Història de la Polifonia Medieval: Origen i Evolució

Polifonia religiosa i profana

El naixement de la polifonia no va ser probablement un fet buscat pels compositors medievals. El cant gregorià era cantat per homes i nens, i d'una manera natural, cantaven una mateixa melodia en tessitures diferents. També degué ser habitual la diafonia: la melodia gregoriana era cantada per tots, però algunes persones la interpretaven una octava, una quinta o una quarta per sota del que estava escrit, fent consonàncies perfectes que no molestaven gens a l'oïda. Però aquest fenomen no era voluntat del compositor, aquest no ho havia escrit a la partitura.

Inicis de la Polifonia (s. IX-XII)

Els primers manuscrits on apareix polifonia escrita daten de finals del segle IX. Les primeres formes polifòniques són:

• L'organum: A la melodia gregoriana se li afegeix una veu inferior, formant intervals de 4a o de 5a. Les veus avancen amb moviment paral·lel.
• El discantus: A partir del segle XI, la melodia gregoriana i la melodia inventada avancen amb moviment contrari; si una veu puja, l'altra baixa. Se'n deia punctum contra punctum. Les veus mostren molta més independència.
• L'organum florejat: A cada nota de la melodia gregoriana li corresponen diverses notes de la melodia organal.

Ars Antiqua (s. XIII)

L'Escola de Notre-Dame de París, amb els compositors Léonin i Pérotin, és el centre de la polifonia, des d'on s'expandeix per Europa. Es continuen utilitzant les formes organum, discantus i organum florejat i s'incorpora:

• El conductus: Obra a 2 o 3 veus (triplum, duplum i tenor), totes elles de nova creació.

El nom Ars Antiqua li fou donat a posteriori. Philippe de Vitry, autor del tractat Ars Nova, li donà aquest nom l'any 1320 per diferenciar-la de la nova polifonia, més complexa i elaborada.

Ars Nova (s. XIV)

Coincidint amb el ressorgiment de les ciutats i el naixement de l'art gòtic, la polifonia es va sofisticant cada vegada més i agafa un caire més modern i popular: inici del trencament amb els modes eclesiàstics, llibertat rítmica (notació mensural) i melòdica, desenvolupament d'harmonies noves (intervals de 3a i 6a).

El tractat de P. de Vitry, Ars Nova (1320), dóna la base teòrica a aquesta nova manera de fer polifonia. Les formes musicals d'aquesta etapa són:

• El motet: Composició a tres o més veus. Es diferencia del conductus en què el motet es basa en una melodia gregoriana anomenada tenor que servia de baix, sobre la qual dues o tres veus superiors feien diferents melodies i ritmes. Fins i tot podien estar escrites en diferents idiomes (francès i llatí). Aquesta forma fou l'exemple de la racionalitat del darrer gòtic, ja que el tenor tenia una estructura rítmica i melòdica i totes les veus es movien seguint la isorítmia.
• La missa: Les parts de l'Ordinari rebien tractament polifònic, sobretot en les celebracions més solemnes.
• Peces polifòniques profanes vocals: Balada, virolai, rondó.

Guillaume de Machaut a França, Francesco Landini a Itàlia i John Dunstable a Anglaterra foren els compositors més destacats.