Història Universal: Fites Clau des de la Prehistòria al Segle XX

Prehistòria: Paleolític, Mesolític i Neolític

Paleolític: Etapes i Característiques

El Paleolític es divideix en tres parts:

• Paleolític Inferior: Orígens i Vida Nòmada

  Les restes humanes més antigues daten d'entre 1.600.000 i 900.000 a.C. i es van trobar a la península Ibèrica. Corresponen a l'Homo erectus, més conegut com l'home d'Orce. Les restes trobades són destrals de mà i còdols tallats. La forma de vida es caracteritzava per ser nòmada i es basava en la caça i la recol·lecció de fruits.

• Paleolític Mitjà: L'Home de Neandertal i el Foc

  En aquest cicle destaca l'home de Neandertal, datat entre 100.000 i 35.000 a.C. Aquest va destacar pel control del foc, la pràctica de rituals funeraris i la varietat d'objectes fabricats sobre ascles.

• Paleolític Superior: Homo Sapiens i Art Rupestre

  L'Homo sapiens sapiens és el propi d'aquesta època, entre 35.000 i 10.000 a.C. Destaca per ser l'època dels grans caçadors, ja que van perfeccionar les armes i els mètodes de captura. Les armes estaven fabricades amb ossos de cérvol i marfil per fer utensilis. També sorgeix l'art.

Mesolític: Transició i Sedentarisme

El Mesolític se situa entre el Paleolític i el Neolític. És l'etapa de transició entre les dues etapes i cal destacar que desapareixen diverses espècies a causa de la desglaciació, i això també influeix en el canvi d'armes i art de la caça. L'home es fa sedentari si el lloc on s'ubica li proporciona tots els recursos necessaris.

Neolític: Revolució Agrícola i Societat

El Neolític destaca per l'augment de la població degut a la domesticació dels animals i les pràctiques agrícoles. La ceràmica, la cistelleria i la polimentació de la pedra són característiques de la revolució neolítica. Es divideix en dues edats:

• Edat del Coure: Metal·lúrgia i Megalitisme

  L'aparició dels metalls es constata amb el coure. També es descobreixen monuments megalítics. La cultura dels Millars destaca per: ciutats emmurallades, vivendes de planta oval... La cultura va avançant, com bé ens ho demostren els forns metal·lúrgics, les necròpolis... També es caracteritzen pels enterraments individuals amb les armes i les ceràmiques.

• Edat del Bronze: Cultures i Assentaments

  La cultura de les Illes Balears i dels castros són clars exemples d'aquesta edat, amb cases de planta rectangular, carrers estrets i empedrats, enterraments individuals...

L'Aparició del Cristianisme: Orígens i Difusió

Jesús de Natzaret i els Primers Cristians

Jesús de Natzaret (+30). Molt poca informació històrica. Es presenta com el Messies (alliberador del poble jueu). Revisa la Llei de Moisès i critica els ortodoxos (fariseus), enemistat de la jerarquia religiosa jueva (Caifàs), acusació de blasfèmia, però també enemic de Roma (rei dels jueus), els romans l'executen. Els seus seguidors eren els cristians.

Pau organitza l'Església (cartes, viatges per tot l'imperi). L'hostilitat dels jueus afavoreix la dispersió per tot l'imperi (Universalisme Cristià). Lenta difusió. Però el menyspreu a les religions politeistes (pagans) i la negativa a adorar l'emperador els durà problemes com persecucions (Neró, 64; Deci, 250; Dioclecià, 303-311).

Fonaments del Cristianisme: Missatge i Fe

• Evangelis: missatge de Jesús. Amor a Déu i al pròxim. Sacrifici de Jesús, fill de Déu, per la salvació de la Humanitat.

Organització de l'Església Primitiva

• Església: Al principi, molt democràtica, consell d'ancians i diaques. Amb el temps, jerarquització i concentració del poder per part del bisbe (episcopos), cap de la diòcesi (coordinació amb els altres bisbes i progressiva subordinació davant el bisbe de Roma: el papa).

L'Edicte de Milà: Llibertat Religiosa a l'Imperi

Després de la gran persecució de Dioclecià (303-311), guerra civil pel poder imperial entre Constantí i Maxenci. Batalla del Pont Milvi (312)... victòria de Constantí després del seu somni o visió. Constantí i Licini, els dos augusts, signen l'Edicte de Milà (313)... llibertat religiosa i igualtat de drets per als cristians. Devolució dels béns expropiats i abolició del culte estatal (adoració de l'emperador).

Constantí, mort el 337, afavoreix els cristians. Convoca el Concili de Nicea (325)... Credo, però ambigüitat (també aixeca temples pagans). Només accepta el baptisme al final de la seva vida (però per a l'Església és quasi un sant).

Després de Constantí, l'Església agafarà cada cop més influència i poder (amb l'excepció del curt regnat de Julià l'Apòstata, 361-363). Teodosi proclamarà el cristianisme com a religió oficial de l'imperi, condemnarà les heretgies com l'Arrianisme (380) i prohibirà els cultes pagans (391).

El Feudalisme: Concepte, Orígens i Estructura

Entenem per feudalisme el règim polític, econòmic i social fonamentat en les relacions de servei i protecció (feudo-vassallàtiques) que es dispensaven, respectivament, el vassall al senyor i el senyor al vassall.

Va sorgir a Europa a començaments de l'Edat Mitjana, després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, i es consolidà entre els segles X-XIII.

La crisi urbana provocada a l'època del Baix Imperi romà per les invasions bàrbares havia provocat un procés de ruralització propici a l'aparició de relacions senyorials; és a dir, molts camperols lliures i també antics treballadors urbans sense feina s'acollien a la protecció d'un gran propietari i quedaven en una situació de semi-llibertat.

Feudalisme Polític i Militar: Rei, Senyors i Vassalls

La desmembració de l'Imperi Carolingi va suposar el debilitament del poder reial, i la necessitat de repartir el poder entre el rei, que tenia el grau de primum inter pares, i els senyors locals, que tenien plena autonomia política, econòmica i judicial en els seus territoris (feus), de manera que els senyors eren vassalls nominals del rei. Però l'autèntic vassallatge era el que ells exercien sobre els plebeus que devien el seu treball i béns a canvi de la protecció de les seves vides.

El senyor feudal, a canvi de les terres que rebia del rei, havia de protegir els habitants del feu, administrar justícia i representar la Corona; alhora, estava obligat a prestar al rei auxilium (ajuda militar) i consilium (consell).

El rei es reservava per a ell una part del regne per administrar-la directament (béns patrimonials de la monarquia).

Els perills polítics i militars del sistema feudal eren les possibles guerres entre nobles i possibles rebel·lions dels nobles contra la monarquia.

Feudalisme Econòmic: Senyoriu Territorial i Jurisdiccional

A tot feu es trobaven tres tipus de terres:

1. Alous: Petites propietats situades dins del feu però propietat de pagesos lliures. Eren poc nombrosos i aniran desapareixent, entregats pels pagesos en moments de penúria o incautats pels senyors.
2. Reserva: Eren les millors terres, propietat del senyor. Els seus fruits eren íntegrament per al senyor, però no era ell qui les treballava.
3. Mansos: Parcel·les propietat del senyor que havien estat cedides a pagesos semi-lliures (serfs de la gleva). El pagès treballava la terra, però estava obligat a:
   • entregar al senyor part de la collita anual, el cens.
   • Treballar alguns dies a la setmana o al mes en la reserva del senyor, corvees.
   • En ocasions, treballar als tallers del senyor. Aquests tallers eren els únics que podia haver en el feu, i els pagesos tenien prohibit muntar altres tallers o acudir a encarregar treballs a altres tallers que no fossin del seu senyor feudal.
   • Fer serveis militars en cas de perill.
   • Acceptar la justícia del senyor feudal, el qual sovint té dret de vida i de mort sobre els seus pagesos. A més, el senyor pot cobrar la justícia i imposar multes, i també, cobrar taxes per la utilització de camins o rius navegables.

