Joan Maragall: Vida, Obra i Teoria de la Paraula Viva

Joan Maragall

Joan Maragall

• Neix el 1860 en una família amb comoditat econòmica.
• Inquietuds literàries des de jove.
• Estudia Dret però sense cap interès a ser advocat; orienta la seva passió d’escriure envers l’àmbit del periodisme: col·labora amb el Diario de Barcelona, “El Brusí” i l’Avenç, d’esperit radical i modernista.
• Va mostrar-se crític moltes vegades amb la seva classe social, però la seva vida va ser modèlica per a la classe burgesa conservadora.
• 1891: es casa amb Clara Noble i tenen 13 fills.

Dedicació exclusiva a la poesia: 5 llibres de poemes: Poesies, Visions i cants, Les disperses, Enllà i Seqüències, 1 obra teatral: Nausica, diverses traduccions, articles periodístics, proses d’assaig: Elogis, Elogi de la paraula, Elogi de la poesia.

El seu optimisme total està influït pel vitalisme nietzschià (Maragall, però, és religiós: superhome per inspiració divina).

Teoria literària de la paraula viva: deixar fluir la vida espontàniament a través de la paraula en un estat d’intensitat poètica, un estat de gràcia quasi religiós. La poesia ha de sortir tal com raja, sense manipulacions ni cesures retòriques; ell se sent un poeta real. Paraula viva esdevé paraula sagrada que contagia l’exaltació de la vida, l’emoció pel món.

Cant: les espurnes de veritable poesia que “és plena de virtuts desconegudes”.

L’emoció estètica neix de la percepció unitària del món a través d’un paisatge o d’una escena; trasllada formes del món a les formes del poema (ritme i rima).

Llenguatge ras i curt, espontani.

Maragall no admet ni el pessimisme ni el dolor (la paraula només ha de transmetre esperança i salvació); es distancia dels modernistes decadentistes.

Temes: amor, natura, mites, llegendes que identifiquen Catalunya.

Cant espiritual: creació més il·lustre de la poesia catalana contemporània: reflexiona sobre la seva espiritualitat, catolicisme confés, passió per la vida i l’alegria dels sentits.

En l’etapa noucentista el seu ideari poètic entra en una situació de crisi. Els fets de la Setmana Tràgica són el revulsiu per a l’última revifada de Maragall; l'última etapa és més reflexiva: solitud i serenitat (oposades al vitalisme d’abans); entra en un punt de maduresa creativa.