La Integració i les Polítiques de la Unió Europea

1. La Integració Europea

Dates clau del procés de construcció europea:

• 1951: Tractat de París: Creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acers (CECA). Els països fundadors van ser la República Federal Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i Països Baixos.
• 1985: França, Alemanya, Bèlgica, Luxemburg i Països Baixos funden la zona Schengen, un territori sense fronteres interiors al qual s’harmonitzarien les fronteres exteriors.
• 1992: Tractat de Maastricht: Creació de la Unió Europea, que integra la CECA, CEE i EURATOM. Establiment de les bases de la unió monetària europea i introducció dels elements d’unió política: la ciutadania europea i polítiques comunes en matèria d’afers exteriors i interiors.
• 2007: Tractat de Lisboa: Consolidació de la UE i de les seves institucions. Impuls democràtic de la UE, amb una participació més gran de la sobirania i un augment de competències del Parlament Europeu. Entra en vigor el 2009.

2. Les Polítiques de la Unió Europea

2.1 La Política Econòmica

La UE implica una unió duanera envers l’exterior i un mercat comú al seu interior, pel qual poden circular lliurement persones, béns, serveis i capitals. Encara més lluny per la UE i Monetària (UEM).

La realitat és que no hi ha una unitat econòmica real i, per tant, tampoc una política econòmica comuna (impostos). Sí que comparteixen una mateixa moneda i una política monetària comuna i, en conseqüència, una mateixa autoritat monetària que regula la quantitat de diners que es posa en circulació i els tipus d’interès.

La UEM es fonamenta en l’equilibri pressupostari i els mecanismes de correcció i sanció. Els comptes públics dels països membres han de disposar a cada moment d’uns pressupostos propers a l’equilibri o en situació de superàvit. L’objectiu final és evitar que els estats s’endeutin per finançar el dèficit públic.

La UE ha anat adoptant les normes per a la creació d’un mecanisme únic de supervisió bancària i creditícia, conegut com el primer puntal de la unió bancària europea. Les economies de l’eurozona han d’estar ben sincronitzades per evitar que cada país prengui individualment mesures que puguin posar en perill l’estabilitat de la UEM.

2.2 La Política Agrària Comuna

És la més integrada de totes les que coordina la UE i suposa la partida més gran del pressupost de què disposa.

L'objectiu principal era proveir d’aliments una Europa que s’intentava recuperar d’una dècada d’escassetat causada per la guerra. Actualment, treballa per abandonar progressivament la política de sosteniment de la producció mitjançant subvencions. Les subvencions permeten que els productors d’aliments s’adaptin per sobreviure als mercats europeus i mundials i garantir un desenvolupament sostenible del medi rural.

2.3 La Política Regional

En la UE hi ha grans diferències de renda, tant entre els estats membres com dins de cadascun. Per tant, es va fer una política comuna que té com a finalitat reduir les importants disparitats econòmiques, socials i territorials que encara hi ha entre regions d’Europa. Els tres grans objectius són:

1. La convergència i la solidaritat.
2. Competitivitat regional i ocupació.
3. Cooperació territorial.