Història de la Fotografia: Del Pictorialisme al Fotoperiodisme

El Pictorialisme (1880-1914)

El Pictorialisme va ser el moviment que va tenir especial importància a Europa i als Estats Units entre 1880 i la Primera Guerra Mundial.

El terme Pictorialism deriva de la paraula anglesa Picture (quadre, pintura, fotografia), ja que els seus membres volien aconseguir amb la tècnica fotogràfica imatges de qualitat artística. Sovint feien servir mètodes per difuminar la imatge, crear efectes amb atmosferes boiroses i llums efectistes.

Edward Steichen

Un dels principals representants del pictorialisme, posteriorment va formar part de Photo-Secession.

Des dels inicis de la fotografia s’havia discutit molt sobre si la fotografia era un art o no, i quin ús i paper social se li havia de donar. Hem vist com diversos fotògrafs la van portar per diferents camins: el retrat, el reportatge, els aires artístics dels pictorialistes, etc. La figura clau en el canvi de concepció del mitjà fotogràfic va ser Alfred Stieglitz, fotògraf que va iniciar la seva carrera en el pictorialisme i va acabar fent el gir que emancipava la fotografia i en feia un mitjà autònom sense dependències.

El Moviment f/64: La Fotografia Directa

A partir del moviment Photo-Secession, un grup de fotògrafs dels Estats Units, seguint les teories de Stieglitz, van continuar amb la fotografia directa, és a dir, no manipulada i pura. L’interès de la representació era la pròpia imatge sense necessitat que representés o signifiqués alguna cosa. Els anys trenta, diversos fotògrafs californians van crear el grup f/64 (f/64 és l'obertura del diafragma que proporciona una gran profunditat de camp).

Els membres de f/64 van ser:

• Edward Weston
• Ansel Adams
• Imogen Cunningham

El seu objectiu era obtenir imatges el màxim de fidels del que tenien davant la càmera, amb la màxima nitidesa, màxima profunditat de camp, claredat en ombres i llums, i reproducció de les textures de les superfícies.

La Fotografia Periodística i de Reportatge

El periodisme gràfic difereix de qualsevol altra tasca fotogràfica documental, ja que el seu objectiu és explicar una història concreta visualment. Els periodistes gràfics treballen en diaris, revistes, agències de notícies i altres publicacions que cobreixen successos que abasten des dels esports i les arts fins a la política.

Erich Salomon: Pare del Fotoperiodisme Modern

Erich Salomon, fotògraf alemany, va produir els seus treballs al voltant dels anys 30 (va ser assassinat el 1944 en un camp de concentració nazi). Se’l considera el pare del fotoperiodisme modern. Amb la seva càmera, sempre rondava els esdeveniments polítics. Tenia el do de ser a tot arreu sense fer-se notar. S’infiltrava a les reunions i espais reservats a les personalitats i disparava amb la seva càmera per obtenir imatges inèdites dels polítics, plasmant tota la subtilesa de les seves observacions.

La Fotografia com a Document Social

Cal diferenciar entre reportatge documental i reportatge d’actualitat:

• Reportatge d’Actualitat: Presenta les situacions o successos com a casos breus i aïllats i es concentra sobre els fets bàsics (Què ha passat? A qui? Quan? On?). Il·lustra fets que commouen l’opinió pública i la fan reaccionar.
• Fotografia Documental: Tracta de situacions existents i prolongades. Examina successos i condicions relacionant-los amb les vides afectades. Cerca les causes i les conseqüències per a les persones que se’n veuen afectades.

La fotografia documental està motivada per un sentiment d’identificació, de presa de postura i per l’interès que hi té el fotògraf. Mostra el que creu que és important, esperant que faci reaccionar el públic.

Fotografia de Moda i Publicitat

Ben aviat, els fotògrafs i la gent que ocupava els llocs de poder es van adonar de la gran capacitat de la imatge i la fotografia per impressionar, convèncer i persuadir el públic de manera ràpida i directa. És per això que va ser utilitzada en la propaganda política i, en el cas que ens ocupa, en el món de la publicitat comercial.

El desenvolupament de la fotografia de publicitat i moda va lligat a l’evolució de les tècniques de reproducció. Fonamentalment, són imatges que arriben al públic a través de publicacions (revistes, diaris, catàlegs) o de tanques publicitàries al carrer. A mesura que les tècniques d’impressió van anar permetent reproduccions de qualitat, la fotografia es va anar posant a l’alçada.

Fotògrafs de Moda Destacats

• Irving Penn i Cecil Beaton: Fotògrafs de l'alta societat.
• Richard Avedon: Un dels primers fotògrafs de moda que va tenir renom.
• Helmut Newton: Fotògraf de moda i de retrats, conegut per atrevir-se a combinar fotografia artística i aires eròtics.

El Cinema: El Mitjà d'Expressió del Segle XX

Des dels seus inicis, a finals del segle XIX, el cinema s’ha configurat com el mitjà d’expressió més característic del segle XX. Per una banda, gràcies a la fotografia, que n’és la base, reflecteix la realitat seguint els esquemes de la perspectiva Renaixentista, cosa que facilita la “comprensió” de les imatges, a diferència de les produïdes pels artistes d’avantguarda.

A tot això, cal introduir-hi el concepte de temps, que deixarà de ser una espècie de metàfora visual per a convertir-se en un element real de la configuració artística. En aquest aspecte, el cinema és l’art existencial per excel·lència; entre el temps-espai viscut per l’espectador i el de la pel·lícula sempre hi ha certes semblances, cosa que no passa en altres arts visuals.

També cal destacar la importància dels aspectes econòmics (empreses productores i distribuïdores). Amb el cinema apareix un nou llenguatge de gran interès i assequible per a les masses.

La Industrialització del Cinema

A principis del segle XX, el cinema ja és una indústria. Ha passat de ser un invent per a divertir a ser una màquina de fer diners. El cinema s'estén pel món.

Per tal de farcir de films aquestes sales estables, es va començar a realitzar pel·lícules més cultes per a aquest públic burgès. Tal com Edison als EUA, Charles Pathé marca a França l’inici de la industrialització del cinema, així com nous recursos tècnics fonamentals per a la gramàtica cinematogràfica.

Però seran els EUA qui tregui més profit de l’invent. El 1903, amb la cinta "Assalt i robatori d'un tren", Edwin Porter inaugura el cinema de l'Oest i utilitza el muntatge simultani. Els espectadors comencen a aprendre un nou llenguatge, el cinematogràfic: aprenen a relacionar les imatges entenent que guarden una relació de continuïtat. I la base d'aquest nou llenguatge és el muntatge.

Veient que esdevé un gran espectacle popular, que supera les barreres socials i idiomàtiques —en un país d'immigració format per multitud de llengües i ètnies—, el factor negoci entra en acció per tal de monopolitzar el mercat cinematogràfic i acabar amb els seus competidors.

Méliès, en el seu film "L'hotel elèctric" (1905), va realitzar un film ple de trucatges, que són dels millors de l'època. Com que les pel·lícules eren mudes, uns rètols enmig de les escenes anaven explicant l'acció o els diàlegs. I, de vegades, un pianista donava el toc musical a l'espectacle. Les barraques dels inicis del cinema van esdevenir sales elegants i espaioses on començaven a acudir les classes benestants i no només les populars.