Homeopatia: història, principis i medicaments homeopàtics

Història i definició de la homeopatia

«La homeopatia és un mètode terapèutic que consisteix en donar-li al malalt (com a medicament) la substància que, en grans quantitats, és capaç de provocar en un individu sa una malaltia semblant.»

Samuel Christian Friedrich Hahnemann i els seus experiments

La homeopatia es va desenvolupar a finals del segle XVIII per part del metge alemany Samuel Christian Friedrich Hahnemann. Va descriure la preparació i el mètode d'aplicació d'ús dels medicaments que posteriorment van rebre el nom de medicaments homeopàtics. Gran coneixedor de la química, la mineralogia i la botànica, va provar en ell mateix l'escorça de quina, producte utilitzat per a tractar les febres tercianes i quartanes. Al cap d'uns dies li va aparèixer un quadre de febre, que va cedir en suspendre la presa de l'escorça de quina. Va repetir això en altres persones, comprovant que efectivament l'escorça de quina provocava febre a persones sanes.

Va arribar a la conclusió que potser l'escorça de quina era capaç de curar la febre perquè ella mateixa era capaç de provocar-la.

Llei del semblant

Llei del semblant. Els mateixos símptomes que provoca una substància tòxica en una persona sana poden ser curats per un remei preparat amb la mateixa substància tòxica.

Experimentació i registres de símptomes

Més endavant, Hahnemann va desenvolupar l'experimentació pura amb substàncies medicinals que s'utilitzaven en aquella època (belladona, digital, acònit, arsènic, fòsfor, etc.). Va recollir tots els símptomes i signes que anaven aparent, valorant tots els factors que modificaven per bé o per malament els diferents símptomes. Va aconseguir conèixer amb tot detall els canvis que una substància és capaç de provocar en un organisme sa.

Administrava al malalt la substància que en experimentació havia provocat un quadre semblant al que presentava el pacient en qüestió. Després d’un agreujament transitòri dels seus símptomes, començaven a millorar fins a la desaparició completa de la seva malaltia. L'agreujament podia ser degut a una excessiva quantitat de medicament administrat. Com més diluït era el medicament, menys intens era l’agreujament inicial i l’efecte curatiu s'iniciava abans.

Va anar disminuint la quantitat que donava fins arribar a diluir i agitar vigorosament després de cada dilució. Com més diluït era el medicament, menys intens era l'agreujament inicial i l’efecte curatiu s'iniciava abans.

Llei infinitesimal

Llei infinitesimal. La capacitat curativa dels remeis homeopàtics s’incrementa quan més diluït és el medicament.

Origen del terme

El terme homeopatia prové de ὅμοιος (homoios) [igual, semblant] i πάθος (páthos) [malaltia, patiment]. La homeopatia utilitza un remei igual o semblant a la malaltia.

El terme al·lopatia prové de l'alemany allopathie, i aquest de les arrels gregues ἄλλος (állos) [un altre, contrari, diferent] i πάθος (páthos) [malaltia, patiment]. L'al·lopatia fa servir un medicament diferent o contrari a la malaltia: contraria contrariō curantur.

Concepte vitalista i força vital

Concepte vitalista: Tots els éssers vius posseeixen una energia —fins i tot la matèria inanimada pot contenir vitalitat—. La força vital d’un vegetal, animal o mineral es pot potenciar i aprofitar per produir remeis.

Hahnemann pren el concepte de physis i li dóna el nom de «força vital». La força vital governa l'organisme material tant en l'estat de salut com en el de malaltia. Els símptomes són l'expressió del trastorn de la força vital (força directora de les funcions vitals). Ens permet mantenir la salut i regula les funcions de l’organisme, equilibrant-lo davant les agressions físiques i psíquiques que pateix.

La força vital ens permet mantenir la salut. Regula les funcions de l’organisme i l’equilibra en front a les agressions físiques i psíquiques que pateix. Ens manté vius i en equilibri amb l’entorn.

Salut i malaltia

Salut: Equilibri mental i físic de la persona que permet desenvolupar totes les seves capacitats.

Malaltia: Falta d'harmonia amb la força vital que es manifesta amb símptomes. Expressió del desequilibri de la força vital. Cada persona manifesta les alteracions d’una manera particular; per això es considera cada pacient de forma individual.

Teràpia individualitzada

Teràpia individualitzada. L’homeopatia potencia la capacitat de l’individu de lluitar contra la malaltia. Mobilitza l’energia vital curativa perquè torni al seu equilibri per ella mateixa. Medicaments homeopàtics: estimuladors de la força vital.

Constitucions i característiques

Constitucions: Conjunt de característiques que es desenvolupen al llarg de la vida. La homeopatia actua basant-se en que el cos i la ment estan fortament lligats. No es poden eliminar els símptomes físics sense analitzar la constitució i el caràcter de la persona. A cada individu li correspon un remei homeopàtic diferent.

Fosfòrica (Calcarea phosphorica)

• Altura: alta, prims; rostre triangular, allargat.
• Dents rectangulars, amarillentes, poc sòlids.
• Afeccions agudes. Tendència a l'esgotament.
• Adelgazament, hipotensió, desmineralització òssia.
• Empeoren en recintes tancats; necessiten aire fresc.

Sulfúrica (Calcarea sulfurica)

• Talla i pes mitjans, aspecte harmoniós; rostre regular.
• Dents quadrades, sòlides i blanques.
• Dedos i palma de la mà de la mateixa longitud.
• Afeccions agudes: eczemes, manifestacions al·lèrgiques, acne, hemorròids, hipertensió.
• Prefereixen l'hivern al estiu; empitjoren amb la calor.

