Joan Maragall: Estil Poètic, Modernisme i Visions i Cants

L'Obra Poètica de Joan Maragall (1860-1911)

Joan Maragall és, sens dubte, el poeta més significatiu del Modernisme català. Els temes de la seva poesia són comuns en la tradició poètica, però el tret més original i característic del seu estil és la seva sinceritat, espontaneïtat i planeritat.

La poesia de Maragall es caracteritza per la cèlebre afirmació: «no és què es diu, sinó com es diu». És el ritme propi de les paraules plasmat en un estat sublim i privilegiat.

Per a Maragall, l'art del poeta consisteix a fixar i expressar l'emoció d'un moment en la seva justa mesura. Utilitza una llengua viva, espontània i sincera, que brolla directament de la font de l'emoció; una llengua essencialment expressiva.

En la poesia de Maragall, no cal concentrar-se a analitzar els versos per trobar decasíl·labs o alexandrins, ni si estan ben construïts, si posseeixen una rima perfecta o si són un conjunt d'estrofes convencionals. Per a Maragall, el valor suprem és l'espontaneïtat, la puresa i la sinceritat d'un moment d'inspiració que sovint no es pot encaixar dins un vers fixat ni una estrofa rígida. Maragall té, però, sempre el clar referent del ritme i la musicalitat del propi poema.

L'estil de Maragall presenta les mancances d'una llengua, la del seu temps, literàriament fràgil, poc estructurada i plena de dèficits històrics i de castellanismes barcelonins.

Context de Visions i Cants

L'obra s'inscriu plenament en les coordenades del Modernisme cultural, un moviment definit com «el procés de transformació de la cultura catalana de cultura tradicionalista i regional en cultura moderna i nacional, i que es desenvolupa durant la darrera època del segle XIX i principis del segle XX».

De fet, Maragall, amb aquest volum, materialitzà poèticament els principals postulats del moviment modernista. El Modernisme combatiu i militant de la primera etapa perd, en certa mesura, força.

Ara bé, és a partir de la desfeta colonial amb la pèrdua de Cuba i Filipines que s'expliquen les conseqüències que es deixen veure tant en el vessant polític, econòmic i social, com també en el cultural. Així, assistim a l'articulació d'un partit d'àmbit nacional català (la Lliga Regionalista) el 1901.

En l'àmbit econòmic, Catalunya és en aquests moments «la fàbrica d'Espanya». La industrialització és ja un fet a Catalunya.

Finalment, es consolidarà la fixació d'una cultura nacional pròpia, amb referents simbòlics particulars. És, doncs, en aquest marc social i cultural que Maragall publicarà Visions i Cants.