L'Estat Ideal de Plató: Justícia, Filosofia i Govern

1. L'Estat (polis, politeia)

El tema de la República és, doncs, la justícia en l'individu i en l'Estat. Es tracta d'una utopia política en la qual el govern pertany als filòsofs (és a dir, els governants han de practicar la filosofia). Govern, per tant, monàrquic o aristocràtic, però en el qual l'aristocràcia és una aristocràcia de la virtut i el saber, no pas de la sang. Els governants no es deixaran dur per l'ambició personal i el dret del més fort (com pretenien alguns sofistes), sinó que s'inspiraran en la contemplació de l'ordre immutable de les Idees. El mite de la caverna ho expressa molt bé: els que n'aconsegueixen escapar i arriben a contemplar el sol de la Veritat, la Justícia i el Bé, han de "tornar a la caverna" per guiar els que hi continuen empresonats.

La ciutat platònica es compon de tres classes socials, paral·leles a les tres parts de l'ànima. A cada classe se li assigna una tasca i una virtut:

• Governants: saviesa
• Guerrers: valor
• Productors: temprança

Es tracta d'una organització política estrictament jerarquitzada. No tots els homes estan igualment dotats per la naturalesa ni han de realitzar les mateixes funcions. En cadascun predomina una ànima i ha de ser educat d'acord amb les funcions que haurà de realitzar (idèntica educació i funcions per a homes i dones). L'Estat platònic és, en primer lloc, una institució educativa. D'altra banda, l'existència dels ciutadans està en funció del bé de la col·lectivitat. Per aquesta raó, Plató preveu un "comunisme" total per a les classes superiors: abolició de la propietat privada i de la família. D'aquesta manera, governants i guerrers s'alliberen dels perills de l'ambició personal o de casta.

Plató va elaborar també una teoria de l'evolució de les formes polítiques. Teoria no corroborada per la història mateixa de Grècia, però que revela un aspecte essencial de la teoria política de Plató: l'esdevenir històric dels Estats condueix necessàriament a la seva degradació (en contra de l'optimisme de Protàgores, per a qui la història significava progrés). Així, a l'Aristocràcia (forma més perfecta) li succeeix necessàriament la Timocràcia (domini de l'ànsia d'honors i ambició dels guerrers), després la Oligarquia (govern dels rics) i més tard la Democràcia (el poble pla –demos– elimina els rics, s'autoimposa una llibertat immoderada i són menyspreades les lleis). Aquesta última situació condueix a la Tirania, ruïna definitiva de l'Estat: "De l'extrema llibertat sorgeix la major esclavitud".

Plató va ser el creador del primer assaig de teoria política d'àmplies proporcions que coneixem. S'inscriu, sense dubte, en un moviment molt més extens de crítica a la democràcia (Isòcrates, Xenofont, Aristòfanes), però cal tenir en compte que la democràcia atenenca (per la seva especial estructura, molt diferent de les democràcies contemporànies) era particularment susceptible de manipulacions. El projecte polític de Plató va directament dirigit contra la doctrina relativista dels sofistes i pretén defugir la temporalitat: el model de l'Estat (com el model de Cosmos) es troba inscrit al cel etern i immutable de les Idees. En les Lleis, obra d'un Plató ja vell i desil·lusionat pels seus fracassos polítics a Sicília, l'intent de sostreure l'Estat als riscos de la decadència històrica arriba a extrems quasi inimaginables: una ciutat tancada sobre si mateixa i autosuficient (ni comerç ni viatges a l'exterior), dominada per una aristocràcia agrària (sense indústria), regida pel Consell Nocturn i un estricte sistema de vigilància (la delació hi és obligatòria). Tot, sense excloure'n ni tan sols els jocs dels nens, està rígidament legislat per impedir que s'hi introdueixi la més mínima variació. Es tracta d'un Estat que pretén escapar al temps i al devenir.