Carbónica (Calcarea carbonica)

• Talla inferior a la mitjana; lleuger sobrepès.
• Rostre quadrat o rodonat; mans curtes, dits més curts que la palma.
• Dents amb tendència a càries.
• Afeccions lentes i cròniques: obesitat, retenció de líquids, diabetis, gota, artrosi, berrugues.
• Freidulers, però empitjoren amb la calor.

Patogenèsia

Patogenèsia: La patogenèsia és el conjunt de símptomes que un medicament homeopàtic provoca en un individu sa i, per tant, també dels que cura en un malalt a través del principi de similitud. L’homeopatia és un mètode experimental ja que utilitza l'experimentació humana en individus sans.

Una malaltia crònica es considera curada si el pacient persisteix en salut general als 2-3 anys o, en particular, si no torna a expressar símptomes de la malaltia.

Matèria mèdica

Matèria mèdica: Conjunt de patogenèsis de les diferents soques homeopàtiques conegudes. Seria l'equivalent d'una farmacopea homeopàtica. Informació que recull:

• Tots els símptomes patogenèsics que s'observen en l'experimentació sobre individus sans.
• Les observacions clíniques: símptomes patològics que s'observen en els malalts susceptibles de ser curats amb aquesta substància administrada a dosis infinitesimals.
• Els símptomes psíquics i psicosomàtics, quan procedeix (escola de Kent i els seus seguidors).

Diagnòstic i exploració

Diagnòstic: Exploració física i proves complementàries. Història clínica homeopàtica: forma en què la persona sent les seves molèsties.

Symptomatologia aguda

Creu de Hering:

• Localització (teixits als quals afecta).
• Sensació (com es manifesta).
• Modalitats (millora amb el fred, la calor, el moviment...).
• Símptomes concomitants.

La Creu de Hering s'utilitza per escollir determinat medicament entre diversos que siguin similars i està composta pels següents 4 aspectes:

1. LOCALITZACIÓ DEL SÍMPTOMA
2. SENSACIÓ DEL SÍMPTOMA («com si»)
3. MODALITAT (amb què empitjora i amb què millora)
4. SÍMPTOMES CONCOMITANTS

Symptomatologia crònica

Què ha pogut produir l’aparició de la malaltia? Preguntes: símptomes mentals, símptomes generals, aversions, desitjos i agravacions alimentàries, símptomes del son, símptomes sexuals.

Criteris terapèutics

«Llei de Hering», estableix que la curació sempre es realitza (evolució positiva):

• De dalt a baix: primer els pensaments.
• De dins a fora: els òrgans menys vitals són els primers que milloren.
• En sentit invers a l’aparició dels símptomes: els darrers en aparèixer són els primers que han de desaparèixer.

En homeopatia es tracta al malalt, no la malaltia, perquè cada malalt és únic i irrepetible i pateix la malaltia de forma individual amb les seves particularitats. Les particularitats indiquen el medicament homeopàtic adient pel malalt; per això la mateixa malaltia en pacients diferents es tracta amb diferents medicaments.

Tipus de medicaments

Medicaments simples: Contenen una sola soca homeopàtica. S'incorpora la dilució homeopàtica al vehicle inert, sigui aquest líquid o sòlid. S'anomenen també unitaris. Es defineixen per:

• El nom llatí de la soca.
• La dilució.
• La forma farmacèutica.

Medicaments compostos: Contenen una barreja de soques homeopàtiques, cadascuna d'elles a la dilució corresponent.

Fórmules de prescripció corrent: Són fórmules que s'utilitzen amb molta freqüència en homeopatia. Es denominen pel nom de la soca principal seguit de la paraula «compost».

Especialitats farmacèutiques i fórmules magistrals

Especialitats farmacèutiques: Són fórmules desenvolupades per un laboratori per al tractament d'una patologia determinada o per drenar o estimular un òrgan en concret. Solen portar un nom de fantasia que els identifica i que està registrat com a marca pel laboratori propietari de la fórmula.

Fórmules magistrals: Les prescriu un metge per a un pacient en particular. No identifiquen amb cap nom comercial. El metge escriu en la recepta:

• Les soques que vol que s'incloguin.
• La dilució corresponent de cada soca.
• La forma farmacèutica.
• La quantitat.
• La dosificació.

Poden ser:

1. Amb indicació terapèutica aprovada. El procediment d'autorització i registre tindrà en compte la seva naturalesa homeopàtica.
2. Sense indicacions terapèutiques aprovades. El procediment d'autorització i registre serà el simplificat especial de medicaments homeopàtics, creat a aquest efecte per l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, sempre que compleixin amb els requisits establerts per a aquest procediment.

Regulació i aspectes pràctics

L'homeopatia i els medicaments homeopàtics estan perfectament definits i legislats en la Llei 29/2006, de 26 de juliol, de garanties i ús racional dels medicaments i productes sanitaris i en la normativa que en deriva.

Dos aspectes importants:

1. Els medicaments homeopàtics amb indicació terapèutica han de posseir, com la resta de medicaments i productes sanitaris, un número de Codi Nacional que adjudica l'AEMPS.
2. Els medicaments homeopàtics no són susceptibles de finançament públic (no estan inclosos en la cartera de serveis comuns). Per tant, es prescriuen amb recepta privada i no amb receptes oficials. A la recepta s'indica la soca o soques amb la dilució que correspon a cadascuna, la forma farmacèutica, la quantitat i la dosificació.

Nota: S'ha mantingut tot el contingut original, corregint l'ortografia, la gramàtica i la puntuació, ajustant majúscules i minúscules, i millorant la estructura amb encapçalats i llistes per facilitar la lectura i l'indexació SEO.