Indústria Espanyola al Segle XIX: Siderúrgia, Mineria i Més

L'Estructura Industrial d'Espanya al Segle XIX

La Indústria Siderúrgica

La siderúrgia va acompanyar el sector tèxtil en la implantació de la indústria moderna, lligada al desenvolupament del ferro i del carbó.

Els Primers Intents a Andalusia

Els primers intents de crear una siderúrgia moderna van tenir lloc a Andalusia (1826). S'hi van instal·lar els Altos Hornos Heredia, pioners a introduir el forn anglès i l'afilament del ferro colat. La producció siderúrgica andalusa va ser hegemònica inicialment, però aquest primer intent va fracassar a causa dels alts costos de producció. Al segle XIX, la siderúrgia andalusa va entrar en decadència definitiva.

Astúries: Centre Siderúrgic

Els jaciments d'Astúries van convertir aquesta regió en el centre siderúrgic d'Espanya. Les seves mines de carbó van afavorir la localització de les siderúrgies a prop dels centres miners. La producció de ferro va créixer, però la siderúrgia d'Astúries va mantenir la primacia per ser l'única zona amb carbó mineral.

L'Hegemonia de Biscaia

L'arribada del carbó de coc gal·lès a Bilbao el 1876 va consolidar la indústria siderúrgica al País Basc. El major poder calorífic i el menor preu del carbó gal·lès van comportar la pèrdua de competitivitat de les empreses asturianes. La consolidació d'un eix comercial entre Bilbao i Cardiff (exportació de mineral de ferro a Gran Bretanya i importació de carbó gal·lès) va ser clau en la industrialització del País Basc.

Es van construir empreses siderúrgiques basques com Vizcaya (1882) i Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao (1885). El 1885, Altos Hornos de Vizcaya va instal·lar el primer convertidor Bessemer d'Espanya, que fabricava acer. La producció de ferro a Biscaia representava un 20% del total espanyol.

Lenta Expansió Industrial

Catalunya i el País Basc tenien una estructura industrial moderna (tèxtil i siderúrgica). La indústria agroalimentària tenia un paper econòmic rellevant, representant més de la meitat del total industrial d'Espanya, arribant al 75% a Andalusia, Astúries, les Canàries i Extremadura. A València, els beneficis van estimular la creació d'indústries, i a Aragó es va consolidar una important indústria farinera. Sovint eren indústries locals per a un mercat proper. A Madrid, la indústria tipogràfica i editorial va destacar com a sector capdavanter.

El sector metal·lúrgic i químic representaven només el 3% de la indústria, però van anar millorant al llarg del segle. El procés d'urbanització (indústria del gas) es va estendre per Barcelona, Madrid, Bilbao, Saragossa i Sevilla. La indústria química no va tenir un desenvolupament significatiu fins al segle XX.

La Producció Minera

Es va produir una explotació dels jaciments miners del subsòl espanyol. Els dos minerals més importants van ser el ferro i el carbó. L'augment de la demanda de carbó va ser afavorit per la màquina de vapor i la siderúrgia. Astúries va destacar en la mineria del carbó per la seva abundància i facilitat de transport marítim.

La mineria del ferro va ser un sector en expansió. L'escassetat de la demanda interior va fer que la major part de la producció es destinés a l'exportació, principalment a Gran Bretanya, però també a Alemanya, França i Bèlgica.

La Desamortització del Subsòl

La Llei de Mines del 1868 va suposar la fi de la reglamentació de les concessions mineres i la liberalització del sector, iniciant l'explotació massiva dels jaciments espanyols. L'expansió de la producció es va deure a l'augment de la demanda internacional, els avenços tècnics i l'endeutament de la hisenda espanyola. L'explotació dels jaciments miners espanyols va créixer notablement: el plom de Linares i La Carolina, el coure de Riotinto, el mercuri d'Almadén i el zinc de Reocín. La major part de la producció es va exportar, amb efectes limitats a causa d'aquesta exportació massiva.