Història de la Unió Europea

Institucions europees.

-Consell Europeu. Caps de govern i president de la Comissió Europea. 2 reunions a l'any. -Consell de Ministres. Ministres d'afers estrangers o ram pertinent. Seu a Brussel·les. Presidència rotativa. Decisions per unanimitat o majoria qualificada -Comissió Europea. Una persona pels països petits, 2 els grans. Seu a Brussel·les. President triat pel Parlament Europeu. Executa la política comunitària -Parlament Europeu. Per sufragi universal des de 1979. La quantitat de diputats d'un país depèn de la seva població. Aprova el pressupost. Fa informes, dictàmens. -Tribunal de Justícia. Interpreta Tractats i Normativa Comunitària. Seu a Luxemburg -Banc Central Europeu. -Comité Econòmic i Social. -Comité de les Regions. Hi ha representants de les grans regions europees. Fa informes i dictàmens.

Balanç:

Avanços en: lliure circulació de mercaderies, persones, capital; cooperació policial, immigració...Cal millorar les normes de circulació, sistemes bancaris, control fitosanitari... I la política agrària. La Comunitat fa servir 3 tipus de demarcacions territorials; NUT I, NUT II, NUT III. II equival a C.Autònima, III a provincia. La principal utilitat d'això és estadística. Es vol potenciar les eurorregions. En 1991 es constitueix l'Eurorregió Catalunya-Llenguadoc-Rosselló i Midi Pyrennes, amb plan de cooperació en comunicacions, ensenyament, medicina, turisme...Les economies d'aquestes regions són complementàries.

Política regional i fons estructurals. Finançament:

-FEOGA. Modernització i millora d'estructures agràries. -FEDER. Subvencions i ajuts a iniciatives per desenvolupar regions amb dificultats. -FSE. Ajuda per regions afectades per la reestructuració industrial, amb atur alt. -FC. Fons de Cohesió, creat a Maastricht. Els programes comunitaris duren 3-6 anys, se'ls assigna una quantitat. Els aprova la Comissió. Els objectius fins 1999 són: -Desenvolupament regional. -Reconversió de sectors en declivi industrial. -Alternatives a l'atur de llarga durada. -Inserció professional dels joves. -Desenvolupament rural, adequació d'estructures agràries. Existexen encara forts contrastos regionals, dins d'Europa, on el nucli més fort és el Central, i dins de molts països. A tots els països destaquen les capitals, amb molta indústria i serveis. Les economies fortes, com Alemanya, afavoreixen a les regions pobres. Màxims contrastos N-S a Itàlia, Grècia, Portugal, Irlanda, Espanya... Atur alt: Alemanya de l'Est, Finlàndia, Espanya (esp. Astúries, sud), part de França (nord, sud agrícola i turístic) Ingressos: IVA i aportacions. Despeses: agricultura i pesca, FEDER, FSE, ...

Catalunya i la Unió Europea:

Zona molt integrada a Europa abans de la Unió. Moltes empreses hi tenen la sucursal principal. Molt intercanvi comercial. Extensió similar a Bèlgica, Holanda... Cultura i llengua pròpies. PIB per càpita molt a prop de la mitjana europea (1%). Densitat de població superior a la mitjana europea. Predomini de les manufactures, fort pes del sector turístic. Gran obertura comercial, frenada per l'aïllament a l'època franquista. Equipament social amb dèficits crònics. L'especulació i creixements dels anys 60 afecten a nuclis industrials i de muntanya. Dèficits en sanitat, educació... Si comparem Catalunya amb la Llombardia (capital Milà), les dues són capdavanteres en la modernització dels seus països. La zona italiana no té llengua pròpia. A Baden Württenberg domina la metal·lúrgia, a Llombardia i Catalunya tèxtil, química... Totes tenen molt comerç exterior. La zona alemanya exporta més a l'estranger, les altres dues al seu propi país. Les 3 regions aporten a l'estat més diners dels que reben.

Catalunya és lluny de l'eix central europeu, s'hi pot connectar bé per autopista i amb el TGV des de Lyon.

Hegemonia, conflictes i pau internacional:

-Idea del conflicte. Cooperació internacional. -Conflicte com a forma de relació entre les persones. Principis de Sun Tzu. -Conflictes diversos entre països: territorials, economics, ideològics... -El conflicte armat. Guerra, terrorisme... -Els conflictes armats venen determinats per la cultura (costums). -Cooperació internacional. La Carta de les Nacions Unides obliga a cooperar per solucionar els problemes econòmics, polítics....També s'envien experts, tècnics.... -Criteris per identificar les potències mundials. Variabilitat de les potències mundials (Escipio). PNB, població, territori, primeres matèries... Creixent importància de la tecnologia (base del poder militar), Satèl·lits. Seguiment de conflictes en directe. Les potències: Militars vencedors de la 2 GM. 7 grans: països més rics. Canadà, França, Alemanya, Itàlia, Japó, GBR, EEUU. Països pobres amb molts recursos: Nigèria, Indonèsia... Països molt centrats en la qüestió militar: Iraq EEUU, primera potència indiscutible des de la caiguda del comunisme a l'URSS.

Els estats no són les úniques forces actives a la política internacional, n'hi ha de transnacionals: -agrupacions de partits polítics afins. -moviments d'alliberament nacional (OLP) -nous moviments socials. Ecologisme. -moviments socials. Grups obrers. -ONG -empreses multinacionals. - Àrees i zones estratègiques. Rius, passos entre muntanyes, ports, estretes... Origen de moltes guerres i conflictes. Suez (1958). Nacionalitzat per Nasser. Israel, GBR i França l'ocupen, EEUU i l'URSS els hi exigeixen la retirada: l'ONU controla el canal. -Gibraltar -Sund. -Panamà. Actualment, no deixa passar per aquests punts viola la legalitat internacional.

