Industrialització a Catalunya i Espanya al Primer Terç del Segle XX

Les indústries químiques, de transformació metàl·lica i les de construcció mecànica van tenir taxes de creixement més grans que la mitjana i van guanyar importància dins l'estructura industrial catalana. L'increment del sector elèctric va suposar un gran canvi d'aquest període. A finals del segle XIX, Barcelona tenia enllumenat elèctric i des de 1910 es va estendre per tot Catalunya i se'n va generalitzar l'ús industrial. La consolidació d'aquests sectors va contribuir a la demanda creixent de noves infraestructures de les ciutats industrials i a la inversió estrangera: instal·lació a Catalunya de les primeres multinacionals. La producció es va concentrar sobretot en el grup Barcelona Traction, conegut popularment com la Canadenca per l'origen del seu capital, i en la Catalana de Gas i Electricitat, creades el 1911. La destinació de la producció va ser l'increment de la renda espanyola: augmenta la demanda i el comerç amb la resta d'Espanya s'intensifica. Aproximadament el 80% del cotó, la maquinària, els automòbils i tota la producció industrial catalana es venia a la resta d'Espanya. D'altres llocs d'Espanya arribaven a Catalunya productes alimentaris, semiacabats i matèries primeres. La localització industrial es va concentrar a Barcelona i la seva àrea metropolitana. A Catalunya, va haver-hi un increment del potencial econòmic però una disminució de la capacitat financera, ja que la banca catalana estava en una crisi profunda. Barcelona, a finals del segle XIX, era un centre financer important, però el 1930 la xarxa financera catalana pràcticament havia desaparegut i Catalunya entrava en una progressiva dependència envers la banca madrilenya o basca. Els nuclis bàsics de la industrialització van ser Catalunya i el País Basc, amb una preponderància durant el primer terç del segle XX. La industrialització es va difondre per les zones més extenses del territori espanyol. Madrid va ser la tercera regió industrial, Galícia amb la indústria conservera, la cornisa cantàbrica amb les indústries siderúrgiques i els seus derivats metàl·lics, València amb la indústria de mobles i joguines i Alacant el 1920. La major difusió geogràfica de la indústria no va posar fi als profunds desequilibris de la distribució de la renda entre les diferents àrees geogràfiques espanyoles. El 1930, la producció per habitant era força superior a la mitjana a la zona més industrial: Catalunya, País Basc i Madrid, Navarra, l'actual Comunitat Valenciana i Castella i Lleó.

La millora de les comunicacions

Els mitjans de transport i els sistemes de comunicació van ser una notable transformació que va beneficiar el creixement industrial. Els aspectes més remarcables van ser: la millora de camins i carreteres, l'electrificació del ferrocarril, la construcció de noves xarxes, la creació de transports urbans, la telefonia i l'inici de la radiodifusió. Tots aquests processos necessitaven la creació de grans infraestructures finançades en bona part per l'Estat. Entre 1900 i 1930, quasi es van duplicar els quilòmetres de carretera a Espanya: augment considerable als darrers anys del període en què es van asfaltar els primers trams amb l'objectiu de facilitar la circulació d'automòbils. A Catalunya, entre 1915 i 1935 es va passar de 4.359 km de carretera a 8.650 km.

L’intervencionisme de l’Estat

L'economia espanyola durant el primer terç del segle XX va estar marcada per la restricció de la competència entre empreses i la constant intervenció de l'Estat. L'intervencionisme es va manifestar en la concessió d'ajudes per estimular la inversió privada en indústries tecnològicament més avançades i en l'elevació del proteccionisme. El tomb del capitalisme el 1891, amb la promulgació de l'aranzel duaner, va comportar l'abandonament del lliure canvi i el retorn del proteccionisme. Aquesta tendència es va confirmar amb els aranzels del 1906 i 1912. El proteccionisme més explícit era el del carbó, ja que l'administració obligava a consumir carbó espanyol per poder acollir-se als ajuts públics. Per tal de restringir la competència, es van arribar a acords entre empresaris per fixar preus i repartir-se el mercat mitjançant quotes. Això va comportar a Espanya preus de venda del carbó més elevats que a d'altres països i una limitació de la demanda. La indústria siderúrgica va ser un dels sectors on es va fer més evident aquesta restricció de la competència. Les mesures protectores van afectar negativament l'economia, ja que van mantenir una indústria amb una productivitat baixa i poc competitiva. Els efectes positius van ser fomentar la indústria nacional i l'articulació del mercat interior.