Immanuel Kant: Criticisme, Coneixement i Ètica Formal

La Il·lustració i el Criticisme Kantià

La Il·lustració és una nova manera de reflexionar sobre les qüestions relacionades amb l'ésser humà i tindrà com a conseqüència més important el naixement dels sistemes polítics liberals. El pensament il·lustrat intentarà cercar la llibertat humana i el reconeixement dels drets individuals.

El pensament d'Immanuel Kant és una síntesi entre el Racionalisme (que no coneix els límits de la raó) i l'Empirisme (que nega el coneixement universal i necessari). Kant és qui supera aquesta dicotomia amb el seu sistema kantià (raó + experiència).

Kant considera que no existeix un coneixement definitiu, però tampoc és cert que no tinguem cap coneixement. Així, afirma que tenim un coneixement fiable. Però sempre hem de deixar la porta oberta a considerar que allò que sempre hem considerat com a cert, pugui ser fals. Aquesta és la clau del Criticisme.

Teoria del Coneixement: La Revolució Copernicana

Kant analitza els encerts i els errors dels plantejaments filosòfics anteriors:

• Racionalisme: Afirma que la raó sola, al marge de l'experiència, pot arribar a assolir el coneixement.
• Empirisme: Redueix tot el coneixement a l'experiència, afirmant que no és possible sense ella.
• Irracionalisme: Admet com a única font possible de coneixement els sentiments.

Tots aquests moviments filosòfics anteriors afirmaven que el centre del procés de coneixement és l'objecte, al voltant del qual gira el subjecte. Així, en el procés de coneixement la clau era: com és l'objecte i no la forma que té el subjecte de conèixer-lo.

La Inversió Kantiana: Subjecte Actiu

Kant invertirà els termes de l'anàlisi del coneixement, centrant l'atenció no en l'objecte sinó en el subjecte. El subjecte és l'element actiu del procés de coneixement. L'objecte només és conegut quan aquest és integrat dins del sistema cognitiu del subjecte. A aquest procés d'invertir el centre d'atenció del procés cognitiu Kant l'anomena Revolució Copernicana en el terreny del coneixement.

El que pretén Kant és sotmetre la raó a judici crític per arribar a assolir la majoria d'edat. La Humanitat, segons Kant, viurà en una minoria d'edat fins que no sigui capaç de treballar amb la raó. Cal fer fora els prejudicis i les supersticions, i l'única forma de fer-ho és a través d'analitzar la raó per reconèixer els seus límits i les seves possibilitats. Això permetrà que els éssers humans arribin a l'autèntica llibertat.

Kant afirmarà així que cal considerar les dues fonts: la sensibilitat i l'enteniment. La sensibilitat és passiva, ja que només rep les impressions de l'exterior, mentre que l'enteniment produeix espontàniament conceptes que no provenen de l'experiència. Per això, afirmarà que hi ha conceptes que no neixen de l'experiència, però al mateix temps, aquests conceptes només tenen aplicació dins l'àmbit de l'experiència. Aquí neix un greu problema: És la Metafísica una Ciència?

Condicions del Coneixement Científic i Tipus de Judicis

La Ciència progressa, mentre que en el terreny de la Metafísica ens estem plantejant exactament els mateixos problemes una vegada i una altra. Per solucionar-ho, caldrà analitzar en primer lloc si és possible la ciència i com es produeix el coneixement, i finalment analitzar el tema de la possibilitat de la Metafísica com a ciència.

Condicions que fan possible el coneixement científic

Kant afirma que hi ha una sèrie de condicions que fan possible el coneixement científic:

• Condicions Empíriques: Són condicions que permeten l'experiència i que són perfectament modificables, com per exemple: la llum, la temperatura...
• Condicions Transcendentals: Són condicions que no poden ser modificades de cap manera, ja que són necessàries pel nostre coneixement. Són el temps i l'espai.

Mai no es pot tenir una experiència sense temps i sense espai: Tota experiència té un 'quan' i un 'on'. Per tant, temps i espai no són experimentats, sinó que són les condicions de l'experiència. Són universals, necessaris i a priori. Fan possible l'experiència i són transcendentals, ja que són anteriors a tota experiència.

