Industrialització i modernització d'Espanya al segle XIX

1. La modernització demogràfica del segle XIX

Durant el segle XIX, Espanya va iniciar un lent procés de transició demogràfica que, progressivament, la va portar cap a un model de població més modern al llarg del primer terç del segle XX.

Aquesta transformació es va produir gràcies a un descens gradual de la mortalitat, sobretot de la mortalitat infantil, com a conseqüència de la millora de la dieta i de l’expansió de nous conreus com la patata o el blat de moro.

Així, la població espanyola va passar de 10,5 milions d’habitants l’any 1797 a 18,6 milions el 1900, és a dir, un augment superior al 75%. Tot i això, aquest creixement va ser inferior al de la resta d’Europa, ja que persistien factors com la mortalitat elevada, les males condicions sanitàries, les guerres freqüents i les crisis de subsistència, a més de les epidèmies de còlera o tuberculosi. D’altra banda, la natalitat es mantenia alta perquè els fills encara eren considerats una força de treball necessària per a l’economia familiar.

Com a conseqüència d’això, va augmentar el pes demogràfic de les zones perifèriques, especialment Catalunya, en detriment de l’interior, excepte Madrid.

Pel que fa a Catalunya, el creixement va ser especialment notable: la població va passar de 0,9 milions (1790) a 1,9 milions (1900). Aquest augment es va deure, sobretot, al descens de la mortalitat i a la millora de les condicions agrícoles, que van permetre alimentar millor la població i reduir l’impacte de les epidèmies.

Tot i això, la natalitat va continuar sent elevada, i això va provocar importants moviments migratoris interns, ja que moltes persones de les comarques interiors i de muntanya emigraren cap a les zones costaneres i urbanes buscant millors oportunitats de treball.

Aquest èxode rural va provocar un fort creixement de les ciutats. Entre les principals causes hi trobem l’abolició del règim senyorial, la millora dels transports, la reforma agrària i l’atracció social i econòmica que oferien les ciutats.

A més, la nova fisonomia urbana va canviar profundament: es van enderrocar muralles, es van construir eixamples, estacions de ferrocarril, clavegueram i enllumenat públic de gas. Tot i això, al voltant del 70% de la població espanyola encara vivia al món rural, cosa que demostra que la urbanització avançava lentament.

Finalment, un altre fenomen destacat del segle XIX va ser el de “fer les Amèriques”, és a dir, l’emigració transoceànica cap a Llatinoamèrica. Aquest moviment va ser una resposta a la manca de feina i a l’excés de població rural. En concret, Galícia, Astúries, Cantàbria, Canàries i Catalunya van ser els principals focus d’emigració, mentre que els destins més freqüents van ser l’Argentina, Mèxic, Veneçuela, Cuba i el Brasil. Per tant, l’emigració va esdevenir una vàlvula d’escapament social i econòmica, però també va provocar la pèrdua de mà d’obra jove en molts territoris rurals.

2. La insuficient transformació de l’agricultura

Durant el segle XIX, l’agricultura espanyola va experimentar alguns canvis, però aquests no van ser suficients per modernitzar completament el sector ni per augmentar la seva productivitat de manera significativa.

Aquesta situació es relaciona amb la Reforma agrària liberal, que va tenir com a objectiu abolir les antigues estructures feudals i impulsar la propietat privada de la terra.

En primer lloc, la desamortització (és a dir, la venda de terres de l’Església i dels ajuntaments) pretenia augmentar la producció i reduir el dèficit de l’Estat.

Per aconseguir-ho, es van aplicar diverses mesures, com la supressió de les senyories, la desvinculació de la propietat feudal, la desamortització de terres eclesiàstiques i municipals i l’aprovació de lleis de tancament que afavorien la propietat privada.

A més, la terra es va convertir en una mercaderia que podia ser venuda i comprada lliurement, cosa que suposava un canvi radical respecte al model anterior.

Tanmateix, els efectes reals de la desamortització van ser molt desiguals. La noblesa va aconseguir mantenir les seves possessions, transformant els antics senyories en propietats modernes, mentre que molts pagesos van quedar reduïts a la condició d’arrendataris o jornalers. A curt termini, el dèficit de la Hisenda pública es va reduir, però la manca d’inversió dels nous propietaris va impedir la modernització del camp. D’altra banda, la pèrdua de terres comunals va empitjorar les condicions de vida de molts veïns, i al sud d’Espanya es va produir una forta concentració de la propietat, sense cap redistribució efectiva.

