John Dewey: Pioner de la pedagogia progressista

Aquest instrument senta les bases de la pedagogia de Dewey, nascut als EUA, que va ser el pare de la psicologia progressista.

En la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX als EUA, cal destacar: expansió de fronteres nord-americanes, ductilitat i permeabilitat de l’organització social, aparició del pragmatisme, democràcia com a forma de vida i principi educatiu.

En l’àmbit filosòfic als EUA, va sorgir el pragmatisme, com a alternativa, fins llavors, a la filosofia alemanya (Herbart). És una actitud de pensament que valora el valor pràctic de les coses. Considera la pràctica com la prova de la veritat. La versió peculiar del pragmatisme defensada per Dewey es denomina instrumentalisme (l’home utilitza el pensament com a instrument per adaptar-se a les situacions que li ofereix la vida. Una vegada superades, propicien el coneixement, que és l’arma per l’home per sobreviure).

En el panorama pedagògic, es produeixen una sèrie important de canvis. Pestalozzi i Frobel perllonguen el naturalisme de Rousseau. No obstant això, la influència europea més significativa és l'herbartismo, corrent pedagògic que domina als EUA. Dewey la va criticar, i es va convertir en un reformador social insatisfet amb la democràcia del seu temps, va defensar les virtuts de la ciència contemporània, i va defensar la idea de canvi i el progrés.

Al gener de 1896 l’Escola Laboratori de la Universitat de Chicago va obrir les portes, i va ser on Dewey va portar la seva teoria a la pràctica. Va ser coneguda amb l’acabament d’escola progressista, que és un corrent que critica l’educació tradicional nord-americana i que va pretendre una modernització de les institucions educatives nord-americanes. Després de la 1ª Guerra Mundial es va fundar l’associació d’educació progressiva, en la qual encara que no va participar Dewey, va inspirar al moviment. Les seves característiques van ser: la llibertat per afavorir el desenvolupament natural del nen, l’interès com a motor de treball, el mestre com a guia, l’estudi científic de l’evolució psicobiològica del nen, la cooperació entre escola i llar i l’escola progressiva entesa com a líder dels moviments de l’educació. Aquestes mateixes són les característiques que se’ns esmenten en el text.

Dins del pensament pedagògic de Dewey, ens trobem amb experimentalisme, cientifisme i instrumentalisme.

L’experimentalisme es basa en la necessitat de comprovar el pensament a través de l’acció si es vol que aquest es converteixi en coneixement. Dewey va portar la seva pròpia experiència a la pràctica sota el principi d’educació per l’acció. El nen havia d’aprendre per la seva pròpia experiència, per adquirir el coneixement. Podem trobar-nos amb aquesta afirmació en el text, quan posa èmfasi en l’activitat a diferència de la passivitat.

En quant al cientifisme, Dewey confia plenament en el desenvolupament de la ciència i en la contribució d’aquesta a la millora de la vida humana. Tota educació ha de ser científica, per tant, l’escola ha de convertir-se en un laboratori social on els nens aprenguin a sotmetre la realitat a una continua anàlisi crítica.

Dewey considera que el mètode educatiu ha de derivar-se del mètode científic. El mètode Dewey, anomenat mètode del problema, es planteja l’aprenentatge com una activitat de recerca. Aquest mètode consta de 5 fases: consideració d’alguna experiència actual i real del nen, identificació d’algun problema, recerca de solucions, formulació d’hipòtesi i comprovació de les hipòtesis. D’aquest precís mètode ens parla gairebé en el final del text, afirmant que l’educació progressista, el mètode es la novetat quant a l’escola nova.

Amb l’escola Dewey va demostrar la possibilitat de construir un currículum basat en “ocupacions”, que es tractava d’iniciar als alumnes des del període preescolar en activitats de la vida quotidiana com a costura, cuina, jardineria...

A l’alumne se li ha de fomentar el preguntar, explorar i indagar. No existeix un mètode Dewey ja acabat i codificat.