Història de les Illes Balears

LLGS IB ABANS SXIII

Resulta molt difícil de precisar la llengua que es parlava a les Illes abans de l’arribada dels romans. En l’època preromana, Eivissa d’una banda, i Mallorca i Menorca de l’altra, presentaven situacions diferents:

(A) Eivissa

Com a conseqüència de la colonització dels cartaginesos, a partir del segle VII aC, l’illa fou assimilada a la cultura púnica durant cinc segles, cosa que explica que la cultura popular eivissenca sigui tan diferent de la de Menorca i Mallorca, on la influència cartaginesa fou menor. En la llengua, en canvi, pràcticament no trobam més que alguna influència de substrat, com per exemple en el nom d’Eivissa, en el de l’illot Tagomago, i en el del port de Maó.

(B) Mallorca i Menorca

Tenien una població primitiva més diversa procedent del Mediterrani oriental. La llengua que parlaven, però, continua sent avui dia un enigma. Únicament en trobam testimoni a la toponímia: Búger, Cúber o Alaró.

Els romans van ocupar les Illes prop de sis segles (123 aC-465 dC). La romanització s’inicià amb la conquesta de Mallorca i Menorca pel cònsol Quint Cecili, que fundà les ciutats romanes de Palma i Pollentia. Eivissa començà sent una ciutat confederada i, després, un municipi romà. La gran aportació dels romans fou la llengua. Després de la caiguda de l’Imperi Romà, les Illes van ser ocupades pels vàndals i pels bizantins. Fou un domini molt fugaç i sense petjades lingüístiques.

Al segle X, els àrabs conqueriren les Illes i hi romangueren més de tres segles (902-1229). Hi hagué població mossàrab, que convisqué amb els àrabs i que sembla que parlava una llengua diferent del català. Finalment, al segle XIII, Jaume I conquerí Mallorca (1229) i Eivissa (1235) i Alfons el Franc, Menorca (1287). Les Illes foren repoblades per catalans procedents de la zona oriental i que hi dugueren el català.

DEL CATALÀ PARLAT AL CATALÀ ESCRIT

Accés al català escrit

El català només tenia ús oral, ja que el llatí clàssic continuava sent la llengua d’escriptura. Aprendre a llegir i escriure en llatí era un privilegi al qual només tenien accés els qui cursaven estudis eclesiàstics i l’alta aristocràcia. Tot i això, en documents llatins dels segles IX i X, s’han trobat les primeres mostres del romanç parlat, ja sigui per vacil·lacions, per desconeixença o per distraccions dels escrivans.

Les primeres paraules escrites en català són topònims que apareixen en el ‘Capbreu’ de ‘Acta de consagració i dotació de la catedral d’Urgell’ (839).

En aquest període trobam també glosses i juraments feudals en què s’introduïren mots en català. No serà, però, fins a la segona meitat del segle XII que el català tingui un ús escrit, representat pel Llibre Jutge.

Nom de català

Com altres llengües romàniques, al principi el català rebé el nom de romanç.