Jean-Paul Sartre: Existencialisme, Llibertat i Consciència Humana

Jean-Paul Sartre i l'Existencialisme: Una Introducció

Jean-Paul Sartre (nascut el 1905 i mort el 1980 a França), autor de l'obra clau L'existencialisme és un humanisme (1946), és una figura central del corrent de l'existencialisme. Aquesta filosofia se centra en l'anàlisi de l'existència humana i el seu sentit. Aquest és un atribut pròpiament humà, ja que només l'home pren consciència de si mateix, sap que és existent, mentre que les altres coses 'són', però no 'existeixen'.

Els pensadors existencialistes entenen l'home com a «llençat al món» o «llençat a l'existència». A més a més, expressen la idea que «l'existència precedeix l'essència»: el que sigui l'home depèn del seu existir. Només podrem entendre l'home a través del seu obrar en el món i en relació al seu context. Obres destacades de Sartre inclouen La Nàusea (1938) i L'edat de la raó (1945).

L'Existència Precedeix l'Essència: La Llibertat Humana

L'existencialisme té com a objectiu descobrir un element molt present en l'imaginari del segle XX: la idea que som criatures divines, éssers predissenyats per Déu. Per tant, existir seria ajustar-nos al seu model, i allò que fem en la nostra vida és seguir el camí que ja està traçat.

La idea fonamental de Sartre, en la qual posarà èmfasi, és que no som res determinat. No hi ha tal cosa com el disseny previ d'una criatura humana, ni una llista de tasques possibles que un humà pugui fer al llarg de la seva vida. Estar viu i conscient, establir relacions amb l'entorn, més enllà d'això és el no-res. Per tant, els humans hem d'exercir la nostra llibertat com un compromís.

L'autor expressa la idea que som el «no-res» a causa del fet que, quan som «llençats al món», no estem dissenyats i som només un projecte o una possibilitat de ser, de desenvolupar-nos, posant el focus d'atenció en el nostre obrar en el món. L'ésser humà és l'únic ésser que pot negar, pot decidir no realitzar un projecte determinat. Per tant, d'una manera dialèctica, presentem el no-res des de l'oposició de l'ésser, ja que estem negant una sèrie de camins.

Ésser en Si i Ésser per a Si: La Distinció Clau

Seguidament, Sartre expressa una idea contrària en relació als criteris que fins llavors utilitzava la filosofia. En les coses, l'essència ni tan sols precedeix l'existència; de fet, «l'essència d'un objecte és la seva mateixa existència». En canvi, en l'ésser humà, l'existència precedeix l'essència: serà el «jo» de cada humà, amb les seves transcendències, el que li donarà sentit a l'existència humana.

D'una banda, prenem l'exemple del tallapapers: té la seva funció definida. Per tant, abans d'existir, el fabricant necessita realitzar una acció i construeix el tallapapers per aconseguir una finalitat. La seva funció està definida tant abans com després de la seva creació.

D'altra banda, Sartre realitza una distinció entre l'ésser en si (aquells éssers predeterminats que ja són) i l'ésser per a si (l'home), que indica la reflexivitat. L'ésser per a si és el que pot triar: «jo sóc l'únic ésser que sóc conscient que sóc», algú que es capta a si mateix. El vostre ser està seguit per vosaltres i sou capaços de dir «no». Per tant, l'essència de l'home és constituïda per la indeterminació. No obstant això, el tallapapers o qualsevol altra cosa que no sigui un ésser humà no es pot negar a realitzar la seva funció o utilitat.

Influències Filosòfiques: Heidegger i Husserl

Sartre s'introdueix en la filosofia a través de Martin Heidegger i el seu professor Edmund Husserl. La seva primera etapa fenomenològica intenta explicar què és la consciència humana a través de la filosofia de Husserl. En aquesta etapa, publica La transcendència de l'ego (1937).