Classificació dels Judicis

Un cop analitzades les condicions, Kant fa dues classificacions sobre els tipus de judicis:

1. Judicis Analítics: El predicat és inclòs dins del subjecte (Ex: Les noies rosses són rosses). Aquests judicis són universals i necessaris, però no proporcionen coneixement nou (no són extensius). Leibniz els anomenà veritats de raó.
2. Judicis Sintètics: El predicat no és inclòs dins del subjecte (Ex: Les noies són rosses). Aquests judicis no són universals ni necessaris, però sí proporcionen coneixement nou (són extensius). Leibniz els anomenà veritats de fet.

A més, es classifiquen segons la seva dependència de l'experiència:

• Judicis a priori: La seva veritat no depèn de l'experiència (Ex: El tot és més gran que la part).
• Judicis a posteriori: La seva veritat sí depèn de l'experiència (Ex: El llibre és groc).

Normalment, els judicis analítics són a priori i els judicis sintètics són a posteriori. Però si aquests fossin els únics judicis existents, la Ciència no seria possible. L'única possibilitat de ciència és l'existència de Judicis Sintètics a Priori, els quals serien necessaris i extensius al mateix temps.

Kant afirmarà l'existència de tres facultats del coneixement: sensibilitat, enteniment i raó.

Estètica Transcendental: L'Espai i el Temps

L'Estètica Transcendental estudia les condicions sensibles del coneixement (espai i temps) i mostra les condicions que fan possible els judicis sintètics a priori a la Matemàtica.

L'espai i el temps són les condicions transcendentals que permeten l'experiència, però no pertanyen a l'àmbit de l'objecte, sinó del subjecte. El coneixement comença amb un subjecte que percep impressions de la realitat sensible i l’experiència. Per tant, d’alguna manera l’objecte és adaptat a la forma que té el subjecte de conèixer (el Fenomen).

Kant anomenarà el temps i l'espai Formes a Priori de la Sensibilitat (formes, ja que no són dades empíriques, sinó la forma que tenim de rebre les impressions; a priori, perquè són anteriors a l'experiència, fent-la possible). També les anomenarà Intuïcions Pures (intuïcions, ja que no són conceptes extrets de l'experiència; pures, ja que són buides de contingut empíric).

La sensibilitat és la capacitat de rebre representacions. Hi ha dos elements que intervenen en el procés:

• Element material: Les impressions sensibles procedents de l'exterior.
• Element formal: L'espai i el temps, que estructuren aquesta realitat fent possible l'experiència i, a través d'aquesta, el coneixement.

El resultat final és el Fenomen (allò que apareix), que pot ser definit com la impressió sensible que es dona a través del temps i l'espai, el qual serà l’objecte de coneixement de l’estètica. Per tant, els coneixements sintètics a priori en les matemàtiques són possibles per l’espai (geometria) i el temps (aritmètica).

La Matemàtica és una Ciència?

Tots els judicis de la Matemàtica tenen com a fonament l'estudi del temps i de l'espai, i com que l'espai i el temps són formes a priori, existeixen en el subjecte i són anteriors a l'experiència. Per això, els judicis de la Matemàtica són universals i necessaris, formant part de la Ciència.

Analítica Transcendental: Enteniment i Categories

La funció de l'Analítica Transcendental és unificar la multitud de dades empíriques que tenim, fent possible arribar al coneixement, ja que per poder parlar de coneixement cal tenir un Concepte. És a través del concepte que nosaltres entenem les percepcions. La traducció lingüística del concepte s'anomena judici.

Tipus de Conceptes

• Conceptes Empírics: Són aquells que procedeixen de l'experiència (a posteriori). Ex: casa, arbre.
• Conceptes Purs (Categories): Són els que no procedeixen de l'experiència (a priori). Ex: Causa.

L'enteniment aplica espontàniament aquestes categories als fenòmens provinents de la facultat de la sensibilitat. La funció de l'enteniment és la d'unificar i coordinar les dades provinents de l'experiència sensible a través de les categories. Les categories són dotze:

Unitat, pluralitat, totalitat, subsistència-accidents, causa-efecte, reciprocitat, realitat, negació, limitació, possibilitat, existència i necessitat.

Així com les formes a priori (espai i temps) són buides de contingut i han d'omplir-se amb les dades de l'experiència, les categories han d'omplir-se amb les dades provinents de la sensibilitat (Fenòmens). Les categories no tenen aplicació més enllà de l'experiència. Per tant, només es poden aplicar les categories quan tenim Fenomen; si no és així, l'aplicació serà totalment errònia.

