Imperialisme i Segona Revolució Industrial

Els països industrialitzats d'Europa busquen nous mercats on pogueren vendre l'excedent de la seva producció industrial. També aspiren a comprar matèries primeres (carbó, ferro, cotó, cautxú...) i productes colonials (sucre, xocolate, te...) al preu més barat possible. Finalment, volen invertir els excedents de capitals en llocs fora d'Europa, on la mà d'obra, més barata, els permet obtenir més beneficis.

Els canvis econòmics al llarg del segle XIX van donar com a resultat un gran augment de la població europea que el 1900 va arribar als 450 milions d'habitants. Aquesta expansió demogràfica va generar un volum de població excedent, sobretot en l'agricultura, que va estimular l'emigració cap a altres continents evitant d'aquesta manera en part els problemes de malestar social (desocupació, vagues).

L'expansió imperialista va provocar el desig d'ampliar les zones d'influència de les potències industrials, com a forma d'augmentar el seu poder polític i d'obstaculitzar l'expansió de les competidores. Això va promoure una carrera per a controlar nous territoris i per a intentar impedir l'expansió dels seus rivals.

Ideològicament, la idea d'una raça blanca superior, els atributs d'intel·ligència i laboriositat de la qual la legitimaven per a imposar-se sobre les altres, es va donar com un fet en quasi tots els països europeus. Filòsofs, científics, escriptors i polítics van subscriure sense enrogir-se aquesta idea i posar la idea que per a exercir aquest domini legítim tots els mitjans eren vàlids, fins i tot la guerra.

Al final del segle XIX el món sencer va entrar en una nova fase del procés d'industrialització anomenat Segona Revolució Industrial (1880-1914), en la qual l'Europa occidental i els Estats Units es van convertir en economies industrialitzades. Es van crear noves fonts d'energia. Així, la invenció de la dinamo industrial (1869) va permetre produir electricitat en centrals hidroelèctriques, mentre que l'alternador i el transformador (1897) van fer possible el trasllat del corrent i l'utilització de la electricitat en diferents camps com el transport (ferrocarril) o la il·luminació.

D'altra banda, als EEUU, a mitjan segle XIX, es va començar a extraure petroli, i la invenció del motor d'explosió va fer possible que es començara a utilitzar com a combustible per als automòbils (1885). Bona part del salt tecnològic del final del segle XIX es va deure a una unió entre la recerca científica i la indústria per mitjà de la creació de grans laboratoris. Els descobriments científics es van aplicar ràpidament a la tècnica i a instruments que van revolucionar la vida quotidiana: bombeta, aspiradora, càmera de fotos, ràdio, telèfon, plàstic, aspirines, etc.

Una nova organització de la producció

L'any 1903 Taylor va revolucionar els mètodes de producció inventant l'organització científica del treball, o taylorisme. La producció es va orientar cap a la fabricació en sèrie com la millor manera d'augmentar la productivitat, disminuir el temps emprat i reduir costos de fabricació. Aquests nous mètodes de treball es basen en la cadena de producció en la qual cada obrer fa una part molt concreta del procés productiu. La fàbrica d'automòbils Ford va ser una de les primeres en implantar una cadena de producció en sèrie que va donar com a resultat una producció estandaritzada i massiva a costos reduïts (Fordisme).

La banca i la concentració empresarial

Les altes inversions de capital que requerien les innovacions tecnològiques van estimular la relació entre banca i indústria, els bancs es van dedicar a finançar el procés industrial. D'altra banda, va haver una progressiva concentració industrial i per a restringir la competència, les grans empreses signaven acords entre si per a fixar preus i establir àrees d'influència. Així van néixer el cartel, el trust, el holding i el monopoli (dret exclusiu d'una empresa a comercialitzar un producte).

El domini del comerç i les finances internacionals

Al final del segle XIX, els països industrials dominaven el comerç mundial. L'augment del volum comercial va ser possible pels progressos del transport (ferrocarrils transcontinentals, obertura dels canals de Suez el 1869 i Panamà el 1914) i per les innovacions en les formes de venda (venda a terminis, venda per correu, grans magatzems, etc.).

Al segle XIX les reformes en l'agricultura, la industrialització i els avanços mèdics (vacunes i medicaments) i higiènics provocaren un enorme descens de la mortalitat a Europa. El saldo entre naixements i defuncions va provocar l'augment de la població, la població europea es va doblar ('explosió blanca') i part d'aquesta població va emigrar cap a altres continents.

ELS VIATGES TRANSOCEÀNICS

Les migracions van ser possibles per l'existència de nous mitjans de transport, especialment pels vaixells de vapor. En el segle XIX des d'Europa es tardava un mes a arribar al continent americà i, al principi del segle XX, la travessia durava poc més de cinc dies.

EMIGRANTS POBRES I ELITS COLONIALS

La població que abandonava Europa no era homogènia. La majoria eren llauradors pobres, treballadors sense feina o classes mitjanes a la recerca de millors oportunitats.

L'extraordinària superioritat tecnològica d'Europa, la seva capacitat de producció i l'enorme creixement de la població van conduir les economies industrials a buscar noves àrees d'inversió i de negoci. Va començar l'imperialisme, un sistema en el qual la cultura, la política i l'economia del món s'organitzaven en funció del domini d'uns països sobre els altres.

