Identitat Nacional i Etnicitat

Identitat Nacional

territorial amb les seves fronteres i demarcacions. La identitat nacional suposa l’emergència d’una voluntat política de diferenciació i distinció territorial, històrica, simbòlica i a vegades també lingüística. La natio, o nació és, segons Benedict Anderson: "La comunitat imaginada que ofereix protecció als seus fills i els fa sentir-se agermanats o aixoplugats de la mateixa manera a com ho fa una família o un poble amb els seus". Per Renan “Une nation est une famille spirituelle”. Això obre la porta a les metàfores de la pertinença: “A casa nostre per referir-se al nostre país”. Com en el cas dels autèntics parents, que són els de sang, els autèntics fills de la nació són aquells que el seu naixement evoca les arrels generacionals, als ancestres, a la sang comuna, i a la memòria col·lectiva i tot allò vivificat pel passat històric. Metàfores naturalistes (“française de souche”, “el català de soca-arrel”, “el espanyol de pura cepa”), que conformen el metallenguatge del parentiu les que són utilitzades en la terminologia del nacionalisme polític. “La identitat nacional es recolza sobre la mateixa lògica i els mateixos principis que la identitat familiar. Així doncs, com en la família, la memòria social és un fonament important pel manteniment de la identitat col·lectiva” (D. Comas, 1996). Identitats primordials i transversals actuen sobre cada individu tendint a generar en ell, de forma autònoma, una identitat globalitzadora. Cada una d’aquestes identitats forma part respectivament d’altres sistemes en els que funciona la diferenciació i la contraposició Nosaltres / Ells. Cada principi tendeix a modelar una cultura globalitzant: familiar, local, ètnica, gènere, classe/treball, que no existeix per separat (no són cultures sinó subcultures) que conformen models abstractes de referència que estan interconnectats i funcionen en el marc general de referència de cada cultura hegemònica dominant. Cada un d’aquests models abstractes o ideals de referència posseeixen el seu propi sistema de valors, de conductes i les seves cosmovisions que els són pròpies. “Basant-se en "sentiments primordials" com el sexe, la classe o la raça, es crea una estructura de significat comunitari que possibilita l’existència continuada i separada d’un individu i un grup” (Geertz, 1963:118).

El Principi diferenciador de l’Etnicitat

El concepte d'ètnia arriba a les ciències socials a la dècada dels 1970, carregat d’essencialisme, tal com ho estava el de raça. Una ètnia és un grup d'individus que comparteixen un cert nombre de trets: lingüístics, polítics, històrics, l'associació dels quals constitueixen una cultura. Existeixen tres possibles perspectives teòriques per explicar aquest fenomen: primordialisme, reduccionisme i situacionisme.

Processos d’adscripció i identitat ètnica

Primordialisme: Des d'aquesta perspectiva el grup ètnic és considerat com essent una unitat cultural caracteritzada per un cert nombre de trets objectius: llengua, territori, fenotip, certes formes de organització política, religiosa, econòmica, conductual, etc. I que conformen primordialment i des d’un principi al grup. Aquests trets objectius s’anomenen marcadors ètnics. Des d’una perspectiva primordial catalana, serà fill de catalans qui parli català, sigui blanc, catòlic, tingui seny i rauxa. El primordialisme cau sovint en l’essencialisme en no detenir-se en la cultura i arribar a la biologia per definir la identitat naturalitzant lo social - cultural. Essencialisme vs. Existencialisme. L’essència precedeix a l’existència. Reduccionisme: Des d'aquesta perspectiva, l'etnicitat es redueix a un aspecte de l'estructura de classes o de l'estratificació social. Les diferències ètniques solament són significatives entre grups dominants i dominats i s’utilitzen per definir-los i mantenir-los. Totes les desigualtats socials són reduïdes a desigualtats de classe. La seva màxima sol ser: "Lo ètnic és una dimensió fonamental de la conformació classista de la societat." Ex. Es pobre per que es gitano, negre o indi. Situacionisme: El grup i l’identitat ètnica queden definits pel propi grup (auto-definició), no pel contingut cultural, sinó mitjançant l'establiment d’uns límits (boundaries), unes fronteres que serveixen per construir l'oposició entre el Nosaltres i els Altres.