Imperi Romà: Expansió, Emperadors i Caiguda

L'Imperi Romà en l'Època dels Flavis

Durant el regnat dels emperadors Flavis, es va establir un sistema de protecció contra els pobles bàrbars conegut com a limes. Aquest sistema consistia en fortificacions a les fronteres de l'imperi, interconnectades per facilitar el desplaçament de les tropes. La dinastia va acabar amb l'assassinat de Domicià, a causa d'una conspiració contra el despotisme que practicava. L'imperi es preparava per entrar en la seva època més esplendorosa.

Nerva i Trajà (Hispània)

Després de la mort de Domicià, el Senat va nomenar emperador un dels seus membres d'origen hispà, Nerva. Com que no va tenir descendència, va adoptar com a fill Marc Ulpi Trajà. Trajà, nascut a Itàlica, prop de Sevilla, s'havia distingit per les seves qualitats militars abans de ser adoptat. Va ser un emperador amb gran capacitat política i militar, i va incorporar nous territoris a l'imperi: Dàcia, Aràbia i Armènia. També va iniciar guerres contra els parts. Va dur a terme importants tasques urbanístiques, com el port d'Òstia, la construcció d'un gran complex de magatzems i venda al detall (mercats) i un fòrum.

Adrià (117-138)

Adrià va néixer en el si d'una família de procedència hispànica i s'havia mantingut sempre a prop de Trajà, qui el va adoptar dos dies abans de morir. Des del punt de vista militar, va construir una muralla per protegir les fronteres nord britàniques. Va dedicar la meitat del seu temps com a governant a visitar tot l'imperi per tal de controlar-lo. Culte i refinat, era un gran admirador de la cultura grega, especialment d'Atenes. Va fer construir un palau a Tíbur, prop de Roma, i va ordenar la reconstrucció del Panteó.

Luci Eli Aureli Còmode

Fill de Marc Aureli, va ocupar el segon lloc en la jerarquia imperial al final del regnat del seu pare. Quan aquest va morir, Còmode tenia 19 anys i va accedir al tron sense obstacles. Va signar una pau precipitada i poc honrosa amb els pobles germànics. Els seus dos pilars de la política imperial van ser el culte imperial (Hèrcules i jocs sagnants). La seva actitud favorable a les classes populars i a l'exèrcit el va enemistar amb la classe senatorial, donant lloc a conxorxes i revoltes fins al seu assassinat.

Els Últims Emperadors

Després de la mort de Constantí, els seus fills es van disputar la successió. Constantí II, excepte el brevíssim parèntesi del seu nebot Julià l'Apòstata, els emperadors posteriors a Constantí seran cristians, si bé en un primer moment el paganisme seguia dominant a la classe senatorial romana. Teodosi va convertir el cristianisme en la religió oficial, alhora que va prohibir el culte pagà l'any 391. A la seva mort, l'imperi va ser heretat pels seus dos fills, Honori i Arcadi, dividit en Occident i Orient, amb destins diferents. Des del segle V, l'Occident, afeblit i amb capital a Ravenna, no va poder contenir les invasions dels germànics, empesos per la pressió dels huns, fins que el rei va ser derrotat. Els gots van saquejar Roma i els pobles germànics s'hi van instal·lar. Odoacre va obligar a abdicar a Ròmul August, el darrer emperador. En canvi, l'Imperi Romà d'Orient va sobreviure sota el nom d'Imperi Bizantí gairebé mil anys més, fins a la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs.

La República Romana

A la península Itàlica, els romans es van veure assetjats de nou pels etruscs, que no volien perdre el seu poder al Laci. Però aquests van ser derrotats juntament amb altres pobles llatins que s'havien aliat per anar contra Roma. Roma va començar la seva expansió per la Itàlia central a través d'aliances o per la força. Així, es va annexionar el territori dels volscs, dels eques, dels sabins i la ciutat de Veïs. Quan ja semblava que tenien tota la Itàlia central sota control, els gals van envair la península, van derrotar els romans i van arribar fins a la ciutat de Roma. Els gals van representar per als romans el primer dels grans perills exteriors, i van obligar a dur a terme reformes militars. Després de la guerra contra els gals, els romans van aconseguir de nou l'hegemonia de la Itàlia central. A partir de la segona meitat del segle IV, els dos fronts més importants eren els samnites i les ciutats de la Magna Grècia. Roma va mantenir tres guerres amb els samnites, i amb la derrota d'aquests, el poder de Roma va arribar fins a les ciutats de la Magna Grècia. Aquest apropament va inquietar la rica ciutat grega de Tàrent, que es va fer càrrec dels interessos grecs amenaçats pel creixement de Roma.