La Física com a Ciència

Els judicis sintètics a priori a la Física també seran possibles. L'exemple triat per Kant a la Física és el següent: Tot allò que existeix té una causa. La categoria 'causa' és un concepte pur que no prové de l'experiència. És previ a l'experiència i s'aplica a ella. Per això, els judicis de la causa són universals i necessaris, possibilitant que aquests judicis siguin sintètics a priori, sent així la Física una ciència.

Idealisme Transcendental: Fenomen i Noümen

La Filosofia Kantiana serà considerada com a Idealisme Transcendental, ja que, segons Kant, l'objecte en si és totalment incognoscible. L'únic que podem conèixer és el Fenomen (allò que apareix). Tot allò que és fora de l'experiència és totalment impossible de conèixer.

Així definirà Kant el Noümen, la cosa en si, allò de l'objecte que no és el Fenomen. El Noümen és totalment incognoscible, ja que no li podem aplicar les categories. L'accés a aquestes realitats no es farà a través de la Raó Pura (el coneixement), sinó a través de la Raó Pràctica (l'Ètica).

L'espai, el temps i les categories són condicions de possibilitat de l'experiència, dels Fenòmens. Tot el que és al marge de l'experiència és inaccessible al coneixement. Només podem conèixer el que ens arriba a través de l'espai i el temps (Fenomen).

Ètica Formal Kantiana: El Deure pel Deure

Kant, igual que ha fet en el terreny del coneixement, dins l'àmbit de l'ètica també analitzarà les diferents visions ètiques que hi ha hagut al llarg de la Història, adonant-se que tots els plantejaments ètics anteriors eren Ètiques Materials, és a dir, ètiques en les quals la conducta humana és considerada bona o dolenta depenent d'alguna cosa que és considerada el Bé Suprem de l'ésser humà (Plató, Aristòtil, Epicur...).

Aquest Bé Suprem pot ser el plaer, la felicitat, Déu... Segons aquesta visió ètica, també hi ha uns mitjans per aconseguir aquest fi de la conducta i unes normes de comportament.

Crítica a les Ètiques Materials

Kant criticarà aquesta proposta ètica per ser:

• Empírica: Els preceptes estan basats en l'experiència, mentre que Kant pretén una ètica universal (a priori).
• Hipotètica: El comportament es basa en aconseguir un premi o fugir d'un càstig.
• Heterònoma: Rep els preceptes des de fora de la raó.

Proposta: L'Ètica Formal

Kant proposarà una ètica contrària a l'ètica material, l'Ètica Formal, que ha de ser:

• A priori: Universal i necessària per a tots els éssers humans.
• Categòrica: Sense cap condició que obligui.
• Autònoma: El propi subjecte es determina a ell mateix a obrar.

Aquesta ètica formal ha d'estar basada en el deure, una ètica que no ens diu Què hem de fer, sinó Com hem de comportar-nos.

Tipus d'Accions Morals

Kant distingeix tres tipus d'accions:

1. Contràries al deure: Una acció incorrecta (Ex: Un comerciant que cobra preus abusius).
2. D'acord amb el deure: Una acció correcta, però realitzada per un motiu específic (Ex: Un comerciant que cobra el preu just per guanyar clients).
3. El deure pel deure: Una acció correcta realitzada perquè és correcta.

Només la darrera de les accions és moralment bona, ja que s'actua sense cap finalitat: El deure pel deure. Kant aspira a crear una ètica així, racional i universal, que s'imposi a tots els éssers humans a través de la raó.

L'Imperatiu Categòric i la Dignitat Humana

L'ètica formal té dues fonts principals: la Raó (la llei a priori) i la Voluntat (els Imperatius).

Kant rebutja els Imperatius Hipotètics (basats en la recerca d'un premi o la fugida d'un càstig) i accepta els Imperatius Categòrics (el deure pel deure).

Així, trobem com a màxima kantiana: «Actua tal com creus que hauria d’actuar tothom».

La voluntat és l'únic legislador moral que es pot admetre: l'autonomia de la voluntat consisteix en el fet que ella, per si sola, no condicionada per res, és la llei. Kant no ofereix regles de conducta, sinó criteris racionals per determinar la validesa de totes les normes, arribant al principi fonamental: El deure pel deure.

Un altre element fonamental que ha de regir les accions humanes és que no podem considerar els éssers humans com a mitjans, sinó que han de ser considerats sempre com un fi en si mateixos. Aquest element del pensament kantià reconeix la universalitat de la dignitat humana.