-Les fronteres: -Són línies imaginàries que impliquen restriccions: circulació de persones, mercaderies, estructures defensives... -Poden coincidir amb accidents geogràfics: rius, muntanyes... -Molts cops no coincideixen amb les diferències ètniques, lingüístiques, culturals... De vegades es reuneixen amb Rússia, com a gran potència mundial, encara que no econòmica. -Frontera segura: EEUU, Insegura: Israel. -Són resultat de la història, del consens i les lluites. No sempre estan fetes pels països implicats. -Estats-tap. Entre països en conflicte. (Ex: entre Xina i la Índia). -Les fronteres que no respecten les nacionalitats creen múltiples problemes: "irredemptisme. Domini d'una potència estrangera (Ex: Trenti). balcanització. Diversos grups i ètnies dins el mateix país. problemes de la descolonització. Àfrica. Fronteres sense respectar climes, etnies... Armenis. Entre URSS i Turquia. Kurds. Entre Iran, Iraq, Síria, Turquia.

-Conflictes armats. Visió històrica.

-La forma en que es fa la guerra depèn de cada època, de la cultura i la ideologia del moment, i del país. La guerra actual, amb perill d'aniquilació total, és molt diferent de la d'altres èpoques. Cal constatar el gast creixent en armament (fins les armes de foc, importància de la moral, organització, lideratge...després, de la tecnologia), la conscripció obligatòria, el creixent perill per la població civil creixent importància de la guerra psicològica (publicitat, 5a columna, debilitar la moral...)... Podem observar l'existència de: -Guerres ritualitzades. Societats tradicionals. Ed. Mitjana, Guerres per sobreviure. Migracions, cosacs...

Guerres d'objectius limitats. Saquejar, conquerir un territori.... -De conquesta clàssiques. Requereixen vércor o destruir a l'adversari -Guerres de masses. Volen enfonsar exèrcit i reraguarda de l'adversari. -Guerres sense quarter. De religió, civils, entre cultures molt diverses... Volen aniquilar l'adversari...

Fins S.XV conflicte nomades-sedentaris. S.XVI. Mundialització dels conflictes, per la conquesta europea.

* Antiguitat: carros i arcs. Infanteria lleugera. Cavalleria: Falange, legió...domini de la infanteria fins al S.IV dc. Invasions germàniques, apogeu de la cavalleria pesada Formes de combat: atac frontal (assiris). envoltar l'enemic, atac i retirada (nòmades. Ex: paits). Enemics: aniquilació total (assiris, romans en ocasions), esclavatge, cohabitació... El tracte sol ser dolent durant la major part de la història (destrucció de ciutats...)

Aixecament de murallades. Gran muralla xinesa, limes romanes. *Bizantins. Arquers muntats i cavalleria pesada. Soldats establerts a la frontera. "Foc grec". Guerra com a últim recurs (diplomàcia...). La guerra no és cavalleresca. Millora de les fortificacions, *Musulmans. Adaptació al desert. *Mongols. S.XIII Disciplina estricta. Engany. Reconeixement. *Turos. Genissars, spahis... *Europa, fi E.Mitjana. Arquers anglesos. Infanteria supera a la cavalleria.. Armes de foc, *Gustau Adolf, Cromwell, Lluís XIV...creixement dels exèrcits, millora de l'artilleria, cavalleria més disciplinada..
*S.XIX. Exèrcits nacionals. Napoleó: cerca la batalla decisiva. Ferrocarril: canvis a la logística. Metralladores, cura dels ferits, importància de l'estat major... Guerres colonials. la G.Mundial: trinxeres, guerra química, aviació. 2a G. Mundial: blitzkrieg. La població civil com a objectiu Guerra nuclear, terrorisme, paper de la propaganda, guerrilles...

-Conflictes armats. Tipus de conflictes.

Arsenal amb un potencial destructiu impressionant. Elevat cost econòmic.

*Conflictes fronterers. Reclamació de territoris per un estat, origen de moltes guerres. De vegades amaguen interessos econòmics, com la guerra del Golf. En el cas dels illots i zones marines, cal considerar recursos submarins, com gas i petroli. Guerres del Golf. 1990. Saddam Hussein envaeix Kuwait. L'ONU autoritza utilitzar la força. Els EEUU, al front d'una coalició internacional, alliberen Kuwait. S'exigeix a Kuwait destruir l'armament químic i nuclear.

-Guerra de les Malvines (Falkland). (1982). -Pakista-India. 1947. Independència. Partició per motius religiosos, matances a moure's la població en els 2 sentits. La separació fou demanada per la "Lliga musulmana" (A.Jinna) front al "Partit del Congrés" (Gandhi, Nehru). -Alsàcia-Lorena.

*Guerres dinàstiques. Disputa del poder polític. *Conflictes ètnics. Entre dues ètnies d'un estat, o estats diferents. -Antisemitisme. -Múltiples casos a Àfrica. -Israel. Protectorat anglès després de la G. Mundial. Moviment sionista, intervenció de colons, 1947. Partició no acceptada pels àrabs, guerra guanyada per Israel. 1967. Atac d'Israel a Egipte, Jordània i Síria. 1973. Guerra del Yom Kippur. Acord de Camp David entre Egipte i Israel (1979)