Història de la Llengua Catalana: Decadència i Repressió (s. XVI-XVIII)

Català als segles XVI i XVII: Decadència i Resistència

Durant els segles XVI i XVII, la unió entre la Corona Castellana i la Catalanoaragonesa va iniciar un procés de decadència que va afectar totes les estructures del país. La introducció d'una religió repressiva i la impermeabilització ideològica van situar les terres catalanes als marges de l'evolució cultural i artística que estava passant a Europa. Aquest període va estar marcat per molts conflictes, el més important dels quals va ser la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). La subordinació política i econòmica va comportar la subordinació de la cultura i de la llengua, iniciant un procés de substitució lingüística.

Causes Polítiques

• Pèrdua de sobirania política.
• Ràpida assimilació de la noblesa catalana, amb un ambient castellanitzat a la Corona Valenciana i monolingüisme castellà. La penetració del castellà va trigar més en la noblesa femenina.
• Aparició d'una ideologia absolutista i polítiques agressives contra l'Església i els territoris que no acceptaven plenament aquell ideari.
• Desencadenament de la Guerra dels Segadors (1640-1659), que va culminar amb l'annexió de comarques catalanes a França.

Causes Culturals

• La literatura catalana va caure en una profunda crisi i es va convertir en subalterna del castellà.
• El català també va haver de patir la competència del llatí.
• La impremta no afavorí la consolidació del català, ja que es mostrà sensible als canvis sociolingüístics entre les classes altes i afavorí l'expansió del castellà.

Causes Econòmiques

• Davallada de la producció literària i dificultats per accedir a la impremta. Malgrat això, el català seguia tenint un caràcter oficial.
• A finals del segle XVII, l'economia del Principat es va reactivar.
• A València, l'expulsió dels moriscos va deixar àmplies zones del territori despoblades, provocant una enorme crisi.
• A les Balears, la repressió jueva va tallar la possibilitat del desenvolupament comercial.

El Català al segle XVIII: Decrets de Nova Planta

El segle XVIII s'inicia amb la Guerra de Successió entre Felip d'Anjou (net de Lluís XIV) i Carles d'Àustria. Els partidaris de Carles d'Àustria a Catalunya eren coneguts com a botiflers. La confrontació va ser favorable a Felip.

Després de la guerra, s'inicia una llarga i cruenta repressió per establir un nou ordre jurídic i polític d'origen castellà. Després de l'ocupació militar, Felip V promulgà els Decrets de Nova Planta, per abolir les institucions de govern i les lleis pròpies de Catalunya. La imposició del model absolutista va anar acompanyada d'una repressió que va sembrar el pànic entre els catalans.

Pel que fa a la llengua, el català va deixar de ser la llengua oficial. La prohibició del català en tots els àmbits de la vida pública va ser substituïda pel castellà, i el català va quedar relegat als usos privats i col·loquials.

Malgrat la repressió, hi va haver intents de resistència cultural. El 1749, s'escrigué la Instrucció per a l'Ensenyança dels Minyons, atribuïda a Joan Baptista Escardó, que defensava l'ensenyament de la llengua catalana.

A la Catalunya Nord, la persecució del català va ser encara més intensa un cop les comarques catalanes passaren a domini francès. Al llarg d'aquests segles, la repressió es revifà amb la Revolució Francesa. Els rètols a les escoles eren un testimoni de l'orientació de la política lingüística de la revolució.