Joan Fuster i Joan Francesc Mira: Pilars de la Cultura Catalana

Joan Francesc Mira: Escriptor i Intel·lectual Compromès

Joan Francesc Mira (escriptor, antropòleg, professor de grec, ciutadà compromès), nascut a València el 1939, ha excel·lit en totes les facetes creatives esmentades. Prova d’això és el gran nombre de guardons que ha rebut, com el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el Premi Nacional de Crítica o el Premi Sant Jordi de Narrativa. Cal destacar en ell el seu projecte de construcció d’un espai cultural i cívic comú per al conjunt de les terres que compartim una mateixa llengua.

La Narrativa de Joan F. Mira: Fugint de Modes

La narrativa de Mira no segueix modes ni l’efectisme, i es proposa fugir de qualsevol aspecte insípid i prescindible. En les seves primeres novel·les, com Els cucs de seda, tracta de recuperar el passat individual i col·lectiu a través de les vivències socials.

Joan F. Mira Columnista: Humor i Anàlisi Lúcida

Respecte a la faceta de columnista, cal destacar el gran nombre d’articles publicats en periòdics, caracteritzats per l'humor, el comentari incisiu o l’anàlisi lúcida. El seu estil, que transmet una falsa sensació de facilitat, ens permet percebre l’acte d’escriure amb claredat i concisió, encara que no ho sigui. Aquests articles mostren l’art d’anar i tornar sobre un mateix tema sense un objectiu massa rígid, on divaga sobre diversos aspectes, amb un comentari d’humor per aquí i una anàlisi profunda per allà.

La Tasca Antropològica de Joan F. Mira

Per últim, la seva tasca com a antropòleg (el primer escriptor que ha investigat antropològicament el nostre territori) l’ha portat, des dels anys 70, a investigar la societat rural valenciana i el seu procés de canvi, on destaca Els valencians i la terra. També ha estat coordinador de projectes de recerca de la sèrie “Temes d’etnografia valenciana” i fundador i primer director del Museu d’Etnologia de València, direcció que abandona el 1984, moment en què afirma el punt final de la seva carrera com a antropòleg, encara que això no és del tot cert. Continua fent antropologia com a conferenciant o assagista i, amb la seva mirada, traspua antropologia pels quatre costats, com es veu en obres com Crítica de la nació pura i Sobre la nació dels valencians.

Joan Fuster: Assagista Culminant de la Literatura Catalana

Joan Fuster i Ortells (Sueca 1922-1992) és la figura culminant de l’assaig en la història de la nostra literatura. Fou un escriptor polifacètic, amb una obra molt rica i variada, on cal destacar alguns llibres de poesia, com Escrit per al silenci, però on excel·leix és en l’assaig.

Obra de Joan Fuster: Diversitat i Profunditat

La seva obra es pot classificar en diversos àmbits:

1. Assajos humanístics de temàtica intemporal.
2. Assajos estructurats al voltant d’un tema central, com El descrèdit de la realitat.
3. Diccionaris sistemàtics (al símil de Voltaire), com Diccionari per a ociosos.
4. Recopilacions d’assajos breus sobre un mateix tema, com L’home mesura de totes les coses.
5. L’aforisme, present en obres com Consells, proverbis i insolències.
6. Estudis d’història cultural sobre alguns clàssics (Jaume Roig, Isabel de Villena), la Decadència o la literatura del segle XX.
7. Escrits sociopolítics: assajos llargs d’interpretació històrica (Nosaltres els valencians), articles de premsa i guions per a la televisió.

Característiques de la Prosa de Joan Fuster

Joan Fuster és un humanista que incorpora el seu examen de consciència a qualsevol fet, per anecdòtic o quotidià que sigui, sobre el qual aplica un esforç de comprensió basat en una mentalitat crítica i una actitud racionalista, basada en els següents trets:

1. Ironia.
2. Presència de l’aforisme: A l’inici de les reflexions, empra una màxima com a punt de partida per a la reflexió posterior.
3. To conversacional: les seves obres semblen converses amb el lector i els autors esmentats.
4. Modismes populars i expressions col·loquials: faciliten el to directe i una prosa amena i espontània.
5. Construccions adversatives: per a matisacions i revisió del que s'ha dit.
6. Modalització: expressió del dubte i l'obligació, i ús de la metàfora.
7. Cometes i cursiva: per suggerir interpretacions dels mots.
8. Interrogacions i punts suspensius: conviden el lector a participar en la reflexió i a manifestar la pròpia opinió.
9. Adjectivació sorprenent: per manifestar contrastos inesperats.
10. Presència de tots els gèneres assagístics: assaig llarg, diccionari filosòfic, aforisme, etc.