Història i Llenguatge del Cinema: Del Mut al 3D

El Cinema Mut

Inventat a la dècada de 1890 pels germans Lumière amb el propòsit de definir imatges en moviment, l'art de fer films cinematogràfics és una il·lusió, ja que fa referència a una forma específica de distorsió sensorial compartida per molta gent. Es tracta d'aprofitar la il·lusió del moviment produïda pel visionat d'imatges fixes (prèviament enregistrades sobre una pel·lícula de cel·luloide, una a continuació de l'altra) però que canvien ràpidament. Al 1911, el cinema va ser considerat un setè art.

Història

Des del segle XV fins al XIX, científics i inventors van contribuir a la creació de les imatges en moviment. Van aparèixer aparells per crear imatges en moviment (antecedents): càmera obscura, zoòtrop, llanterna màgica, lents binoculars, fotografia, etc.

Kinetoscopi

Un dels primers dispositius d'exposició de fotos en moviment, projectat per Edison i desenvolupat per Dickson entre 1889 i 1892. Dissenyat per mirar les imatges individualment.

Kinematògraf

Projector que reproduïa imatges en moviment. El desenvolupament de la pel·lícula de cel·luloide va permetre capturar imatges directament en moviment a temps real. El film de cel·luloide ja contenia els fotogrames entre si mateix. Els Lumière van patentar el film perforat amb imatges seqüenciades i Edison l'utilitza en el Kinetoscopi.

La pel·lícula en els seus orígens

Tira ampla perforada amb 4 forats, a cada costat contenia els fotogrames amb les imatges en format rectangular. Aquest format va ser adoptat com un estàndard per a les imatges en moviment que va perdurar fins a la digitalització de les imatges.

1895

Els germans Lumière creen el cinematògraf, que combina càmera, impressora del cel·luloide amb projector i supera les limitacions del Kinematògraf (naixement del cinema). Transportable, no necessita electricitat i no es necessita un aparell per filmar i projectar: permet filmar en exteriors. Ho presenten a París en una sala en públic per a gent que paga entrada.

Georges Méliès

Mag, il·lusionista, director de teatre i de cinema, pioner dels efectes especials i constructor del primer estudi de cinema a Europa. Va utilitzar tècniques com l'stop trick, la fosa i la doble exposició.

El Cinema Sonor

El cinema sonor suposava un pas enrere en l'estètica i la narrativa cinematogràfica a causa dels pesats i complexos aparells d'enregistrament sonor. La sonorització es va començar a fer amb discos sincronitzats. La plena implantació del so es produí quan aquests van substituir-se per una banda de so incorporada a la cinta de la pel·lícula (banda sonora) que integra tots els elements acústics de la pel·lícula: les veus, els sorolls i la música. Finalment, la generació electrònica de sons i, posteriorment, l'enregistrament digital del so, han permès ampliar les possibilitats de generació, manipulació i barreja de sons obrint així nous camps d'experimentació en l'àmbit audiovisual.

Formats Cinematogràfics

1. Cinerama

Sistema cinematogràfic presentat a la dècada dels 50 per la productora Metro Goldwyn Mayer. Consisteix en filmar amb tres càmeres sincronitzades i projectar per mitjà de tres projectors de 35 mm treballant en igual sincronia, una imatge panoràmica, incrementant el seu detall i mida, sobre una pantalla còncava gegant. El so era estereofònic, de set pistes, i es trobava gravat sobre una quarta banda magnètica de 35 mm a la vegada sincronitzada amb els projectors. Problemes: alt cost i la imatge projectada contenia dues línies on s'unien els tres panells que eren difícils d'ocultar, el que representava una distracció per a l'audiència malgrat l'extrema claredat de la resta de la imatge.

2. Cinemascope

Presentat per primera vegada al 1953 per la Fox. Ús d'imatges àmplies en les preses de filmació, assolides al comprimir una imatge normal dintre del quadre estàndard de 35mm, per a després descomprimir-les durant la projecció assolint una proporció que pot variar entre 2,66 i 2,39 vegades més ampla que alta. Això s'assolia amb l'ús de lents anamòrfiques especials que eren instal·lades en les càmeres i les màquines de projecció. Projectat sobre pantalles àmplies còncaves que permetia eliminar certes distorsions pròpies del sistema en els seus començaments.