En el cas de Catalunya, els efectes van ser diferents, ja que les propietats de l’Església i dels ajuntaments eren menors. Per això, l’estructura de la propietat va canviar poc, i molts antics convents urbans desamortitzats es van convertir en fàbriques, fet que va facilitar el desenvolupament industrial posterior.

Pel que fa a la producció agrícola, durant el segle XIX es va produir un augment notable de la superfície conreada, que va créixer en més de sis milions d’hectàrees. Això va permetre incrementar la producció de cereals i, en conseqüència, alimentar millor la població, contribuint al creixement demogràfic. També es van intensificar les exportacions, especialment de vi, oli d’oliva i taronges, productes molt demandats a l’exterior. Tanmateix, la productivitat continuava sent baixa, ja que les tècniques agrícoles eren antigues i el nivell de mecanització era escàs. A més, factors naturals com l’orografia, la disponibilitat de sòl conreable i la pluviositat irregular també limitaven la rendibilitat agrícola.

L’estructura de la propietat variava segons la regió:

• A la Submeseta Nord i Galícia, predominaven els minifundis, explotacions molt petites que no permetien alimentar una família i obligaven molts pagesos a emigrar.
• En canvi, a Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia, dominaven els latifundis, grans finques on els propietaris no invertien en millores, mantenint condicions de gran pobresa per als treballadors rurals.

A Catalunya, la situació era més equilibrada. Els contractes de conreu a llarg termini permetien que el pagès arrendatari es quedés una part de la collita, fet que incentivava la productivitat. Això va afavorir l’expansió de conreus com la vinya, les oliveres i els arbres fruiters, que generaven beneficis econòmics. A més, la desamortització no va provocar grans canvis en la propietat, cosa que va facilitar la introducció de millores tècniques i l’augment de la producció destinada al mercat. En definitiva, l’expansió agrícola catalana va ser una de les bases del procés d’industrialització, ja que va generar capitals que posteriorment es van invertir en la indústria. Dins d’aquest model destaca el monocultiu vitícola a les comarques del litoral barceloní i tarragoní, orientat a l’exportació de vi i aiguardent, productes molt rendibles en aquell moment.

3. Els inicis de la industrialització a Catalunya

Durant el segle XIX, Catalunya es va convertir en la regió pionera de la industrialització espanyola, gràcies a la seva capacitat emprenedora i a l’existència d’una base econòmica prèvia. En concret, el sector tèxtil cotonera va ser el motor inicial del procés industrialitzador.

D’una banda, l’origen de la indústria cotonera es troba en l’existència prèvia d’una manufactura tèxtil tradicional, especialment la producció d’indianes, que ja utilitzava tècniques relativament avançades. A més, hi havia empresaris amb esperit innovador disposats a invertir, i capitals procedents tant de l’agricultura com del comerç amb Amèrica. Aquests factors combinats van permetre l’arrencada de la industrialització.

Pel que fa a les etapes de l’expansió industrial, el procés va començar cap al 1780, amb la introducció de noves màquines de filar angleses, que van augmentar considerablement la producció. Posteriorment, a partir de 1802, la prohibició d’importar cotó filat va afavorir la indústria nacional, i des del 1833 l’arribada de màquines de vapor, sobretot en el camp de la filatura, va impulsar un creixement sostingut. Finalment, des del 1874 es va produir una nova etapa expansiva marcada per la mecanització del teixit, fet que va consolidar definitivament la indústria cotonera catalana.

Les causes d’aquesta expansió van ser diverses. En primer lloc, la manca de mà d’obra barata va fer que fos més rendible mecanitzar la producció, fet que alhora va reduir els costos i els preus de venda. D’altra banda, l’augment de la demanda interna, protegit per les polítiques aranzelàries, va estimular la producció. En conjunt, aquests factors van permetre a Catalunya consolidar un sector tèxtil competitiu dins el context espanyol.

Tot i això, la industrialització catalana també va presentar importants límits. Un dels principals problemes va ser l’escassetat de carbó, ja que la mineria catalana no podia proveir-se’n a bon preu, fet que va dificultar la mecanització. A més, la poca articulació del mercat espanyol i la reduïda capacitat de consum de la població van frenar el creixement industrial, ja que la demanda interna depenia molt de la producció agrària.

Per això, els industrials catalans van reclamar polítiques proteccionistes al govern central per protegir la producció nacional de la competència estrangera. Malgrat aquests esforços, les dimensions de la indústria catalana continuaven sent reduïdes comparades amb les dels països europeus més avançats. Així doncs, el sector cotoner va ser capaç d’impulsar la industrialització catalana, però no la del conjunt d’Espanya, ja que la resta del país no va aconseguir desenvolupar una base industrial sòlida.

