Institucions de protecció dels menors d'edat i incapacitats

Les institucions de protecció dels menors d'edat i incapacitats: La potestat parental o patria potestat

Grans decisions en la vida del menor o vida incapaç. Són conceptes sinònims. Traducció del llatí PATER POTESTAS. Mentre la persona és menor d’edat, els pares tenen unes obligacions en ordre a la seva protecció, formació i creixement. Es diu que els pares són els representants, d’una manera automàtica, ja que un cop nascuda la persona, els pares passen a ser responsables. Per realitzar totes aquestes funcions, els pares necessiten àmplies facultats que es projecten. A conjunt d’aquestes facultats, ve el nom de potestat parental o pàtria potestat, per l’existència del vincle jurídic de pares i fills. S’exercitarà per part dels progenitors o bé només un d’ells amb el consentiment de l’altre. Aquest consentiment pot ser exprés (dir si o no) o tàcit (es sobreentén pel simple fet d’actuar). Si hi ha discrepància i arriba a uns nivells seriosos, s’arribaria al jutge.

Art. 154 del Código Civil:

Velar per ells, tenir en companyia, alimentar-los, educar-los, representar-los i administrar els seus béns.

Art. 155 del Código Civil:

Obeir, respectar i contribuir els béns mentre visquin amb ells.

Extinció pàtria potestat:

S’extingeix per la mort dels pares o fills. Per emancipació, l’adopció dels fills, violació greu per haver violat els drets que un té com a pare.

La tutela:

Es configura com una constitució supletòria, és a dir, no pot estar sotmesa a dues bandes. O està sotmesa a pàtria potestat o a tutela. La seva finalitat immediata consisteix en influir la capacitat d’obrar en qui no la té, la persona sobre la qual s’exerceix la capacitat de tutela. S’han de donar les circumstàncies: han de ser menors, no estar emancipats i no estar sotmesos a potestat parental. Els menors desemparats són aquells considerats com a cas especial per a ser sotmesos a la tutela. Les funcions del tutor són les mateixes que les anteriors. La tutela es configura com un càrrec o dret, s’adquireix per 3 vies: (1.Via testamentària 2.Autorització judicial 3.Escriptura pública: document autoritzat per un notari (compraventa, testament) ) /// Protutor: persona que controla de manera privada el tutor.

La curatela:

Institució de guàrdia i protecció de menors i incapacitats, molt semblant a la tutela. Concedeix a l’encarregat una sèrie de facultats, que complementa la seva capacitat.

La persona física.

Principi de la persona física:

Requisits pel naixement de la persona física o natural: - Un naixement amb vida Y - Un naixement efectiu (ruptura cordó umbilical). El recent nascut havia de tenir una forma humana. Algunes consideracions sobre el nasciturus: Nasciturus: el que naixerà, encara no ha nascut. És una figura que té transcendència jurídica i està previst la seva figura en l’ordenament jurídic. El concebut se’l té per nascut sempre que sigui alguna cosa favorable si arriba a néixer. “Hijos póstumos”: fills que han nascut quan el pare ha mort. El naixement s’inscriu en el registre civil.

Identificació i localització:

El nom de la persona: Identificar a una persona és el que permet diferenciar-la d’una altra. Mitjançant el nom i els cognoms el que fem és identificar la persona segons l’afiliació. El nom (apel·latiu individual) diferenciar dels membres del mateix nucli familiar. El cognom (apel·latiu familiar) determina l’afiliació materna i paterna. El terme nom ve d’un terme en llatí NOMEN, del verb NOSCERE (conèixer). La seu de la persona: És el domicili de la persona física. Les persones durant la seva vida estan situades en un territori. Ve de DOMUN (casa) + COLERE (cultivar). Es diu que és la seu jurídica de la persona perquè té una transcendència jurídica ja que no només permet la localització, sinó que determina la competència judicial per zona. Pot arribar a determinar la nacionalitat o llei aplicable. La “vecindad civil” és un estat civil de l esperones determinat pel domicili en un lloc determinat del país. Té un component material i espiritual: El domicili per una banda és una residència on es viu (material --> tangible). La voluntat de permanència en aquell lloc d’una manera estable (espiritual --> intangible). És important per distingir del domicili del “paradero” (lloc on la persona es troba). Per això el domicili real és el que ve determinat per una residència habitual d’una persona, perquè és el lloc on habita la persona amb vocació de permanència estable. Junt al domicili real, existeix el lleial, determinat per la llei. Hi ha vegades que la llei dona per fet el domicili d’una persona, per això convé fer aquesta distinció. Es coneix també el domicili electiu, però en ocasions l’ordenament jurídic pot permetre que la persona física pugui decidir un domicili per a una funció específica. Fi o extinció: La mort provoca l’extinció o fi de la persona física. Amb la fi també apareix la capacitat jurídica per a crear noves situacions. Quan mor una persona, la voluntat es manté tot i que la seva personalitat deixi d’existir. Això s’anomena personalitat pretèrita. La defunció inscrita al registre civil és el certificat de prova que la defunció s’ha produït. En la pràctica, l’ha de realitzar un metge. També ha de figurar el lloc de la defunció, l’hora i la data. La prova de la mort. Les presumpcions de comoriència i premoriència: - Presumpció de premoriència: hi ha persones que moren abans que altres. És per això que una persona pot heretar d’una altra. - Presumpció de comoriència: totes les persones han mort a la mateixa vegada. Art. 33 codi civil. L’absència i declaració de mort: La desaparició d’una persona del seu domicili i deixa d’estar localitzat, determina una situació legal anomenada absència. Si aquesta es prolonga en el temps, es pot declarar la declaració de mort. Temps transcorregut: 1 a 3 anys. Article 183 codi civil espanyol. A partir del 193 CCE --> La declaració de mort estableix altres períodes d’absència com ara 10 anys o bé en altres circumstàncies si es pot acreditar que la persona ha estat passant per un risc greu.

La successió mortis causa. Consideracions generals:

S’anomena també dret successori o hereditari --> el destí del patrimoni/relacions jurídiques quan una persona mor. Es pot observar des de 2 punts de vista: Subjectiu à es fixarà en els subjectes que intervenen en aquest fenomen, és a dir, els protagonistes i el fet que es refereix a la successió, col·locar-se en la posició de l’altre. Està la successió intervius i la mortis causa. Aquesta última vol dir col·locar-se en la posició de l’altra persona a causa de la seva mort.

Tipus:

Segons el seu origen, mortis causa es classifica en diferents tipus: Successió testamentària: aquella persona ha mort però la voluntat segueix present, mitjançant un testament (declaració de voluntat de caràcter unilateral que fa el testador i és revocable, és a dir, seguidament es pot fer un altre. És un acte personalíssim, ningú el pot fer per mi mateix). Per a que produeix fets jurídics, només es fa quan aquella persona mor. Successió intestada (AB INTESTATO): es produeix quan no existeix un testament. És la llei la qual indica qui serà aquella persona successora en la posició jurídica. Successió forçosa: amb independència si hi ha o no testament, la llei reserva forçosament una part (25%) de l’herència per a fills o parents propis (legítima o hereditaris forçosos). Segons el seu àmbit, és classifica: A títol universal: el successor té la universalitat dels seus béns. A títol particular: el successor només adquireix obligacions i drets concrets i específiques.