Història de la llengua catalana i gèneres literaris

La llengua i la literatura: orígens lingüístics

Els orígens lingüístics i literaris de la llengua catalana es troben a la Romania (territoris de l’antic Imperi Romà on el llatí es va convertir en llengua popular). El llatí vulgar va evolucionar de manera diversa després de la caiguda de l’Imperi Romà, donant lloc a les llengües romàniques (català, castellà, francès, etc.), mentre que el llatí culte es va mantenir en els àmbits acadèmics.

Evolució lingüística i època preliterària

El català es va començar a escriure quan es va distanciar prou del llatí (segles VII-IX). Durant l’època preliterària, hi ha mostres escrites en català en glosses (traduccions de paraules llatines) i juraments feudals.

Primers textos íntegres en català

Els primers textos íntegres en català sorgeixen al segle XII, incloent-hi l'àmbit jurídic, que sorgeix per a regular la vida social i administrativa de la Confederació Catalanoaragonesa (Mediterrània al sud, segle XII), com els Furs de València (1266). A més, apareixen textos religiosos per la necessitat de l’Església de predicar en la llengua del poble, com els sermons coneguts com les Homilies d’Organyà (finals del segle XII).

Context cultural i influències

Abans de l’aparició del català, s’escrivia en llatí al nord (cercles monàstics). Cal destacar els goliards: monjos i clergues que no acceptaven la disciplina monàstica i fugien dels convents per fer una vida errant. També es parlava en àrab al sud; era una llengua culta a les Illes Balears i a les comarques valencianes fins a la conquesta de Jaume I. Amb la incorporació de les terres valencianes, aquestes passen a formar part de l'àmbit de les llengües romàniques, i la cultura i la llengua dels musulmans desapareixen a poc a poc.

Els trobadors i els joglars

A partir dels segles XI-XII, l'occità es converteix en la llengua poètica a la meitat sud de França, a la Corona d'Aragó i al nord d'Itàlia, influint fins i tot en la poesia gallega gràcies al Camí de Sant Jaume.

• Trobadors: Sovint eren fadristerns (gent de lletres, no monjos) que vivien a les corts reials i aristocràtiques. Eren els autors de la lletra i la música de les seves composicions.
• Joglars: Eren els encarregats de difondre les obres dels trobadors i solien ser de condició humil.

Tot i que els trobadors eren els autors i els joglars els intèrprets, el límit es difuminava: alguns trobadors es feien professionals de la interpretació i alguns joglars componien. La Corona d'Aragó va ser un focus important de poesia trobadoresca, amb reis com Alfons I i Pere II sent poetes ells mateixos.

L'Amor Cortès

És un sistema de convencions amoroses de l'aristocràcia medieval basat en dos pilars:

1. Vassallatge: La fidelitat a la dama és com un jurament solemne al senyor feudal.
2. Religiositat i devoció mariana: La dona, abans vista com a origen del pecat (Eva), és idealitzada com a font de bondat (per Maria, mare de Jesús).

Terminologia clau de l'amor cortès

• Trobador: L'home que estima.
• Dama (midons): La dona, normalment casada.
• Senhal: Pseudònim per a identificar la dama en secret.
• Pretz: Mèrits del trobador per guanyar-se l'amor.
• Gilós: El marit de la dama.
• Lausengiers: Difamadors que podien revelar la relació.

L'amor era gairebé sempre adúlter i secret, una temàtica que va influir en la poesia posterior, incloent-hi Ausiàs March.

Modalitats poètiques medievals

El llenguatge depenia de l'audiència:

• Trobar Leu: Lleuger, senzill i directe.
• Trobar Ric: Ornamental i amb recursos expressius.
• Trobar Clus: Complicat i ple de figures retòriques.

Composicions destacades

• Amoroses: La Cançó (lloança), la Pastorela (trobada amb una pastora), l'Escondit (excusa) i l'Alba (separació al matí).
• Polítiques/Morals: El Sirventés (sàtira o propaganda) i el Planh (lament fúnebre).

Trobadors i Trobairitz

Autors importants: Guerau de Cabrera, Guillem de Cabestany, Guillem de Berguedà i Cerverí de Girona. No s’han d’oblidar les Trobairitz (poetesses), com la Comtessa de Dia, amb un to més carnal i sensual.

Poesia trobadoresca fins a Ausiàs March

Després del Tractat de Corbeil (1258), l'ús de l'occità va disminuir, tot i que els codis van durar fins al segle XV. Es van crear concursos com el Consistori de la Gaia Ciència a Tolosa (1323) i els Jocs Florals a Barcelona (1393). A finals del segle XIV, s'inicia una desprovençalització lingüística i una creixent influència italiana (Petrarca i el dolce stil nuovo).

Evolució dels gèneres literaris

Els inicis: Paleolític i Neolític

A les primeres comunitats trobem pintures rupestres i símbols que es consideren l’origen del relat visual i d’un teatre primitiu.

Antiga Grècia (segle VIII aC)

La literatura occidental neix aquí amb la Lírica (poesia cantada amb lira) i el Drama (teatre originat en les festes a Dionís), d'on neixen la tragèdia, la comèdia i la sàtira.

Edat Mitjana

Es defineixen els tres grans gèneres clàssics:

• Lírica: Emocions personals i cançons de trobadors.
• Èpica: Gestes d’herois en vers (cants de gesta).
• Dramàtica: Textos per a ser representats, barrejant elements tràgics i còmics.

L'aparició de la prosa literària, inicialment jurídica o religiosa, ajuda a separar la poesia (vers) de la narrativa (prosa).

Gèneres literaris moderns

1. Lírica: Expressa sentiments (poesia, cançó, elegia).
2. Narrativa: Relata fets en un espai i temps (novel·la, conte, rondalla).
3. Teatre: Fets per ser representats (comèdia, tragèdia, drama).
4. Assaig: Text reflexiu i argumentatiu (aforisme, dietari, article d’opinió).

Relació entre forma i fons

La forma (vers o prosa) i el fons (gènere) permeten combinacions com la prosa lírica o el teatre en vers. La narrativa implica explicar fets amb voluntat estètica. Cal recordar que no tota la prosa és narrativa (com els textos científics) ni tota la narració és en prosa (com l'èpica).