Els ingressos obtinguts pel senyor, derivats del conreu de la terra, són coneguts amb el nom de rendes territorials.

Orígens i Relacions Feudals: Homenatge i Benefici

Els orígens del sistema feudal sembla que es troben en certes institucions derivades tant del món tardo-romà com del món germànic; però serà a partir de l'època carolíngia quan les relacions feudo-vassallàtiques configuraran les seves característiques.

Els elements bàsics de les relacions feudals seran, doncs, l'encomanació (arrel del vassallatge) i el benefici (anomenat també feu).

Vassall era tot aquell que, lliurement, se situava sota l'empara d'una persona més poderosa, a la qual prometia fidelitat i de la qual esperava protecció i algun benefici. El contracte s'establia a través de la Cerimònia de l'Homenatge, cada vegada més complicada, en la qual eren elements destacats la unió de les mans de vassall i senyor, el bes que aquest donava al seu home, i el jurament que segellava la fidelitat mútua. A continuació, el senyor entregava al seu vassall un objecte com a símbol del benefici que li atorgava, era la investidura. Des d'aquell moment l'un i l'altre quedaven estretament lligats. Aquest contracte es rompia quan una de les parts incomplia les seves obligacions.

Bases Socioeconòmiques de la Societat Feudal

La societat feudal es fonamenta en els següents aspectes:

1. Jerarquització Social: La Piràmide Feudal

   A la cúspide, el rei, l'autoritat del qual era d'origen diví, encara que a la pràctica no sempre fos superior al poder nobiliari.

   Al següent esglaó trobem els grans senyors feudals (ducs, marquesos, comtes, barons...), l'Alta Noblesa, la que realment té el poder, obligats a l'auxilium i consilium amb el rei.

   Per sota trobaríem la Baixa Noblesa (castellans, infançons), que solen administrar porcions dels feus dels grans senyors feudals dels quals són vassalls (subinfeudació).

   Més avall quedarien els milites, cavallers, soldats professionals que mancaven de vassalls.

   A la base de la piràmide trobaríem els serfs de la gleva (el poble pla, majoritàriament camperol).

   Entre els senyors hauríem d'incloure l'Alt Clergat (bisbes, arquebisbes, abats de monestirs...), amb un elevat poder econòmic i propietaris d'immenses terres.

2. Societat Rural i Agrària

   Per la decadència urbana i del comerç. El bé més preuat serà la terra.

3. Violència i Conflictes en el Feudalisme

   Guerres entre nobles, revoltes nobiliàries contra el rei, revoltes antisenyorials reprimides duríssimament, a banda dels atacs de les segones invasions (normands, magiars, sarraïns) i de les interminables croades.

4. Societat Estamental: Oratores, Bellatores, Laboratores

   És de caràcter estamental:

   • Oratores (clergat)
   • Bellatores (els senyors, la noblesa, els guerrers)
   • Laboratores (els que treballen, pagesos; han de contribuir al manteniment dels altres dos estaments).

5. El Paper de l'Església en la Societat Feudal

   Important paper de l'Església. Societat teocràtica? Ordre social dictat per Déu, legitimació del poder. Acaparadora de la cultura (monestirs).

En el cas espanyol, a la Castella de l'alta Edat Mitjana la guerra contra els musulmans obliga a la repoblació per presura, amb camperols lliures i amb furs o privilegis (així, a Castella la Vella no hi ha feudalisme). En canvi, a Catalunya, sota la influència carolíngia, sí trobarem feudalisme bastant pur.

És curiós que a partir del s.XIII, quan ja ha passat el moment de màxim apogeu del feudalisme a Europa, es donarà clarament aquest a les noves terres conquerides per Castella (La Manxa, Extremadura, Andalusia), ja que es va encomanar la repoblació a ordres militars i grans senyors, els quals instauraren un sistema latifundista que ha perdurat fins al present.

El Ressorgiment de Ciutats i Comerç Medieval

Naixement i Creixement dels Burgs

A partir del s.XI, naixement de nombroses ciutats, que sorgiren com a conseqüència de l'establiment de mercaders i artesans a les proximitats d'un nucli fortificat o burg. A la llarga, aquesta paraula acabarà designant el nou poblat creat, anomenant-se burgesos els seus habitants.

Els burgs eren, sobretot, centres especialitzats en la producció de manufactures i en l'intercanvi de mercaderies (ARTESANIA I COMERÇ). La seva proliferació revelava el progrés experimentat en la societat europea pel que fa a la divisió del treball.

El concepte de ciutat medieval engloba tant a populoses ciutats (París, Londres, Florència) com a petits burgs que només funcionaven com a mercats comarcals. Les ciutats més poblades de l'Occident Cristià es trobaven a Itàlia (Milà, Venècia, Florència, Gènova) sense oblidar París, Londres, Bruges, Gant o Colònia.

L'expansió de les ciutats va suposar el desenvolupament tant de la producció artesanal com del comerç.

Artesania i Gremis Medievals

Tots els que treballaven en un mateix ofici constituïen una corporació. Encara que aquestes, oficialment, tenien caràcter religiós i d'ajuda mútua, amb el temps esdevingueren associacions per a la defensa dels seus interessos i per a garantir la qualitat dels productes que elaboraven (gremis). Dins de cada ofici hi havia tres esglaons o categories:

• mestre
• oficials
• aprenents

La indústria més característica era la tèxtil, a partir de la llana i, en menor mesura, del lli, cotó i seda.

El Comerç Medieval: Expansió i Fires

El creixement de la fabricació de manufactures va paral·lel al creixement del comerç. Els intercanvis eren necessaris en una societat que començava a especialitzar-se. Les transaccions no només s'efectuaven entre els burgs i els seus entorns rurals, sinó que també es desenvolupava el comerç a llarga distància, gràcies, entre altres factors, a la pau recuperada en els camins, a la millora de les vies de comunicació i a l'augment de l'encunyació de moneda a partir del s.XII, cosa que va estimular molt l'expansió mercantil.

Juntament amb el mercat de caràcter local (diari) o comarcal (setmanal) van néixer les fires. Fundades per reis o senyors feudals, eren trobades periòdiques de mercaders en un lloc i unes dates prèviament establertes. Les més importants foren les de Champagne (a mig camí entre Flandes i el nord d'Itàlia). Funcionava com a punt de contacte entre comerciants d'ambdós territoris (draps flamencs, seda i espècies que aportaven els italians). Apogeu al s. XIII.

L'Aparició de la Impremta: Revolució del Saber

Antecedent: la xilografia; reproducció mitjançant planxes de fusta d'imatges i algun text curt. Era coneguda a la Xina des de temps remots, on també aparegueren els caràcters mòbils, imprescindibles per a poder imprimir un nombre indefinit de textos. Però les característiques de l'escriptura xinesa van dificultar el desenvolupament de l'invent.

La impremta europea es va gestant des de 1420 o 1430, i apareix definitivament el 1445. Atribuïda a Gutenberg, resulta perfecta des del principi. La seva ràpida difusió demostra que responia a una necessitat. Abans de la invenció de la impremta, tenir un llibre (incunable) era tot un luxe. Entre 1445 i 1500 s'imprimiren més de 30.000 obres, a una mitjana de 500 exemplars per obra, fent un total de més de 15 milions d'exemplars. Durant el segle XVI s'imprimiran prop de 200.000 obres, amb un total pròxim als 200 milions d'exemplars.