Paral·lelament al tèxtil, altres sectors industrials també van experimentar un cert creixement. Entre aquests destaquen la indústria de la llana, concentrada a Sabadell i Terrassa, que va prosperar gràcies a la mecanització; la metal·lúrgica, lligada a la producció tèxtil i a la fabricació de maquinària; i la indústria química, orientada a la producció d’adobs, pintures i medicaments. També van aparèixer indústries pioneres, com les de l’electricitat i la telefonia, i indústries tradicionals com el paper, el cuir, la farina i el suro.

Un altre element essencial de la industrialització catalana van ser els vapors i les colònies industrials. Els vapors eren fàbriques tèxtils mogudes per màquines de vapor que utilitzaven carbó com a font d’energia. Tanmateix, les dificultats per obtenir carbó a bon preu van afavorir la creació de colònies industrials, instal·lades a la vora dels rius per aprofitar l’energia hidràulica. Aquestes colònies estaven formades per la fàbrica, les instal·lacions energètiques, la residència del propietari i els habitatges dels treballadors, i sovint també disposaven d’església i escola. L’aïllament d’aquests nuclis, allunyats de les ciutats, permetia mantenir un control social i laboral estricte sobre els treballadors, que rebien sous més baixos i incloïen dones i infants en la producció.

En resum, Catalunya va ser el centre de la industrialització espanyola, gràcies a la seva iniciativa empresarial, a la presència de capitals acumulats i a l’esperit d’innovació, tot i les limitacions del mercat i la manca de recursos naturals. Aquest desenvolupament inicial va crear les bases econòmiques i socials que consolidarien la modernització del país durant el segle XIX.

4. El creixement de la siderúrgia i l’ampliació de la base industrial

A mesura que la industrialització avançava, la siderúrgia es va convertir en un sector clau per al desenvolupament econòmic, ja que proporcionava el ferro i l’acer necessaris per a la construcció de màquines, vaixells i ferrocarrils. Tot i això, el procés va ser lent i desigual segons les regions.

En un primer moment, la indústria siderúrgica moderna va néixer al sud d’Espanya, concretament a Andalusia, a partir del 1826, amb les primeres explotacions de ferro a Marbella i Ojén. Poc després, es van crear els primers alts forns a les fàbriques de La Concepción (Marbella) i La Constancia (Màlaga), el 1832. Tanmateix, aquest primer intent va fracassar, principalment perquè utilitzava carbó vegetal, molt més car i menys eficient que el carbó mineral, que ja s’emprava a Europa. Com a conseqüència, la siderúrgia andalusa no va poder competir amb els centres industrials estrangers.

Més endavant, durant la segona meitat del segle XIX, Astúries va adquirir un paper rellevant, gràcies a les mines de carbó (hulla), que li van donar l’hegemonia siderúrgica entre 1864 i 1879. No obstant això, amb l’arribada del carbó gal·lès, més barat i amb més poder calorífic, Astúries va perdre la seva posició dominant.

A partir de 1876, Biscaia va esdevenir el nou centre siderúrgic espanyol, gràcies a diversos factors. D’una banda, disposava de grans mines de ferro de qualitat excel·lent, i, de l’altra, el port de Bilbao permetia importar carbó gal·lès i exportar ferro amb facilitat, establint un eix comercial Bilbao–Cardiff molt rendible. A més, la tradició de ferreries basques i la creació de grans empreses com la Sociedad Anónima Altos Hornos y Fábrica de Hierro y Acero de Bilbao (1882) van consolidar el sector. Amb el temps, aquesta empresa va evolucionar fins a formar Altos Hornos de Vizcaya, que el 1885 va instal·lar el primer convertidor Bessemer, una innovació que permetia obtenir acer de manera més ràpida i econòmica. A finals de segle, es va instal·lar també el primer forn Martin-Siemens, capaç de produir acer de gran qualitat, fet que va consolidar definitivament la hegemonia industrial de Biscaia.

Al mateix temps, altres regions també van desenvolupar iniciatives industrials complementàries, tot i que no van arribar a competir amb la potència basca. Així, la indústria metal·lúrgica i de maquinària industrial es va expandir, especialment en territoris propers a la mineria i a nuclis urbans com Barcelona o Madrid. També es van crear indústries navilieres, químiques i elèctriques, encara que amb un nivell de competitivitat inferior al de les empreses estrangeres.

