Història de la Reconquesta a la Península Ibèrica

Regne d'Astúries-Lleó

Astúries, les tribus muntanyenques i un petit nucli de nobles visigots que fugien del domini musulmà van constituir el primer nucli cristià políticament organitzat de la Península. Format a començaments del segle VIII, a finals del segle IX el regne d'Astúries-Lleó ja incloïa tota la riba dreta del Duero. L'any 914 capital es va traslladar Oviedo-Lleó. Començament segle X, el regne de Lleó exercia una hegemonia indiscutible sobre la resta dels estats cristians peninsular, però a meitat de segle, les guerres civils i els conflictes exteriors el van afeblir molt.

La Reconquesta

Procés d'ocupació militar i repoblació dels territoris de la península Ibèrica sota domini musulmà dut a terme pels regnes cristians del nord. Aquesta denominació va aparèixer per primera vegada a les cròniques castellanes de la baixa edat mitjana. Les etapes fonamentals de la reconquesta es van donar entre els segles XI i XII. La reconquesta es va acabar l'any 1492 amb la conquesta castellana del Regne de Granada, el darrer reducte musulmà a la Península.

La Marca Hispànica

L'expansió de l'islam per Europa es va aturar definitivament l'any 732, quan els francs van derrotar els musulmans a la batalla de Poitiers. Des d'aleshores la frontera entre els musulmans i el regne franc es va situar als Pirineus. Uns anys més tard, Carlemany va decidir iniciar la conquesta del territori musulmà situat al sud dels Pirineus per protegir-se de les incursions dels exèrcits islàmics. L'any 785, ciutats i territoris com Girona, Besalú, Empúries, Urgell o Cerdanya es van lliurar pacíficament als francs. L'any 801, Lluís el Pietós, fill de Carlemany, va conquerir la ciutat de Barcelona als musulmans. Els territoris sota domini dels francs es van denominar Marca Hispànica, una entitat geogràfica i politicomilitar constituïda per una sèrie de districtes anomenats comtats.

Organització dels Comtats Catalans

Un comte governava cadascun dels comtats. Es tractava d'un càrrec inicialment no hereditari, designat pel rei franc i que podia ser destituït pel monarca en qualsevol moment. Els comtes exercien funcions fiscals (emissió de moneda, cobrament de drets sobre el comerç i les pastures, etc.). Eren responsables de defensar el territori, mantenir l'ordre públic i administrar la justícia. Els comtes estaven obligats a obeir el rei franc i a ajudar-lo amb consells, homes i diners sempre que calgués.

Aragó

Ramir I, fill bastard de Sanç III, va heretar Aragó a la mort del seu pare l'any 1035. El nou monarca va ampliar els seus dominis i va annexionar els comtats de Sobrarb i Ribagorça. Pere I va conquerir Osca i Barbastre (1100). Anys més tard, el rei Alfons I el Bataller (1104-1134) va dominar la vall de l'Ebre amb les conquestes de Saragossa (1118), Tudela, Calataiud i Daroca. Al mateix temps, el rei aragonès va organitzar expedicions militars a València, Múrcia i, fins i tot, a Còrdova. Però la mort del rei Alfons I el Bataller va plantejar un greu problema successori. El rei havia mort sense fills i els nobles, les viles i l'Església aragonesa no van acceptar el seu testament, que deixava tot el regne als ordes militars del Temple, de l'Hospital i del Sant Sepulcre. Per això, els estaments dirigents van elegir un nou rei en la persona de Ramir II el Monjo, germà del rei difunt i bisbe de Barbastre.

La Repoblació

A mesura que avançava la conquesta, s'anava desenvolupant el procés de repoblació, és a dir, l'assentament de cristians del nord en les noves terres ocupades. Els monarques, a fi d'afavorir el desplaçament dels cristians cap a les valls del Duero i del Tajo, concedien molts drets (furs) als nuclis urbans de la zona i organitzaven l'ocupació de les terres de conreu. Entre els repobladors de la vall del Tajo hi havia una important presència de francs. Quant a la població musulmana, alguns van restar sota domini cristià (mudèjars) i d'altres van preferir traslladar-se cap al sud, per refugiar-se en terres controlades pels islàmics.

La Unió amb Aragó

Al llarg del segle XI, el comtat de Barcelona va consolidar el seu lideratge sobre la resta de comtats catalans. Els seus comtes imposaven tributs (paries) als regnes de taifa de Lleida, Tortosa i València, i organitzaven expedicions de saqueig contra les ciutats d'al-Àndalus. El comtat d'Urgell es va eixamplar considerablement amb la conquesta de Balaguer (1106), mentre que el de Barcelona va ocupar de manera definitiva Tarragona (1116). L'any 1137, Ramir II d'Aragó va decidir vincular el seu regne al comtat de Barcelona per mitjà del matrimoni de la seva filla Peronella, que només tenia un any, amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV (1131-1162). Celebrat el casament, Ramon Berenguer va governar Aragó, tot i que Ramir II va conservar fins a la seva mort el títol de rei. Aquest fet no va ser cap fusió, sinó una unió dinàstica, ja que cada territori conservava les seves lleis, costums i tradicions, i tan sols tenien en comú la persona del monarca. Així és com va néixer una nova entitat política: la corona d'Aragó, també coneguda com a confederació catalanoaragonesa. Des d'aleshores, els comtes de Barcelona van ser també reis d'Aragó.

La Repoblació de la Catalunya Vella

La conquesta del territori dels comtes catalans va anar acompanyada d'un intens procés de repoblació amb persones procedents, en la seva major part, del nord de Catalunya.

El Poblat

Durant els segles VIII, IX i X, la major part de la població catalana vivia al Pirineu i el Prepirineu. Aquestes terres de muntanya, que eren les zones on la romanització havia estat menys intensa, s'havien convertit en zones de refugi davant de les incursions periòdiques dels exèrcits musulmans. En canvi, a les ciutats i les terres planes hi havia molt poca població, i les zones frontereres amb els musulmans, contrades molt insegures, eren gairebé desèrtiques. Les valls pirinenques i prepirinenques estaven molt poblades, i la producció agrícola era cada cop més insuficient per alimentar una població tan nombrosa. Aquest excés de població a les zones altes de Catalunya va comportar l'èxode de moltes famílies cap a les terres més baixes, mancades fins aleshores de població i amb les terres de conreu abandonades.