La impremta rebaixarà molt el cost dels llibres. El poder expansiu de les idees es multiplicarà (ex. Erasme o la Reforma de Luter). Per això, aviat apareixerà la censura prèvia per part de l'Església o del rei. Altres conseqüències de la seva aparició seran la ruïna de molts copistes i miniaturistes, però també l'aparició d'una nova indústria amb molts llocs de treball. També fou una eficaç eina d'unificació ortogràfica i lingüística, simplificant, a més, els tipus i les regles de l'escriptura.

El Descobriment d'Amèrica: Causes i Conseqüències

Les possibles causes o motius són diversos. De caràcter religiós: desig de difondre el Cristianisme; polítics: desig dels regnes ibèrics de continuar la reconquesta... Però els més importants van ser de caràcter econòmic: recerca de beneficis comercials, de primeres matèries, d'esclaus, d'or (arribar a l'or del Sudan sense intermediaris), i, sobretot, d'espècies (sucre, drogues, tintes, encens, canyella, clau, pebre bo, gingebre...), ja que la presència d'intermediaris (venecians, àrabs...) les encaria molt, i l'hostilitat dels turcs dificultava cada vegada més les rutes comercials amb Orient.

Sobre Cristòfol Colom, desconeixem el seu origen, probablement genovès, i també la ubicació exacta de la seva tomba. Va néixer cap a 1450, i als voltants de 1476 arribà a Portugal, on es va casar i on va ampliar els seus coneixements nàutics. Fa la proposta de viatge al rei de Portugal, però el projecte és rebutjat, ja que els portuguesos pensen que els càlculs de Colom són erronis.

L'expedició surt de Palos de la Frontera el 3-VIII-1492 amb tres caravel·les. Descomptant el mes d'estada a Canàries, la travessia dura 34 dies. El 12-X-1492 arriba a les Bahames (San Salvador). Després explorà les costes de Cuba (Juana) i La Española, on perdé la nau capitana, la Santa Maria. Amb les seves restes construí el fort Navidad, on deixà 39 homes esperant el proper viatge. Torna a les costes ibèriques el març de 1493 i és rebut pels Reis Catòlics a Barcelona l'abril del mateix any.

Si gairebé tothom parlava d'un nou món, Colom defensà fins al final la seva idea errònia que les terres descobertes eren Àsia. A partir d'ara, els reis subministraran tot el necessari per a noves expedicions. Colom, que va fer tres viatges més, fou nomenat governador, però per la seva actitud acaba sent empresonat. Morí el 1506 pensant que els seus serveis no havien estat degudament recompensats.

El viatge a Amèrica, des de l'inici, es va convertir en un fet accessible i corrent, molt més curt i menys perillós (aprofitant els vents alisis) que els viatges portuguesos vorejant Àfrica. La notícia de l'arribada de Colom a noves terres estimulà les monarquies francesa i anglesa a creuar també l'Atlàntic i explorar les terres d'Amèrica del Nord (Cabot, 1497-98, al servei d'Anglaterra; Verrazano, 1524 i Cartier, 1534 al servei francès). Els portuguesos arribaran accidentalment al Brasil el 1500 (Cabral).

La Revolució Nord-americana i els EUA

Context Previ a la Revolució

A mitjans s.XVIII la costa oriental d'Amèrica del Nord era de domini britànic (les 13 colònies). En aquest territori creixia el comerç, la indústria, les plantacions... hi havia, doncs, prosperitat.

Des de mitjans s.XVIII comencen a arribar a Amèrica les idees il·lustrades, a través de la divulgació de l'Enciclopèdia. Creixent desig de llibertat.

Guerra dels Set Anys i Tensions Colonials

Entre 1756 i 1763, Guerra dels Set Anys, entre britànics i francesos-espanyols. Victòria britànica gràcies al gran esforç dels colons.

Però a partir de 1763 s'incrementa la pressió reial sobre els colons britànics americans. S'exigeix el pagament d'impostos (abans estaven exclosos), de taxes d'importació de productes britànics, es prohibeix la instal·lació de noves indústries i la continuació de la colonització.

Motí del Te i Declaració d'Independència

Al 1773, Motí del Te a Boston. Forta repressió dels britànics contra els amotinats.

1774, I Congrés de Filadèlfia. Els colons o patriotes s'organitzen en milícies i comencen els enfrontaments amb les tropes britàniques (Lexington, 18 d'abril 1775).

El II Congrés de Filadèlfia declara la independència dels Estats Units d'Amèrica. Anglaterra no reconeix aquesta independència i envia tropes per acabar amb la revolta.

Guerra d'Independència i Pau de Versalles

Guerra d'Independència nord-americana (1775-1783). George Washington és nomenat cap de l'exèrcit americà. La falta d'armes i d'un exèrcit professional porta els colons sublevats a demanar ajut a les potències enemigues d'Anglaterra: França i Espanya (revenja de la derrota en la Guerra dels Set Anys), que envien armes, tropes i acabaran entrant formalment en guerra contra els britànics.

S'arriba a la Pau de Versalles en 1783, on els britànics reconeixen la independència dels EUA i, a més, els hi cedeixen tot el territori colonitzat fins al riu Mississipi, però no el Canadà.

El primer president serà George Washington, i la Constitució, la primera de la història, serà redactada per Thomas Jefferson i aprovada el 1787.

Conseqüències de la Independència dels EUA

• Per a Anglaterra: Suposa la primera derrota des de la Guerra dels Cent Anys. Pèrdua del seu imperi atlàntic.
• Per a França: Recuperacions territorials.
• Per a Espanya: Recuperacions territorials (Menorca, Florida), però propagació de les noves idees independentistes per les seves colònies americanes.
• Per als EUA: Elevat cost humà, 70.000 morts, però independència. Els lleials a Anglaterra emigren al Canadà.

Expansió territorial dels EUA:

• 1803, compra de Louisiana (tota la vall del Mississipi) a França.
• 1819, compra de Florida a Espanya.
• 1848, Tractat de Guadalupe-Hidalgo. Incorporació de tots els territoris mexicans al nord del riu Grande (més de 2 milions de Km², Califòrnia, Arizona...).
• 1846, Tractat d'Oregon amb Anglaterra.
• 1867, compra d'Alaska a Rússia.
• 1898, annexió de les Illes Hawaii.

La Revolució Francesa: Causes i Etapes

França Prerevolucionària: Crisi i Descontentament

Situació política a la França de 1788: Antic Règim = monarquia absoluta (rei Lluís XVI) i societat estamental. Però les idees il·lustrades i la seva aplicació exitosa a Nord-Amèrica qüestionen moltes coses.

La situació econòmica és molt dolenta per les males collites... encariment dels preus... fam... descontent, aldarulls. A més, el rei està endeutat per les despeses de la guerra d'Independència nord-americana. Necker aconsella al rei que obligui a pagar impostos a la noblesa i al clergat, però això només es pot aprovar a través dels Estats Generals. Els nobles, que es neguen a renunciar als seus privilegis, ofereixen al rei la possibilitat d'un nou préstec, però això no és la solució. El rei ho rebutja i convoca els Estats Generals per al maig de 1789.

Etapa Moderada (1789-1792): Assemblea Nacional

Juliol 1789: els representants del Tercer Estat abandonen la reunió dels Estats Generals en desacord pel seu sistema de votació, i es traslladen a París, a l'edifici del Joc de la Pilota, on juren no dissoldre's fins a aprovar una Constitució per a França. S'uneixen a ells part dels representants del clergat i la noblesa i tots es constitueixen en Assemblea Nacional Sobirana.

