Història de la Música al Cinema: Orígens i Evolució
Clasificado en Música
Escrito el en catalán con un tamaño de 4,24 KB
Orígens (1895)
Al començament del cinema, les pel·lícules eren mudes i la música s'interpretava en directe. Els germans Lumière van contractar un pianista perquè toqués durant la primera projecció comercial d'una pel·lícula. Els dos procediments més habituals per posar música a les primeres pel·lícules van ser:
- Elaborar la banda sonora amb música preexistent.
- Encarregar a un compositor música creada expressament per a la pel·lícula.
La Banda Sonora
La banda sonora exerceix la doble funció de reforçar el significat de les idees que les imatges, per si soles, no són capaces d'expressar, i d'establir un vincle narratiu continu en el discurs cinematogràfic. Els seus components principals són:
- Efectes sonors: Aquells sorolls que donen credibilitat a la imatge.
- Música: Pot ser diegètica o incidental (vegeu més avall).
- Diàlegs: Es poden enregistrar en un estudi o gravant el so directe durant el rodatge.
Música Diegètica
A partir dels anys 30, es popularitza la música diegètica, que és aquella en què la font sonora és visible o explícita a la pantalla (per exemple, un personatge tocant un instrument, una ràdio encesa). Exemples notables inclouen escenes de Titanic o Casablanca.
Música Incidental
També desenvolupada als anys 30, la música incidental és la música de fons que se sent sovint al començament de la pel·lícula i durant l'exposició dels crèdits inicials. Serveix per ambientar les primeres imatges i acompanyar l'acció sense una font visible a l'escena. Exemples clàssics són les partitures de King Kong o Allò que el vent s'endugué. En aquesta època també apareixen nous instruments electrònics com el theremin, que aporten noves sonoritats.
Ús de Música Preexistent
A principis del segle XX, els productors utilitzaven sovint partitures musicals arranjades per a piano. La majoria eren adaptacions de temes clàssics coneguts, i també recorrien a la música ragtime i a altres cançons populars. Gràcies a aquesta música, les escenes de cinema mut adquirien vida i provocaven la rialla, la diversió i l'aplaudiment. Més tard, la introducció del Vitaphone (un sistema que sincronitzava un reproductor de discos amb el projector) va ser un pas clau cap al cinema sonor.
Innovacions Musicals a la Gran Pantalla
Als anys 40, una de les fites indiscutibles va ser la banda sonora de Citizen Kane, composta per Bernard Herrmann, considerat un dels millors compositors de la història del cinema. Compositors com ell modernitzen el llenguatge musical cinematogràfic, utilitzen els instruments de l'orquestra de forma innovadora i acosten sonoritats diferents al gran públic.
Els Musicals
El gènere musical utilitza cançons i balls com a part integral del guió per intensificar determinats moments de la història i desenvolupar els personatges o la trama. Exemples icònics són Cantant sota la pluja, Somriures i llàgrimes i Grease.
Compositors i Obres Destacades
- Saint-Saëns: L'assassinat del duc de Guisa (1908)
- Prokófiev: Alexander Nevsky (1938)
- Bernard Herrmann: Citizen Kane (1941)
- Miklós Rózsa: Spellbound (1945)
- Duke Ellington: Anatomia d'un assassinat (1959)
- Simon & Garfunkel: El graduat (1967)
- György Ligeti: 2001: una odissea de l'espai (1968)
- John Williams: La guerra de les galàxies (1977)
- James Horner: Titanic (1997)
- The Jam: Billy Elliot (2000)