Hominització i Humanització: L'Evolució Humana

Hominització

En general, aquest terme designa el conjunt de processos biogenètics i evolutius que han permès el sorgiment de l'actual Homo sapiens sapiens a partir d'un grup de primats homínids del Miocè.

El procés d'hominització es caracteritza per importants transformacions somàtiques, de les quals les més importants són:

• El bipedisme propi de la posició erecta, que suposa una important transformació de la pelvis i permet alliberar les extremitats anteriors.
• Augment notable de la capacitat cranial, que permet un gran desenvolupament i complexitat de la massa encefàlica. S'acompanya d'un canvi en la posició del forat occipital, que permet descansar el crani sobre la columna vertebral sense veure's oprimit per la potent musculatura del coll pròpia dels animals quadrúpedes o dels no plenament bípedes.
• Esquelet facial petit.
• Aparició d'un aparell de fonació i desenvolupament de les àrees cerebrals de Broca i de Wernicke, directament relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.

Aquestes transformacions són la base fonamental de l'hominització. Permeten la independència funcional del cervell i de les mans i, la conjunció de tots dos (que metafòricament i analògicament podríem considerar que simbolitzen la conjunció de la teoria i la pràctica). Tot plegat suposa també transformacions psíquiques i adquisició d'habilitats: maneig i fabricació d'instruments, desenvolupament del llenguatge, del pensament, en suma, de la cultura.

Humanització

La humanització fa referència al procés d'evolució cultural que, des dels primers homínids, ha anat construint la cultura humana.

Els canvis biològics que donaren lloc a l'Homo sapiens sapiens van ser acompanyats de canvis culturals que li van permetre adaptar-se al medi. Per aquest motiu, hom parla més aviat de coevolució, doncs sense humanització, no hi haguera hagut hominització i viceversa.

El procés d'humanització està caracteritzat per importants transformacions culturals, de les quals les més importants són:

• La cacera. Va ajudar a desenvolupar la capacitat d'observació i intel·ligència, en haver de planificar estratègies i d'interpretar signes i senyals; va desenvolupar el progrés tècnic per a ser més eficaç en la cacera; i va reforçar lligams de cooperació social i llenguatge, ja que la cacera de grans animals requeria cooperació i treball en equip.
• El descobriment del foc. Facilita l'assentament i, per tant, la llar; facilita la cacera i la defensa davant els animals; i, el més important, millora l'alimentació en facilitar la ingesta de tota mena d'aliments i, per tant, s'accelera el procés evolutiu.
• Un llarg aprenentatge. És l'espècie que té un desenvolupament físic més lent i la que més tarda a independitzar-se dels seus pares. Durant el temps d'infància i adolescència es produeix un llarg i fort aprenentatge de valors, normes, tècniques... A més, la necessitat permanent de curiositat per allò que és nou, li fa estar sempre obert a nous aprenentatges i, per tant, amb capacitat per a superar-se.
• Aparició del comportament social. La necessitat de cuidar el foc, caçar, preparar els útils, reunir-se per a dormir, va portar els homínids a fer assentaments on va començar a sorgir la vida social: havien de cooperar entre els membres del grup, es dividien les activitats de l'assentament (uns encenien el foc, uns altres feien el menjar, uns altres fabricarien els útils…). I així van aparèixer els papers o rols socials. Així, l'ésser humà construeix i completa la seua naturalesa en el seu desenvolupament social i cultural.
• Aparició del llenguatge humà. És tan important que segurament va ser el pas decisiu en el procés evolutiu. Va permetre pensar, raonar i planificar accions complexes. El seu origen estaria en crits i gestos per a orientar conductes d'uns altres i després es va passar a la paraula, que va servir per a mantindre els vincles entre persones i transmetre coneixements.