Davant el perill absolutista, reacció popular: 14 de juliol 1789, el poble de París assalta la Bastilla (presó reial), alliberant els presos i apoderant-se d'armes. L'Assemblea decideix protegir-se creant la Guàrdia Nacional (milícia popular). Simultàniament, revoltes pageses (Gran Por). Molts nobles abandonen França, són els emigrats.

Agost 1789: l'Assemblea aprova:

• l'abolició del Règim Feudal i dels privilegis de la noblesa (fi de la societat Estamental).
• la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà.

Però el rei es nega a signar-les.

Octubre 1789: Marxa de les dones a Versalles (a per aliments i armes). El rei té por i signa totes les disposicions aprovades per l'Assemblea.

Juliol 1790: Constitució Civil del Clergat.

Juny 1791: el rei intenta fugir, detingut a Varennes (desprestigi de la monarquia).

Setembre 1791: s'aprova definitivament la Constitució de França.

Des d'abril de 1792: GUERRA contra la coalició internacional (Àustria, Prússia...).

Juliol 1792: Manifest del duc de Brunswick. Radicalització de les masses (sans-culottes).

10 d'agost 1792: el poble assalta el palau reial (Les Tulleries). Destitució de Lluís XVI i abolició de la monarquia. Proclamació de la República.

Setembre 1792: victòria francesa a Valmy.

Regnes Bàrbars i la Fi de l'Imperi Romà d'Occident

Formació dels Regnes Germànics

Els pobles germànics federats van constituint regnes independents en aquells territoris que ocupen. La forma d'estat serà molt diferent al concepte romà. Les relacions amb la població romana seran difícils per segregació racial i diferències religioses, amb una excepció: el regne franc. Els regnes germànics més importants que s'estableixen sobre l'antic Imperi Romà d'Occident són els següents:

• Regne Vàndal (429-534)
• Regne Visigot (419-507)
• Regne Franc. Federats des del 358
• Regne Burgundi o Borgonyó (443-534)
• Regne Ostrogot (493-553)

Es considera la data del 476 d.C. com el final definitiu de l'Imperi Romà d'Occident quan Odoacre, mercenari germànic al servei de Roma, deposa el darrer emperador Ròmul Augústul i crea un regne personal sobre Itàlia, enviant tots els símbols imperials a Constantinoble.

Art Romànic i Gòtic: Estils i Context Social

Es sol dir que l'art romànic simbolitza la societat rural i feudal, en tant que es presenta el gòtic com el prototip de l'Europa de les ciutats, de la burgesia i del comerç. Romànic, com més tard el Gòtic, són manifestacions del progrés general de la societat europea.

L'Estil Romànic: Característiques i Difusió

L'estil Romànic predominà en els segles XI i XII. El seu caràcter internacional té molt a veure amb els propòsits centralitzadors de la reforma gregoriana. La seva difusió, per altra banda, també guarda relació amb l'auge dels pelegrinatges.

Els edificis romànics, fonamentalment religiosos (la qual cosa era lògica en una societat sacralitzada), tenien una gran presència en els nuclis urbans. Els temples oferien als fidels nombrosos elements per al desenvolupament de la instrucció religiosa, particularment a través de les escultures dels timpans i dels capitells. Doncs bé, el caràcter simbòlic i antinaturalista de l'escultura i de la pintura romàniques, segons alguns autors, reflectiria en el terreny de les arts plàstiques l'idealisme platònic dominant en la filosofia de l'època a través del pensament de Sant Agustí.

L'Estil Gòtic: Innovació i Llum

L'estil romànic evolucionà cap a formes indubtablement recarregades. La tornada a la simplicitat predicada pels monjos blancs (cistercencs) també afectà l'àmbit dels edificis religiosos. Per això, els primers monestirs cistercencs eren edificis senzills, encara que la incorporació de noves solucions arquitectòniques els va convertir en el més clar precedent de l'estil gòtic, el qual també anava a adquirir un caràcter internacional, difonent-se per tots els racons de la Cristiandat.

L'estil gòtic presentava novetats significatives, tant pel que fa a l'arquitectura en si com a l'escultura que decorava els edificis. En el gòtic predominen les finestres sobre el massís, cosa que equival al triomf de la llum. Els edificis van guanyar en altura, disparant-se cap al cel. Les escultures destacaren per la seva tendència naturalista.

En qualsevol cas, el gòtic té una estreta connexió amb les ciutats, i en molts casos amb necessitats de la societat civil (ajuntaments, llotges, palaus).

Al segle XV l'art gòtic adoptà formes decoratives recarregades.

Canvi de l'Espai Comercial: Mediterrània a Atlàntic

Fins a finals del s. XV l'economia europea es limitava als dos focus del nord d'Itàlia i dels Països Baixos. Amb els descobriments geogràfics de l'Edat Moderna, especialment el d'Amèrica, els canvis econòmics seran de primer ordre.

Transformació del Comerç Europeu

Lisboa i Sevilla monopolitzaran el comerç espanyol i portuguès amb les colònies, mentre que Anvers assegurarà la distribució dels productes a la resta d'Europa. Mentrestant, el comerç a la Mediterrània queda molt reduït pel bloqueig turc de l'Orient Mitjà i per la pirateria barbaresca.

Però serà el comerç internacional el que tindrà un major pes, gràcies a l'obertura de nous continents, a l'augment de la població i, per tant, de la demanda de productes, i a l'incentiu dels grans guanys que es podien aconseguir.

Dins l'eix atlàntic, el que resultà reforçat, el comerç de les Índies Occidentals (Amèrica) superà el de les Índies Orientals (Àsia). Existia una diferència fonamental: Amèrica proporcionava a Europa or i plata; Àsia, en canvi, absorbia aquests metalls preciosos perquè a canvi de les seves exportacions comprava molt poc.

Característiques de la Societat d'Antic Règim

Definició i Fonaments de l'Antic Règim

Antic Règim: Terme utilitzat pels revolucionaris francesos per referir-se als temps anteriors a l'inici de la Revolució Francesa. Seria el sistema polític, social i econòmic propi de les monarquies europees anteriors a la R.F.; des de l'inici de la descomposició del sistema feudal fins a les revolucions liberals i la Revolució Industrial (s.XV al XVIII).

Els seus fonaments polítics estaven constituïts per la monarquia absoluta (absolutisme monàrquic), la societat estamental i el protagonisme social de l'Església.

Monarquia Absoluta: Concentració de Poders

Model monàrquic que atorga poders il·limitats als reis. Segons Montesquieu hi ha tres poders: LEGISLATIU, EXECUTIU I JUDICIAL. El rei absolut tenia en les seves mans els tres i no havia de donar compte a ningú de les seves accions (només a Déu). Avui, en canvi, hi ha divisió de poders.

Societat Estamental: Privilegis i Desigualtat

Model de societat característic de les edats Mitjana i Moderna. Estructurada en estaments:

1. Noblesa o Aristocràcia: de sang o cavalleresca, aprox. 2,5% de la població.
2. Clergat o Església: Alt i Baix, Regular i Secular. Un 3% de la població.
3. Poble Pla, Estat Pla o Tercer Estat: Són la resta de la població (burgesos (empresaris i comerciants urbans), artesans, menestrals, pagesos propietaris, pagesos sense terra, serfs de la gleva, sectors marginals...).

La noblesa i el clergat són considerats estaments privilegiats perquè no han de pagar impostos i poden exercir càrrecs importants en l'Administració. El poble pla o Tercer Estat queda fora de les estructures de poder i ha de sostenir, pagant impostos, els altres dos estaments.

