Jean-Paul Sartre i l'existencialisme

Aquest fragment forma part de l'obra L'existencialisme és un humanisme, escrita per Jean-Paul Sartre l'any 1945. Aquest fou un filòsof, professor i escriptor francès del segle XX que va néixer a França, París l'any 1905 i va morir també a París l'any 1980. L'any 1964 va ser seleccionat Premi Nobel de Literatura, però el va rebutjar, ja que no pretenia obtenir reconeixement i creia que la relació home-cultura no havia d'estar interferida per les institucions. La seva filosofia correspon a l'existencialisme, un corrent filosòfic que sorgeix a la meitat del segle XX, i que va orientar-se també en altres terrenys com l'art, per exemple. A més aquest corrent defensa una manera de preocupar-se sobre l'esser més enllà de la filosofia. El concepte clau és l'existència com a característica de l'esser humà, ja que aquesta existència és el que ens fa humans. També es defensa la responsabilitat de l'home sobre si mateix, els seus actes i el seu destí. A més de l'obra que tractarem avui, va escriure L'ésser i el no-res (1943), la qual va tenir gran ressò.

Ambdues obres estan força lligades doncs l'autor primer va escriure L'ésser i el no-res i dos anys després va organitzar una conferència per donar a conèixer aquesta obra i explicar-la de forma que tothom la pogués entendre. D'aquesta conferència se'n va fer un llibre que és el que a continuació descriurem (L'existencialisme és un humanisme). L'existencialisme és un humanisme (1945) té l'origen en una conferència que va pronunciar Sartre. En ella es mostrava clarament la voluntat de trobar una via de reflexió autònoma, diferent a la que proposaven el comunisme i el cristianisme. Això ho situem dins un marc cultural i filosòfic (s'estudiarà la fenomenologia de Husserl i Heidegger) i un sociopolític (la recerca del camí a seguir, allunyat del moviment bèl·lic que es pateix en aquella època).

Les paraules de Sartre fan referència a una reflexió que fa Dostojevskij ('Si Déu no existís, tot seria permès') per explicar l'origen de l'existencialisme. Així, explica que l'home és un ésser lliure, no neix determinat, però és aquesta mateixa qualitat la que ens impedeix, segons Sartre, aferrar-nos a res. Si Déu no existeix i si és cert que l'existència precedeix a l'essència, diu el filòsof que no tenim excuses, ja que som responsables de tots els nostres actes. Per això mateix pensa que l'home, com a ésser lliure i per tant responsable de si mateix, 'està condemnat a cada instant a inventar de nou l'home', és a dir, no hi ha ningú que ens acompanyi o que es faci responsable dels nostres errors, som nosaltres, doncs, qui ha de lluitar i procurar que l'home continuï sent el que és, cal que 'carreguem' amb tot allò que suposa ser un ésser humà per tal de no perdre-ho.

Com bé explicava el filòsof, ser un ésser lliure comporta moltes conseqüències. És cert que moltes d'elles són grans avantatges, com ara que no depenem de ningú per continuar avançant o que no estem lligats a res per fer determinats actes o per tenir diferents pensaments. Ara bé, cal que mirem la part 'negativa' de la paraula Llibertat, doncs aquesta suposa haver de ser constants i conscients que res ens farà allò que no fem nosaltres mateixos. Si alguna cosa volem hem de treballar per fer-la, ja que ser lliure no només significa 'tenir la llibertat de fer...', sinó que significa també 'poder fer', és a dir, si som lliures podem fer qualsevol cosa, ja que no depenem de res ni de ningú. Si no ho fem és perquè no som capaços o perquè no volem, però sempre en serem nosaltres els responsables. Com diu el filòsof francès: 'Estem sols, sense excuses'.