Isostàsia i Orogènesi: Formació de Serralades
Clasificado en Geología
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,58 KB
La Isostàsia
La litosfera descansa sobre el mantell, que, encara que és sòlid, presenta un comportament plàstic. S'anomena isostàsia a l'equilibri de flotació de la litosfera sobre el mantell. Si una zona de la litosfera rep gran quantitat de sediments, augmentant el seu pes, s'enfonsarà. Mentre que si perd material per erosió, el seu pes disminueix i, per tant, s'elevarà. Els moviments d'elevació i enfonsament són molt lents i requereixen moviments importants de materials sedimentaris.
Moviments lligats a glaciacions
Moviments lligats a l'erosió i el dipòsit
Quan es diposita una gran quantitat de sediments sobre una conca sedimentària, aquesta tendeix a enfonsar-se en un procés anomenat subsidència. En una serralada, l'erosió produirà un moviment d'elevació contrari a la subsidència.
La gènesi de les serralades: Orogènesi
Històricament, la controvèrsia entre les idees fixistes i mobilistes també afectava l'explicació de la formació de les grans serralades. Durant el segle XIX i mitjan segle XX va prevaldre la teoria fixista del contraccionisme. El contraccionisme no va ser satisfactori, tot i que existeixen zones on l'escorça terrestre s'estira i s'aprima, com els rifts. Al llarg del segle XX i fins a la seva substitució per la Tectònica de Plaques, va prendre gran importància una variant contraccionista, la teoria del geosinclinal. Actualment, la Tectònica de Plaques explica de forma convincent la formació dels orògens associats a una subducció i els associats a una col·lisió continental.
Orògens associats a una subducció
És la típica serralada dels Andes i es desenvolupen sobre la placa continental, cavalcant paral·lels a la vora continental. Encara que la litosfera oceànica es destrueix en aquestes zones, les zones de subducció es poden considerar com zones de construcció de litosfera continental, perquè creix a partir dels sediments i magmes volcànics incorporats en el prisma d'acreció i en la cadena volcànica.
Orògens associats a una col·lisió continental
S'originen per col·lisió de dos continents, com ara els Alps, l'Himàlaia i els Pirineus. A diferència dels orògens andins, no presenten gairebé activitat volcànica, però l'activitat sísmica és més intensa i extensa. Les deformacions i el metamorfisme també són molt més intensos.
NOTA: Les ofiolites són restes de litosfera oceànica que constitueixen la sutura entre els dos continents.