La Il·lustració: Característiques Generals

La Raó i el Progrés Humà

Al llarg del s. XVIII van sorgir en molts països europeus noves idees que s'oposaven a la forma d'organització de la societat (estamental) i al monopoli del saber per part del clergat tradicional, que controlava les principals institucions educatives.

Des de finals s.XVII, Anglaterra i Escòcia compten amb destacats científics i pensadors. A França, els filòsofs proclamen el seu desig d'il·luminar les persones amb el saber aconseguit a través de l'ús de la raó. És per això que es coneix aquest període com el segle de les llums.

• Racionalisme i progrés humà: Només amb la raó es pot arribar al veritable coneixement. Això contrasta radicalment amb la doctrina catòlica, on el saber procedeix de la fe i de la revelació divina. La raó no només serà el mètode per arribar al coneixement científic sinó també la norma que ha de guiar tota acció moral i social, cosa que pot subvertir tot l'ordre polític i social de l'Antic Règim.

En quant a la idea de progrés; mentre la cultura tradicional establia que la societat era immutable i que tan sols la voluntat de Déu podia canviar les coses, els pensadors il·lustrats començaren a defensar la idea que la societat podia avançar cap a una major felicitat, riquesa i justícia. La Humanitat podia i havia de progressar.

Els pensadors moderns (il·lustrats) van confiar en el poder de la raó i en el valor del progrés.

Principis del Moviment Il·lustrat

Es tracta d'un corrent intel·lectual o moviment cultural que apareix a l'Europa Occidental (Anglaterra, França, Holanda...) i s'estendrà fins als territoris americans. Els postulats més importants de la Il·lustració són:

1. Caràcter universal de la raó humana, que ha d'exercir la crítica contra tot allò que no pot ser sotmès al valor del pensament, fonamentat en l'experiència (problemes amb l'Església).
2. Respecte per la Natura, davant la qual tots els éssers humans són iguals.
3. Exigència que la felicitat pot i ha de ser aconseguida per totes les persones.
4. Creença en la necessitat d'un progrés general de la humanitat (en la Història, costums i formes de vida).
5. Tolerància religiosa. Idea que es pot conviure en un mateix país encara que es tinguin creences diferents.
6. Idees humanitàries que rebutgen la tortura, els càstics cruels i extremats i propugnen la preocupació pels més pobres, pels nens i pels malalts.

Aquests principis van representar una absoluta novetat i van constituir la base de moltes de les crítiques contra la societat de l'Antic Règim.

L'Enciclopèdia: Difusió del Saber Il·lustrat

A França, alguns il·lustrats com D'Alembert, Diderot o Rousseau van decidir recollir totes les seves idees en un diccionari raonat del saber de l'època: L'ENCICLOPÈDIA, amb una doble funció: divulgativa i polèmica. Constava de 17 volums de text i 11 d'il·lustracions. En ella participaren tots els principals pensadors francesos del moment.

Aquesta obra atacava els abusos de l'Absolutisme, criticava el poder de l'Església i demanava la llibertat, la participació del poble en les decisions polítiques i la igualtat de tots els homes davant la llei. Començà a publicar-se el 1751 i, amb dificultats, es completà el 1764.

Els ideals de l'Enciclopèdia arrelaren entre la burgesia, que veia en ella la defensa dels valors d'igualtat i llibertat que l'Absolutisme impedia. També fou molt atacada per l'Església.

La Preocupació pel Saber i l'Educació

L'educació fou una de les principals preocupacions dels il·lustrats. Propugnaven una educació per a tots. Els avenços de la ciència i les noves concepcions del saber foren millor acollides en Societats, Escoles especials i Acadèmies.

El Despotisme Il·lustrat: Reformes Reials

El pensament il·lustrat influeix en alguns governants que van pretendre adaptar i aplicar determinats postulats de la Il·lustració en el terreny del progrés econòmic, l'educació o les millores en les condicions de vida dels habitants del seu territori.

Es configura així l'anomenat Despotisme Il·lustrat. Aquests reis, amb cert esperit renovador i reformista, van promoure la intervenció de l'Estat en l'economia, la sanitat o la beneficència; intentaren treure l'educació de les mans de l'Església. Aquests monarques nomenaran ministres il·lustrats, reorganitzaran administrativament el territori i burocratitzaran l'Estat amb tota una xarxa de funcionaris amb l'objectiu de millorar l'administració. També modernitzaran la Marina i l'exèrcit. Els monarques més representatius del Despotisme Il·lustrat són: Carles III de Borbó (rei de Nàpols, 1734-1759; i rei d'Espanya, 1759-1788).

Autors Clau de la Il·lustració

• Isaac Newton (1642-1727): Científic que desenvoluparà els fonaments de la física moderna, assentant el model de l'únic tipus de coneixement que es considerarà vàlid: el coneixement científic. Descobridor, entre altres coses, de la llei de la gravetat.
• John Locke (1632-1704): Afirmà la necessitat que tot tipus de coneixement segur havia de trobar suport en l'experiència. Així mateix, desenvolupà una teoria del govern i de la societat on eren fonamentals la tolerància i la defensa d'un govern parlamentari, amb la divisió en tres poders independents: executiu, legislatiu i judicial.
• Montesquieu (1689-1775): Aristòcrata francès que criticà l'absolutisme. Va recollir i divulgar les idees de Locke a la seva obra L'esperit de les lleis, on defensava que els tres poders mai han d'estar controlats per les mateixes mans. També publicà Cartes Perses (1721) entre altres obres.
• Denis Diderot (1713-1784).
• Jean-Jacques Rousseau (1712-1778).
• Voltaire (François Marie Arouet) (1694-1778).

La Revolució Industrial: Orígens i Impacte

El Cas Britànic: Bressol de la Revolució Industrial

Definició de Revolució Industrial

Revolució = canvi brusc i sobtat.

Revolució Industrial = Canvi brusc i sobtat de caràcter econòmic. Procés consistent en el pas d'un sistema de producció artesanal a un altre d'industrial (producció massiva).

Comença a Gran Bretanya durant el segle XVIII i s'estendrà.

Característiques Clau de la Revolució Industrial

Es caracteritza per:

1. Substitució de l'home per les màquines.
2. Substitució de l'energia animal per la mecànica.
3. Noves primeres matèries:
   1. Fonts d'energia: el carbó mineral substitueix la fusta.
   2. Matèries elaborables (cotó, ferro...).

Aquests canvis transformaran moltes coses:

• l'organització productiva (en sèrie).
• les relacions de treball (patrons/obrers).
• la localització dels centres de treball (fàbriques).
• la distribució de la població (ciutats).

Factors que Originen la Revolució Industrial

Per què sorgeix la Revolució Industrial i per què ho fa a Gran Bretanya? Factors que l'originen:

1. Sistema polític controlat per la burgesia.
2. Les transformacions de l'agricultura britànica: noves lleis permeten les enclosures i acaben amb els openfields.

   Conseqüències:

   1. Emigració cap a les ciutats (mà d'obra barata: futurs obrers industrials).
   2. Concentració de la terra... mecanització... increment de la producció... permetrà alimentar una població creixent i generarà beneficis que seran capital disponible per invertir en la indústria.
3. El creixement de la població. Gràcies a les millores en la higiene, medicina i producció d'aliments. La Revolució Industrial proporciona mà d'obra barata i, al mateix temps, abundants consumidors.
4. Les innovacions tecnològiques (invents, màquines...).