3. IMAX

És un format de projecció de pel·lícules desenvolupat per l'empresa IMAX Corporation® presentat per primera vegada el 1967, a l'Exposició Universal de Montréal. El 1976 apareix l'OMNIMAX. Ofereix una resolució i definició molt més elevada que el cinema convencional.

• Pel·lícula: format de pel·lícula més gran en la història del cine.
• Pantalla: Una pantalla estàndard d'IMAX té una mida de 23x30 metres des de 2004, i per al format de multisala establert en 2009, de 8,5x18 metres.
• Projector: són dels més avançats que existeixen. Utilitzen una tecnologia anomenada rodatge en anell "rolling loop". Es projecten 24 fotogrames per segon.

4. 3D (IMAX 3D)

Arriba al 1986 a l'exposició de Vancouver. Aquell cinema en què l'espectador té sensació de profunditat, encara que estigui veient imatges en un pla. Això s'aconsegueix gràcies a la visió estereoscòpica que té l'ésser humà. Per poder reproduir l'efecte es fa amb dues càmeres exactament iguals separades una certa distància, es capta una mateixa escena amb dos angles lleugerament diferents; després, a l'hora de reproduir, s'envia una imatge diferent a cada ull, de tal manera que l'espectador pot desxifrar la profunditat d'allò que està veient com si fos el món real.

El Llenguatge Cinematogràfic

L'enquadrament

És la part de realitat que veiem a través del visor de la càmera i que determina allò que l'espectador veurà. Una càmera té uns límits físics horitzontals i verticals, no pot mostrar-nos tota la realitat. El director és qui determina el que vol que veiem (camp) i el que no (fora de camp).

Moviments de càmera

• Càmera fixa: la càmera resta immòbil sobre un suport i enregistra tot allò que hi passa per davant. Es mostra el moviment per trossos. La més habitual els primers anys de cinema.
• La panoràmica: és el gir de la càmera sobre el seu propi eix. Pot ser horitzontal, vertical o oblic. Generalment la panoràmica es fa servir per descriure un escenari o bé per relacionar elements de la mateixa escena però que no apareixen al mateix quadre.
• El tràveling: és un moviment que desplaça la càmera d'un lloc a un altre uniformement, normalment sobre uns rails. Segons els moviments distingim entre tràveling lateral, vertical, circular o frontal.
• Moviment lliure: la càmera es mou sense seguir un ordre concret. Pot ser amb grua o sense grua.
• Efecte vertigen: sensació de moviment del fons combinant zoom i tràveling.

El muntatge

Construcció de les escenes combinant plans. Dóna significat a les imatges.

• Muntatge dialèctic: pretén que de dos plans successius en sorgeixi una idea, que no hi és en cap dels dos per separat. Obliga a l'espectador a participar fent una elaboració intel·lectual de les imatges que veu.
• Muntatge altern: dues o més accions que es produeixen en el mateix moment però en llocs diferents i que, finalment, convergiran. Les escenes de persecució en serien un exemple.
• Muntatge paral·lel: dues o més escenes, que passen en moments i en llocs diferents, se'ns van mostrant als espectadors per crear un estat d'ànim o una associació d'idees.
• Pla de seqüència: excepció del muntatge. aquell pla que es manté durant tota una seqüència.
• Continuïtat o raccord: relació entre un pla i el següent en el muntatge.

Direcció de la llum

Creuada, picada, contrapicada, contrallum, frontal, lateral.

Qualitat de la llum

• D'interior molt baixa transmet la impressió d'un ambient de pobresa o angoixa.
• Llum amb focus: és pròpia d'un ambient carregat.
• Llum natural: busca el realisme. Millors hores per gravar: la primera del matí o la darrera de la tarda, i si el terra està mullat molt millor. Pitjors hores per gravar: En exteriors, a migdia, amb un sol caient a plom perquè els objectes no tenen cap matís i la llum tan forta els difumina.