En el camp de la indústria química, cal destacar la Societat Anònima Cros, fundada a Barcelona, que produïa adobs, pintures, explosius i medicaments. D’altra banda, en el sector agroalimentari, es van desenvolupar molins fariners, cellers i indústries relacionades amb el vi, especialment a la Manxa i Andalusia.

Tot plegat, va contribuir a ampliar la base industrial espanyola, encara que de manera molt desigual entre regions. De fet, a finals del segle XIX, Catalunya, el País Basc i Madrid eren les zones més industrialitzades, mentre que la resta del país continuava sent fonamentalment agrària. Així doncs, la consolidació de la siderúrgia basca i la diversificació industrial catalana van marcar el pas definitiu cap a una economia moderna, tot i les fortes diferències territorials que encara persistien.

5. Ferrocarril, mineria i mercat

Al llarg del segle XIX, el desenvolupament del ferrocarril i de la mineria va ser essencial per consolidar la industrialització a Espanya, tot i que les limitacions estructurals del mercat interior van impedir un creixement homogeni.

🚆 La construcció de la xarxa ferroviària

El ferrocarril es va convertir en un instrument fonamental per vertebrar el territori i impulsar l’economia nacional. La Llei General de Ferrocarrils de 1855 va establir el marc legal que va permetre una ràpida expansió de la xarxa, gràcies a l’arribada de capitals estrangers i a les subvencions del govern espanyol. En un primer moment, les primeres línies van ser Barcelona–Mataró (1848) i Madrid–Aranjuez (1851). Abans de 1855 només hi havia uns 475 km de vies en funcionament, però entre 1855 i 1866 es van construir més de 5.000 km de línies, com Madrid–Alacant (1858), Sevilla–Cádiz (1861), Barcelona–Saragossa (1862) i Madrid–Irun (1864).

Aquesta ràpida expansió va comportar una gran mobilització de capitals i va facilitar el transport de mercaderies i passatgers amb més velocitat i menor cost. Tanmateix, la crisi financera de 1866 va paralitzar el procés, ja que el valor de les accions ferroviàries va caure dràsticament i moltes companyies van fer fallida. A partir de 1873, el traçat ferroviari es va completar, encara que la majoria de companyies havien desaparegut o s’havien fusionat.

Malgrat els avenços, el ferrocarril presentava limitacions importants. D’una banda, l’Estat va imposar una estructura radial amb centre a Madrid, la qual cosa va dificultar les connexions directes entre regions perifèriques com Catalunya i el País Basc. D’altra banda, l’ample de via espanyol era més gran que el de la resta d’Europa, fet que va complicar els intercanvis internacionals. A més, el poc volum de mercaderies transportades i l’elevat cost de construcció van reduir-ne els beneficis. També, la lliure entrada de materials per construir-lo va impedir el desenvolupament d’una siderúrgia nacional forta, ja que les empreses estrangeres dominaven el subministrament. Tot i així, el ferrocarril va tenir efectes molt positius: va facilitar la comunicació entre regions, va articular un mercat interior i va impulsar l’exportació de productes com el vi i els minerals. En el cas de Catalunya, va intensificar el comerç amb la resta d’Espanya, ja que el mercat espanyol va començar a consumir productes industrials catalans, mentre que Catalunya rebia matèries primeres i aliments de la resta del territori.

⛏️ L’explotació dels jaciments miners

Paral·lelament, el desenvolupament de la mineria va ser un altre pilar de la industrialització, encara que també va avançar lentament. Espanya disposava de grans reserves de ferro, mercuri, pirita, coure, plom, zinc i carbó, però la manca de capitals i de tecnologia en va limitar l’explotació. Per aquest motiu, el govern va concedir explotacions a empreses estrangeres, amb l’objectiu de reduir el deute públic i atreure inversió.

Inicialment, el sector estava molt regulat, fet que desincentivava la inversió privada, però la Llei de Mines de 1868 va liberalitzar el sector i va permetre augmentar la producció i l’exportació, especialment durant el període 1874–1914. Els principals jaciments eren:

• Plom a Linares i La Carolina (Jaén).
• Coure a Riotinto (Huelva).
• Mercuri a Almadén (Ciudad Real).
• Zinc a Reocín (Cantàbria).

Tot i això, la major part de la producció es destinava a l’exportació, de manera que els beneficis reals per a l’economia espanyola eren limitats, ja que les empreses eren estrangeres i reinvertien poc dins del país.