Innovacions Tecnològiques: Tèxtil i Siderúrgia

Indústria Tèxtil:

• 1733: llançadora volant (fabrica teles).
• 1769: water frame (màquina de filar) / màquina de vapor (de Watt).
• 1779: mule jenny (més avançada).
• 1781: màquina de vapor perfeccionada (2a màquina de Watt).
• 1785: teler mecànic (de Cartwright).
• 1789: teler mecànic a vapor.

Per a construir màquines es necessita molt de FERRO. Per això es desenvoluparà la Indústria Siderúrgica, que suposa:

• desenvolupament de la mineria del carbó.
• mineria del ferro.

L'aplicació de la màquina de vapor als transports dona lloc a l'aparició de:

1. El ferrocarril: desenvoluparà la indústria siderúrgica (vies) i la mineria del carbó (combustible).
2. El vaixell de vapor: i la mineria del carbó.

Per tant, tots aquests factors promouen el desenvolupament de la Revolució Industrial i, al mateix temps, es veuran potenciats per aquesta. Són, doncs, causa i conseqüència.

Conseqüències de la Revolució Industrial

1. Conseqüències Econòmiques

   • El món industrial urbà substitueix el rural.
   • Triomf del sistema econòmic capitalista.
   • Creixement constant (poblacional, de la producció, de les rendes).
   • Crisis cícliques (ja no d'escassetat sinó de superproducció).

2. Conseqüències Socials

   • Profunda modificació de l'estructura social: societat de classes (grans desigualtats).
   • Desenvolupament urbà sense precedents (barris obrers, barris residencials).
   • La nova vida urbana i el caràcter del treball (horaris, ritme) provoquen la destrucció de les bases tradicionals de la vida col·lectiva i familiar.

3. Conseqüències Polítiques

   • La burgesia arriba al poder, Estat Liberal Burgès (diferències segons països).
   • Les injustícies socials fan créixer el Moviment Obrer (reivindicacions, lluita obrera).
   • Imperialisme i colonialisme europeus.

4. Conseqüències Ideològiques

   • Nova mentalitat col·lectiva dominada per valors laics (benestar, consumisme).
   • Creixent fe en el progrés i la capacitat tècnica.
   • En Literatura, Realisme i Novel·la Social.
   • En Art; Rodin en escultura; Impressionisme en pintura.

En conclusió, els canvis afecten tots els ordres de la vida. El més important: Substitució d'una societat agrària, estamental, absolutista i religiosa per una altra d'industrial, urbana, classista, liberal i laica. Juntament amb les Revolucions Burgeses, crea les bases del món contemporani occidental.

El Socialisme Utòpic: Primers Teòrics Obrers

Apareixen a la 1a meitat del s.XIX. Primers teòrics del moviment obrer. Condemnen la injustícia de la societat industrial però, en general, no són revolucionaris (excepte Babeuf i Blanqui).

Creuen que es pot conviure amb el capitalisme, el qual desapareixeria en veure les bondats del socialisme. Projectes de societats ideals que pretenien la igualtat social. Els més importants exemples són:

• Charles Fourier
• Étienne Cabet
• Robert Owen
• Louis Blanc

I d'altres com Babeuf, Saint-Simon o Blanqui, que consideren que la igualtat només es podrà aconseguir per mitjà d'una acció violenta d'una minoria amb una dictadura revolucionària.

Marxisme: Lluita de Classes i Societat Comunista

Karl Marx i Friedrich Engels són els seus teòrics en publicar les obres: El Manifest Comunista (1848) i El Capital (1867).

La teoria marxista es fonamenta en tres bases:

1. Anàlisi del passat: La lluita de classes (oprimits contra opressors) és el motor de la Història.
2. Crítica del present: Analitza el funcionament del Sistema Capitalista. Explotació, injustícia (plusvàlua) i tendència a la concentració del capital (les empreses més fortes es menjaran les més petites)... inevitable crisi final.
3. Projecte de futur: La societat comunista (igualitària) s'assolirà a través de la presa del poder polític per part dels treballadors. Els obrers han de destruir la societat capitalista mitjançant la revolució i crear una nova societat sense classes on la propietat de tot sigui de l'Estat. Per arribar a aquesta situació ideal primer hauria d'haver un període transitori de dictadura del proletariat.

Anarquisme: Llibertat Individual i Rebuig a l'Autoritat

L'objectiu de la lluita col·lectiva és aconseguir la plena llibertat de l'individu. A partir d'aquí, el pensament llibertari es va expressar a través de tendències diverses que partien del rebuig a tota classe d'autoritat i proposaven l'anarquia com a model de societat que es fonamentava en tres principis bàsics:

1. Exaltació de la llibertat individual en el marc de la solidaritat entre tots els membres de la societat.
2. Crítica a la propietat privada i defensa de la propietat col·lectiva.
3. Oposició a tota organització jeràrquica, principalment a l'Estat.

Des de 1880, l'anarquisme es desglossarà en dos corrents: anarcocomunisme (partidari de l'acció directa) i anarcosindicalisme.

L'Expansió Colonial: El Repartiment d'Àfrica

La Conquesta Colonial: Mitjans i Resistència

Requereix mitjans navals i terrestres. Superioritat tècnica aclaparadora i èxit malgrat les dificultats naturals i la resistència, amb alguna excepció puntual (Khartum, Adua, Annual...). El manteniment de l'ordre es resol amb les tropes colonials.

L'Administració Colonial: Models de Govern

Organització del territori. Diverses modalitats:

1. Colònia d'Explotació.
2. Colònia de Poblament.
3. Protectorat.
4. Concessions.

L'Explotació Econòmica de les Colònies

L'aprofitament econòmic sistemàtic necessitava crear una infraestructura (ferrocarrils, carreteres, ports...) per expoliar el territori. Les relacions entre colonitzadors i colonitzats no estan en pla d'igualtat. S'apoderen de les primeres matèries i converteixen el territori en mercat exclusiu. Impedeixen la industrialització i destrueixen l'artesania preexistent (Ex. Índia).

El Repartiment d'Àfrica: Conferència de Berlín

Al llarg del s.XIX exploració (Societats Científiques) a partir dels rius Níger, Nil, Congo i Zambesi. El 1870 només control europeu d'una estreta franja costanera, però a partir de 1880 l'actitud de les potències europees canviarà, i entre 1880 i 1902 tot el territori quedarà sota control colonial europeu excepte Etiòpia i Libèria.

Per evitar enfrontaments entre potències i respondre a les demandes alemanyes i italianes es convoca la Conferència de Berlín (1884-85), que marcarà les línies mestres de l'ocupació:

1. L'ocupació de la costa dona dret a l'interior.
2. L'ocupació efectiva dona dret, i no el simple descobriment.
3. La penetració en rius dona dret a tota la conca.
4. Lliure navegació del riu Congo.

La clau del predomini estarà en el control de la vall del Nil.

El Crac de 1929 i la Gran Depressió

Conseqüències Econòmiques de la Primera Guerra Mundial

• 8 milions de morts.
• La desena part de l'equipament productiu europeu va quedar destruït.
• Discrepàncies sobre el pagament dels deutes (préstecs entre aliats).
• Tractats de Versalles: fortes indemnitzacions i canvis fronterers que influiran en l'intercanvi de mercaderies. Ex. Ferro de Lorena-carbó del Ruhr.
• Sentiment d'humiliació dels alemanys.

Declivi Britànic i Supremacia Americana

Les conseqüències de la PGM van accelerar la supremacia dels EUA i l'augment dels desequilibris en el mercat internacional. Els EUA creixen molt més acceleradament.