Exploració i conquista. A mitjan segle XIX, gran part de l'interior d'Àfrica, d'Àsia i de l'oceà era pràcticament desconeguda. La recerca de nous territoris per a expandir-se va propiciar viatges científics i d'exploracions geogràfiques. Les primeres expedicions europees les van fer exploradors anglesos Livingstone i Stanley i el francès Brazza, que van recórrer i cartografiar l'Àfrica central.

Després de l'exploració dels territoris, la conquista es va dur a terme de manera relativament ràpida i fàcil ja que els europeus van aprofitar les rivalitats internes de les tribus i ètnies indígenes amb la finalitat d'enfrontar-les entre si.

Els enfrontaments entre potències colonials

L'imperialisme del segle XIX va tenir un caràcter bel·licós, amb guerres constants. El xoc d'interessos entre les potències rivals pel repartiment d'Àfrica va impulsar la convocatòria de la Conferència de Berlín (1885). Aquí es van decidir les normes per a repartir-se el territori i les zones que ocuparia cada potència.

L'ORGANITZACIÓ I L'EXPLOTACIÓ DE LES COLÒNIES

Després de la conquista militar de la colònia, se n'organitzava l'administració i el control del territori. Uns territoris eren destinats essencialment a l'explotació econòmica, per a extreure'n matèries primeres (café, cacau, te, cautxú, coure, or, diamants, etc.). Podien ser governats totalment per la metròpoli (país ocupant) o mantenir governs locals però sota control.

Altres colònies, per les seves característiques climàtiques, pel tipus de terres o per la menor densitat de població indígena, van ser essencialment colònies de poblament, és a dir, llocs als quals acudia població de les metròpolis a instal·lar-s'hi.

Les grans potències es van llançar a la lluita pel repartiment del món. Els principals imperis colonials europeus van ser el francès i el britànic, però molts altres països van tenir colònies.

A L'IMPERI BRITÀNIC

Al final del segle XIX, el Regne Unit tenia l'imperi colonial més gran del món i controlava les rutes comercials marítimes amb bases a l'Atlàntic, l'Índic, el Pacífic i el Mediterrani. A Àfrica, van formar un imperi de nord a sud, que s'estenia des del Caire (Egipte) fins a Ciutat del Cap (Sud-àfrica).

La principal colònia de l'Imperi va ser l'Índia. Amb una població nombrosa, l'Índia es va convertir en un gran mercat per als productes del Regne Unit i en una important proveïdora de matèries primeres.

L'IMPERI FRANCÈS

El segon gran imperi colonial era el de França. Els francesos es van instal·lar en diverses zones (a l'Atlàntic, a l'Índic, al Carib...) però especialment al nord d'Àfrica i al sud-est asiàtic.

El projecte francès d'ocupar un vast territori d'est a oest d'Àfrica, del mar Roig a l'oceà Atlàntic, va topar amb els interessos britànics al Sudan. Tanmateix, França va consolidar el seu domini en una àmplia zona que s'estenia pel Marroc, Algèria i Tunísia, i, més al sud, a les anomenades Àfrica Occidental Francesa i Àfrica Equatorial Francesa.

La presència francesa al sud-est asiàtic (Cotxinxina), des de mitjan segle XIX, es va ampliar amb l'establiment d'una sèrie de protectorats que van formar la Indoxina francesa (Cambotja, Vietnam i Laos).

L'herència del colonialisme

Els territoris colonitzats van rebre un impacte profund que va trastocar la forma de vida dels pobles indígenes.

LA MODIFICACIÓ DEL TERRITORI

Els europeus van crear nous països i en van traçar les fronteres, van talar boscos i van posar en cultiu immenses terres verges. Igualment, van construir infraestructures necessàries per a explotar i comunicar els territoris conquerits (ports, carreteres, ferrocarrils, línies telefòniques) i van alçar noves ciutats. Tot això va comportar una modificació de l'estructura econòmica i política africana que no va tenir en compte les diferències tribals, lingüístiques o religioses de les poblacions i que va formar països amb problemes greus de cohesió interna.

L'IMPACTE DEMOGRÀFIC

La introducció de mesures higièniques i la construcció de nous hospitals en els quals es vacunava els indígenes van permetre reduir les epidèmies. Com a conseqüència d'això, la mortalitat va disminuir notablement i la població va augmentar. Tanmateix, l'augment d'habitants va trencar l'equilibri entre població i recursos i es va començar a produir una situació de subalimentació crònica.

LA COLONITZACIÓ CULTURAL

En l'àmbit cultural, els costums autòctons, de tradició oral i sense elaboracions teòriques, no van oferir resistència a l'impacte de la cultura occidental. Aquest fenomen d'aculturació es va produir més a Àfrica que a Àsia, on importants cultures com ara la xinesa i l'índia van resistir a la colonització cultural.

LES CONSEQÜÈNCIES ECONÒMIQUES

En les colònies es van imposar els interessos econòmics dels colonitzadors, amb l'ajut dels grups aristocràtics i de la burgesia local, que van mantenir una situació de privilegi.

Moltes terres van passar a les mans dels colonitzadors i es van abandonar determinats cultius tradicionals, per a imposar grans plantacions de productes que beneficiaven la metròpoli: cacau, café, cotó, fruites, cautxú, etc.

Els natius havien de treballar en les plantacions per subsistir, i havien de comprar els aliments, perquè es va imposar una economia monetària i de mercat, que fins aleshores desconeixien.

A més, l'artesania local es va arruïnar per culpa de la competència dels productes industrials importats des de la metròpoli a preus barats i en grans quantitats.