Història de la llengua catalana al segle XX
Clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,98 KB
La llengua al segle XX: de la Renaixença al franquisme
Durant el segle XX, arran de la Renaixença, la nostra llengua es trobava en una situació de minorització lingüística, reduïda a l'àmbit familiar, cosa que els escriptors tractaren de solucionar. D'una banda, restauraren els Jocs Florals el 1859 per tal d'impulsar la literatura; s'intentà la normalització de l'ús de la llengua, la unitat lingüística entre els parlants i la normativització ortogràfica i gramatical, etc.
El mite del llemosí i la identitat lingüística
El qualificatiu llemosí era un nom que servia per a identificar la llengua de tots els territoris del domini lingüístic sense haver d'usar el nom d'una varietat en concret; també servia per a distingir la llengua culta de la col·loquial. La denominació llemosí es refereix equivocadament a l'origen occità de la llengua, donant lloc a confusió, per la qual cosa els estudiosos s'encarregaren de reivindicar el nom del valencià perquè no s'identificara amb l'occità i el terme llemosí desaparegué.
El Modernisme i la campanya de L'Avenç
Al final del segle XIX, el domini lingüístic començà a tindre èxit amb un nou moviment: el Modernisme. Els modernistes pretenien fixar l'ortografia, la gramàtica i el lèxic. La revista L'Avenç inicià una campanya lingüística per a reformar la llengua que consistia en:
- Elaborar un diccionari normatiu.
- Unificar les diferents posicions lingüístiques.
- Depurar la gramàtica i el lèxic.
L'impuls de Pompeu Fabra i l'IEC
El 1906 es va organitzar el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Aquest tenia com a objectiu fixar les bases de la normativització de l'idioma, a més d'impulsar-ne l'estudi. A aquesta iniciativa se li uniren la creació de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i la creació de la Secció de Filologia. Les primeres conseqüències foren l'augment del prestigi de la llengua i el descobriment de Pompeu Fabra, la tesi del qual fou la base per a fixar la llengua moderna.
La consolidació de la normativa
El 1913, l'Institut d'Estudis Catalans aprovà les Normes ortogràfiques i la Gramàtica de Fabra, i el 1932 va aprovar el seu Diccionari general de la llengua catalana. Les Normes de Castelló, firmades el 1932, van ser signades per entitats importants de la llengua. Aquest fet va ser molt important perquè comportà l'acceptació de la societat valenciana i la superació de la divisió entre valencià i català. No obstant això, les iniciatives patiren dos greus atacs: la Guerra Civil i la dictadura de Primo de Rivera. A més, durant el franquisme, se'n retractaren i es desmarcaren dels acords.