Els Estats Units: De la Prosperitat a la Crisi

Els Feliços Anys Vint i l'Expansió Americana

Des de la PGM els EUA es converteixen en el primer proveïdor mundial, substituint la Gran Bretanya. Superàvit creixent en la seva balança comercial. L'expansió americana es basava en una transformació productiva profunda dominada per la innovació tècnica. Així, 1922-1929, llarga prosperitat, creixement anual.

Auge i Crac de la Borsa de 1929

El 24 d'octubre de 1929, Dijous Negre, caiguda fulminant del preu de les accions. El dia 29, el Dimarts Negre, la caiguda serà major, conseqüència de l'actitud dels bancs, que reclamen els préstecs. És el CRAC de 1929.

De la Crisi Borsària a la Gran Depressió

Els dos factors que més van influir en la recessió econòmica dels EUA seran la crisi de liquiditat (ningú té diners per poder pagar, provocarà la fallida de molts bancs) i la caiguda del consum (els productes industrials no es venen i les fàbriques han de tancar).

L'atur es dispararà a partir de finals de 1929 i creixerà fins a 1933. Això, i la necessitat de vendre els estocs a qualsevol preu, provocarà la deflació o caiguda dels preus dels productes. És una crisi de subconsum.

Feixisme i Nazisme: Ideologies Totalitàries

Característiques Generals de les Ideologies Feixistes

El feixisme sensu stricto fou un moviment polític fundat a Itàlia per Benito Mussolini; però, s'estén a altres moviments contemporanis. Suposa una reacció violenta i autoritària contra l'expansió de la democràcia i el socialisme. Les principals característiques són:

1. Tarannà autoritari i profundament antidemocràtic.
2. Violència de l'Estat per anul·lar qualsevol oposició.
3. Rebuig del principi d'igualtat entre els ciutadans.
4. Nega la sobirania popular i el sufragi. Rebuig del parlamentarisme.
5. No tolera la separació de poders.
6. Defensa la intervenció de l'Estat en tots els àmbits de la vida pública i privada.
7. Defensa l'autarquia per a defensar la producció nacional.
8. Exalta la figura del líder carismàtic, que concentra tots els poders. Mística personal, escenografia grandiloqüent...
9. Societat dominada per les elits i els escollits, tota ella enquadrada dins les organitzacions feixistes (partit, sindicat, org. juvenils, infantils, femenines, de veterans...). Així es pretén superar les divisions socials i establir la unitat de la Nació.
10. Per això, persecució dels partits i sindicats de classe (obrers). Sindicalisme corporatiu vinculat a l'Estat.
11. Component racista (sobretot en el nazisme). La raça és un factor aglutinador de la nació. Tot això lligat a un fanàtic ultranacionalisme.
12. En l'àmbit cultural és contrari al racionalisme, exaltant els elements irracionals de la conducta humana (fanatisme, obediència cega).
13. Per tant, cultura de la violència. Exalta la guerra (instrument de progrés històric) i rebutja el pacifisme. Això, traslladat a les relacions internacionals, dona lloc a una gran agressivitat imperialista i expansionista (irredemptisme).

La Itàlia Feixista de Benito Mussolini

Greu crisi econòmica i social a la postguerra (1919-22). En aquest context B. Mussolini funda els fasci di combattimento el 1919, transformats en Partit Nacional Feixista el 1921. Vol un Estat fort, garant de la propietat privada i una política exterior expansionista. Les bases feixistes seran els malcontents socials i polítics.

Mussolini guanya unes manipulades eleccions i instaura des de 1925 la Dictadura Feixista. Tots els poders a Mussolini. Prohibició dels altres partits i sindicats. Consell Nacional de Corporacions. El parlament dependrà del Gran Consell Feixista. Control estricte de tota la societat.

L'Alemanya Nazi d'Adolf Hitler

El nazisme és fundat a Múnic el 1919 (DAP), grup extremista antisistema. Des de 1921 Adolf Hitler l'encapçala (NSDAP). Caràcter violent i paramilitar (SA, camises brunes). Actuacions i parafernàlia semblant als feixistes italians (amenaces, coaccions).

1923: Putsch de Múnic. Hitler a la presó, on escriu Mein Kampf (resum de la seva ideologia). El 1925 Hitler crea les SS (milícia personal). Amb els efectes de la crisi els nazis guanyen suport i vots, però també ho fan els comunistes. La por a una revolució comunista fa que la burgesia aposti pels nazis. A les eleccions de 1932, força més votada. El president Hindenburg nomena a Hitler canceller el 30 de gener de 1933.

Hitler va retallant llibertats i prohibeix la premsa i les reunions dels opositors. Actuació de les camises brunes. Convoca eleccions per al 5 de març, però el 27 de febrer incendi del Reichstag (parlament). Aprofita per acusar i perseguir els comunistes i guanya clarament les eleccions. Aconsegueix del nou parlament plens poders per a 4 anys. Però a la mort de Hindenburg (agost 1934) Hitler és proclamat führer del III Reich. Abans d'abastar definitivament el poder absolut, Hitler fa una depuració interna del partit nazi, la nit dels ganivets llargs (30-6-1934), desapareixent les SA de Röhm.

En pocs mesos, els nazis van transformar Alemanya en una fèrria dictadura amb un fort component racista antisemita.

Segona Guerra Mundial i Guerra Freda

La Segona Guerra Mundial (1939-1945)

Causes de la Segona Guerra Mundial

1. Tractat de Versalles (1918-1919): Injust, no reconciliació, humiliació, ressentiment.
2. La crisi econòmica, Gran Depressió: Inestabilitats nacionals.
3. Auge dels feixismes, EXPANSIONISME: Política de la força. Ex.: Japó a la Xina; Itàlia a Abissínia. Desafiament a la Societat de Nacions.
4. Iniciativa nazi front a la feblesa de les democràcies (política d'apaivagament).

Política alemanya de fets consumats:

• 1935: servei militar obligatori. Annexió del Sarre.
• 1936: remilitarització de Renània; creació de l'Eix Roma-Berlín-(Tòquio) o Pacte Anti-Komintern. Intervenció en la Guerra Civil Espanyola.
• 1938: març, Anschluss; setembre, Conferència de Munic; octubre, annexió dels Sudets txecs.
• 1939: 16 de març, annexió de Bohèmia i Moràvia. Txecoslovàquia desapareix. 23 de març, annexió de Memel (Lituània). abril, Itàlia ocupa Albània; exigències alemanyes a Polònia sobre Danzig. Agost, Pacte (secret) de No Agressió Alemanya-URSS. 1 de setembre, Invasió alemanya de Polònia. Comença la SGM.

5. L'Imperialisme Japonès: Manxúria, Xina.

Conseqüències de la Segona Guerra Mundial

Impacte Demogràfic

50 milions de morts (la meitat soviètics), 35 de ferits i 3 de desapareguts. La meitat de les víctimes són civils (bombardejos, represàlies, fam, exterminis...).

Impacte Econòmic

Devastació a les zones de combat, sobretot a l'Europa oriental. També al Japó. Als països neutrals i als EUA fort creixement econòmic. Intervencionisme Estatal en la reconstrucció.

Impacte Moral

Trauma moral: camps d'extermini, bomba atòmica, bombardejos. Barbarie de la civilització occidental? També els japonesos... Crims contra la Humanitat (judici de Nuremberg).

Conferències de Pau i Reordenació Mundial

• Des de 1941: Carta Atlàntica (EUA-Gran Bretanya).
• 1943: Conferència de Teheran (EUA, URSS i G.B.).
• Febrer 1945: Conferència de Ialta (els mateixos), s'acorda la partició i desnazificació d'Alemanya, les noves fronteres d'Europa...
• Juliol-agost de 1945: Conferència de Potsdam (matitzacions).
• 1946: Conferència de París, tractats de pau amb països menors.

