La Història de l'Univers: Del Big Bang a la Vida

La història de l'Univers segons la teoria del Big Bang pas a pas

Les quatre forces fonamentals (gravitatòria, electromagnètica, nuclear forta i feble) es troben unificades i es considera que la grandària de l'Univers és de 10^-50m. Inici del procés d'inflació. Inflació de l'Univers saturada. L'Univers passa a tenir una grandària d'un metre format per una sopa d'electrons i de quarks. Els quarks es combinen per formar protons. Els protons es combinen amb els electrons i formen els neutrons. Comença la formació de nuclis d'hidrogen i heli. L'Univers continua expandint-se i refredant-se. La temperatura ha baixat el suficient per a la formació d'àtoms d'hidrogen neutres. Comencen a formar-se les primeres galàxies (protogalàxies). Es formen els quàsars, que són nuclis de galàxies molt actius. Formació de galàxies. Es forma el sistema solar i, per ells, la vida.

Evolució de l'Univers

Dues possibles teories sobre quina serà l'evolució de l'Univers:

• Big Crunch o gran implosió: prediu que l'univers seguirà expandint-se cada vegada més lentament fins que l'atracció gravitatòria de les galàxies faci que s'inverteixi el procés i aquestes comencin a acostar-se, primer lentament i després més ràpidament, fins a arribar a concentrar-se tota la matèria en una gran implosió final.
• Big Rip o gran esvoranc: prediu que les galàxies s'aniran separant cada vegada més ràpid, de manera que l'univers s'expandirà més ràpidament sense que l'univers arribi a aturar-se.

L'origen del Sistema Solar

Es creu que fa uns 4.570 milions d'anys, en un braç de la nostra galàxia, un núvol de gas i pols es va començar a contraure. Alguns milions d'anys més tard, aquesta nebulosa es va convertir en un estel, el Sol, i amb els seus planetes. A partir d'aquesta nebulosa, la matèria es va col·lapsant i es transforma en un disc. El centre del disc està més calent i els elements més lleugers emigren cap a les parts exteriors del disc. A diferents zones d'aquest disc, comença a créixer un planeta que, per atracció gravitatòria, atrau matèria de la seva zona. Els planetes exteriors tenen grans masses perquè es van formar primer i estan constituïts per elements més abundants a la nebulosa inicial. Amb els materials sobrants es van formar els 166 satèl·lits reconeguts a dates del 2008. Un d'aquests satèl·lits és la Lluna. Hi ha altres elements com cometes, asteroides...

• Planetes interiors o terrestres (Mercuri, Venus, la Terra i Mart) formats per roques i terra.
• Planetes exteriors o gasosos (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) formats per aigua, amoníac i metall, però sobretot hidrogen i heli.

Exoplanetes

Són planetes que orbiten al voltant d'un estel que no és el Sol. Actualment se sap que n'hi ha milers.

Les condicions perquè es doni la vida en un planeta

• La distància del planeta a la seva estrella, ja que és molt important. L'aigua ha de trobar-se en estat líquid.
• Una atracció gravitatòria suficient. El planeta ha de tenir atmosfera per tal d'evitar la vaporització de l'aigua líquida.
• El nucli metàl·lic que sigui fosc. El nucli genera un camp magnètic que protegeix de les radiacions X i Y.
• La presència d'un satèl·lit gran. La Lluna estabilitza l'eix de rotació terrestre, cosa que afavoreix la presència de franges climàtiques més o menys estables.
• La mida de l'estrella és important que no sigui gran perquè consumeixen el seu combustible molt ràpidament. Les estrelles petites tenen una vida més llarga i pel seu desenvolupament de la mida es necessiten.
• Els planetes gegants propers fan de pantalla i aquesta gran massa atrauen a qualsevol cos. Una gran atracció gravitatòria sobre possibles cossos que creuen impactes.
• Situació dins de la galàxia. El nostre sistema es troba en un extrem de la nostra galàxia. Evita l'atracció de forats negres i d'explosió de supernoves.