L'ésser humà: Evolució, humanització i autonomia

A quin temps... Darwin ens mostra que l'ésser humà és un animal més de la natura. Aquestes característiques biològiques són determinants per entendre l'evolució que ha seguit l'ésser humà, del pas de l'Homo erectus fins a l'Homo sapiens, és a dir, anomenem això el procés d'hominització.

El conjunt d'aquestes característiques fa que l'home sigui capaç d'adquirir una gran quantitat de coneixements, des que neix fins a ser autònom. De fet, cada cop es fa més llarg perquè l'home cada vegada viu més anys i acumula més coneixement.

En paral·lel al procés d'hominització que he descrit anteriorment, vivim un procés d'humanització que ens provoca grans transformacions conductuals, psicològiques i socials que ens allunyen del comportament de la resta d'animals. És a dir, la humanització és la pèrdua del comportament instintiu i l'ésser humà modifica el seu entorn per tal d’adaptar-lo a ell.

Per últim, l'ésser humà també és un ésser social. És a dir, aquest és un tret de la cultura, ja que els coneixements es transmeten d'individu a individu. Ser d’un grup fa que tots els integrants vagin aprenent els uns dels altres aquells comportaments i coneixements que el grup té en comú.

La història de la humanitat... A partir d'aquest text, es presenten tres cosmovisions de l'home: el cosmocentrisme, el teocentrisme i l'antropocentrisme, que ajuden a comprendre la relació de l'home amb el cosmos. En aquest cas, representa la humanitat en busca d’un lloc segur on viure.

L'home ha anat perdent les llars cosmològiques que li donaven seguretat. Però, per la seva confiança i intel·ligència, es troba vagant pel món, encara que les cases que s’ha anat construint no li han donat la seguretat desitjada.

L’home ha perdut la seguretat cosmològica i ha descobert els límits de la raó humana. En aquest cas, ni els avenços de la ciència ni la tècnica li han donat la protecció que esperava, sinó que li generen una sensació de risc més gran. Fins ara, quan queia una casa, en construïa una nova.

Karl Marx diu que l’home és l’animal capaç de canviar la societat amb la força del seu treball. Nietzsche, en canvi, diu que l’home no és un ésser acabat, sinó que sempre està en trànsit. Per últim, Freud descobreix que, a més del jo conscient, en l’home hi ha un jo preconscient i un allò inconscient. L'inconscient expressa desitjos i impulsos molt profunds que en determinen el comportament.

El mite de Faetó expressa la dificultat que suposa per a l'ésser humà dirigir la seva vida autònomament. Aquest mite ens parla de la necessitat de reconèixer els nostres propis límits i de mesurar les accions que emprenem.

L’objectiu és controlar que el carro marxi en bona direcció i no es desviï de la seva trajectòria. Per això, el mite ens fa veure la necessitat d'autoconsciència i autocontrol per al bon govern de la pròpia existència: si no coneixem bé les nostres pròpies habilitats, no podem controlar-les i ens posarem en risc. Gràcies a l'autoconsciència, reconeixem quins són els nostres límits i les nostres possibilitats. Gràcies a l’autocontrol, aprenem a subjectar els impulsos i les passions; és a dir, tots dos junts fan que ens superem.

D'altra banda, l’autonomia és un procés, una tasca que anem fent al llarg de la vida. Comença quan naixem i resta sempre oberta, fins al dia de la mort. Aquest procés ens ajuda a créixer i madurar. En néixer, l’infant depèn de la cura que en tenen les persones de l’entorn, és a dir, que són responsables de satisfer necessitats físiques i emocionals.

En conclusió, Faetó representa estar en un procés d'aprenentatge; és a dir, per molt que s’incorpori al món dels adults, tindrà dificultats, ja que, finalment, mor per manca d'experiència.