La Creació de l'ONU

Necessitat de substituir la Societat de Nacions. Conferència de San Francisco (abril-juny 1945). 46 països fundadors. Objectius: manteniment de la pau i seguretat internacionals, no ingerència en afers interns, dret d'autodeterminació dels pobles. Assemblea General, Secretaria General, Consell de Seguretat. També Consell Econòmic i Social, UNICEF, UNESCO, Tribunal de l'Haia.

La Política de Blocs: Guerra Freda i Conflictes

Període 1947-63: tensió constant entre les dues grans potències sorgides de la SGM: els EUA i l'URSS. És la lluita per l'hegemonia mundial en tots els terrenys. No s'arribarà a un enfrontament directe per por a l'holocaust nuclear. És la Guerra Freda.

La Formació dels Blocs: EUA vs. URSS

Després de la SGM acaba l'aliança antinazi entre els EUA i l'URSS. Són sistemes antagònics. Europa serà el marc de les primeres tensions.

Europa Oriental: Règims Comunistes

A l'Europa oriental (ocupada per les tropes soviètiques), instauració de règims comunistes controlats per l'URSS. Són les democràcies populars controlades a través del KOMINFORM. La Iugoslàvia de Tito no accepta.

Europa Occidental: Pla Marshall i OTAN

A l'Europa occidental, els EUA financen la reconstrucció econòmica (Pla Marshall, rebutjat per l'URSS, 1947) i militar. Així es consolida la separació; Churchill, 1946, "teló d'acer", creació el 1949 de la RFA i la RDA. Als EUA comença la cacera de bruixes del senador McCarthy.

Moments Clau de Tensió

Els moments de més tensió seran:

• El bloqueig de Berlín: Ciutat dividida en 4 zones d'ocupació. El juny de 1948 els soviètics tanquen els accessos a Berlín occidental. Resposta americana: pont aeri per abastir la ciutat. Gran tensió.
• La Guerra Civil de Grècia (1946-49): Els comunistes ataquen des del nord amb ajut soviètic, però seran derrotats amb suport dels EUA.
• Les amenaces soviètiques a Turquia (1946): per la restitució de territoris (Kars). Els turcs no cediran (amb suport nord-americà).

Guerra Freda i Conflictes Localitzats

Unions Econòmiques i Aliances Militars

Els blocs es consoliden i la crisi de Berlín planteja la idea d'una aliança militar defensiva entre els EUA i els països capitalistes d'Europa Occidental enfront de l'URSS. Així naixerà l'OTAN o NATO el 1949.

Però la cooperació militar venia precedida per la cooperació econòmica: Pla Marshall, creació de l'OCDE (Organització Europea de Cooperació Econòmica). Desig de més col·laboració i d'arribar a una unió duanera. Així, el 1952 es crea la CECA (Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer), precedent de la CEE creada pel Tractat de Roma el 1955.

La resposta del bloc comunista és crear el 1949 el COMECON (Consell d'ajuda mútua econòmica), de caràcter autàrquic. La resposta a l'OTAN serà el Pacte de Varsòvia (1955).

La Guerra de Corea (1950-1953)

Des de 1949, l'URSS, potència nuclear. Ara, perill d'holocaust nuclear i, per això, equilibri del terror, que du a una frenètica cursa d'armaments. Contenció per la dissuasió.

Avanç comunista a Àsia (nou escenari del conflicte). El 1949 triomf de la revolució comunista a la Xina (Mao Zedong).

Corea estava dividida pel paral·lel 38ºN en un règim comunista al nord i un de capitalista al sud. El 1950 Corea del Nord envaeix Corea del Sud. Els EUA intervenen amb el suport de l'ONU en ajut del sud, però també ho farà la Xina comunista a favor del nord. Estancament del front; el 1953 armistici, frontera semblant a l'anterior.

Per frenar el comunisme, els EUA ajudaran els nacionalistes xinesos a crear Taiwan, i a França a Indoxina. També promouran aliances semblants a l'OTAN amb països de la zona (ANZUS, 1951; SEATO...).

URSS Post-Stalin: Hongria i Suez

1953, mor Stalin. Revisió de l'estalinisme. Khrusxov, nou dirigent de l'URSS. Relativa liberalització, però sense cedir terreny: 1956, Hongria, revolta popular anticomunista durament reprimida.

El mateix 1956 Egipte nacionalitza el Canal de Suez. Intervenció militar franco-britànica amb ajut israelià, però les dues superpotències es posen d'acord en fer fora els europeus (el món és cosa de dos).

La Guerra del Vietnam (1962-1975)

El 1954 els francesos són derrotats i han d'abandonar Indoxina. Laos i Cambodja s'independitzen i Vietnam és dividit en dos estats: Vietnam del Sud, capitalista i prooccidental, i Vietnam del Nord, comunista. Des del Nord es crea un moviment guerriller (Vietcong) per a la unificació del país. Els EUA intervenen militarment per defensar el règim del Sud. Malgrat els massius bombardejos nord-americans, les constants baixes entre les seves tropes i la corrupció del règim del Sud posen l'opinió pública nord-americana contra la guerra. La retirada americana el 1975 determina la caiguda del Sud i la unificació de Vietnam sota un règim comunista.

Front a aquesta derrota occidental, els països àrabs aliats de l'URSS són vençuts per Israel (aliat dels EUA) en les diverses Guerres Araboisraelianes (1948, 1967 i 1973).

La Descolonització i el Tercer Món

El Procés de Descolonització

Després de la SGM la major part de les colònies europees van assolir la seva independència. Essencialment entre 1945 i 1965. Causes comunes però importants diferències en la forma d'aconseguir la independència (pacífica o violentament).

Causes de la Descolonització

1. L'afebliment de les metròpolis.
2. La formació de l'anticolonialisme.
3. Els moviments nacionalistes.

Models de Descolonització

Amb moltes matisacions distingim 2 models de descolonització:

• Model Britànic: Descolonització negociada i pacífica, amb algunes matisacions o excepcions (Índia, Xipre, Kenya, Palestina). Altres ex.: Congo Belga.
• Model Francès: Només amb violència s'aconsegueix la descolonització (Indoxina, Algèria), amb excepcions: Àfrica negra. Altres ex. Descolonització Portuguesa, holandesa.

L'Emancipació d'Àsia

Contingut no proporcionat en el text original.

La Independència de l'Àfrica del Nord

Els primers moviments revolucionaris i independentistes d'Àfrica tenen lloc al nord, amb una forta consciència nacional donada per la cultura àrab i islàmica; aquest procés s'estendrà després a l'Àfrica subsahariana.

Aquests moviments es difonen ràpidament per tot el nord d'Àfrica entre 1952 i 1956, amb la pretensió d'independència política i revolució social.

Comença per la revolta egípcia de 1952 de Nasser contra la monarquia. Gran repercussió a tot el 3r món. Líbia obté la independència el 1951, però el 1969 revolució republicana (Gaddafi). El 1956 l'obtindran Sudan, protectorat britànic; Marroc i Tunísia, protectorats francesos.

El 1956 només quedava Algèria (FR.) per descolonitzar, però greu problema: Com que hi viuen molts colons francesos és un departament, no una colònia. Violència armada entre colons i nacionalistes àrabs (FNL), és la guerra d'Algèria. França haurà de canviar la seva constitució. Independència el 1962. Més d'un milió de francesos abandonaran Algèria (els pieds-noirs).

La Descolonització de l'Àfrica Negra

Contingut no proporcionat en el text original.