John Stuart Mill: Utilitarisme, Llibertat i Ètica Qualitativa

La Filosofia de John Stuart Mill: Utilitarisme, Llibertat i Ètica Qualitativa

I. L'Utilitarisme: Felicitat, Plaers i Virtut

1. La Qualitat dels Plaers: Més enllà de la Quantitat

Mill defensa que els plaers mentals són superiors als corporals, no només per avantatges circumstancials (com durada o seguretat), sinó també per la seva qualitat intrínseca. Això és compatible amb el principi d'utilitat, ja que la qualitat dels plaers també pot valorar-se, no només la quantitat. La comparació entre Sòcrates i el ximple il·lustra que només qui ha experimentat ambdós tipus de plaer pot jutjar-ne la superioritat.

Mill defensa que la felicitat humana no es redueix als plaers físics, sinó que inclou els plaers intel·lectuals i morals, propis de les facultats superiors de l’ésser humà. Tot i que el principi d’utilitat busca el màxim plaer, aquest pot ser de més qualitat, no només de més quantitat. Les persones que han experimentat ambdós tipus de plaer prefereixen els superiors, fins i tot si impliquen més insatisfacció. Mill reivindica una visió qualitativa del plaer dins de l'utilitarisme.

Mill critica que molts rebutgen l’utilitarisme perquè el consideren una doctrina mesquina centrada en el plaer, però això parteix d’un malentès. L’ésser humà té capacitats superiors i pot experimentar plaers intel·lectuals, que són superiors als físics. Encara que sovint es justifiqui la superioritat dels plaers mentals per raons pràctiques, també cal reconèixer-ne el valor intrínsec. Tot això és compatible amb el principi d’utilitat, que busca el màxim bé per al màxim nombre.

2. Significat de Termes Clau sobre els Plaers

• Circumstancials: Relatius a les condicions externes, no essencials, com la durada o el cost d’un plaer.
• Consistent: Coherent o compatible amb els principis defensats, en aquest cas, amb l’utilitarisme.
• Apetits animals: Desitjos bàsics i instintius, com el menjar, el sexe o el descans.
• Felicitat: Estat de benestar que inclou tant plaers físics com mentals i morals.
• Principi d’utilitat: Criteri moral segons el qual és bo allò que produeix felicitat.
• Avantatges circumstancials: Beneficis accidentals o externs d’alguna cosa, no essencials.

3. Explicació de la Cita: "És millor ser un ésser humà insatisfet que un porc satisfet..."

Aquesta afirmació expressa la tesi central de Mill, segons la qual no tots els plaers tenen el mateix valor moral o humà. Els plaers intel·lectuals, propis d’éssers com Sòcrates, són superiors en qualitat als purament sensorials. Aquesta jerarquia de plaers no contradiu el principi d'utilitat, ja que la felicitat pot tenir diferents graus i dimensions. Mill sosté que només qui ha experimentat els dos tipus pot valorar-ne la superioritat. Així, Mill rebutja una visió quantitativa i elemental del plaer i defensa una versió qualitativa de l’utilitarisme, diferent de la de Bentham.

Per a Mill, el principi d’utilitat no només busca la quantitat de plaer, com deia Bentham, sinó també la qualitat. Alguns plaers (com la lectura, la reflexió, l’art o la virtut) són superiors als purament sensorials perquè impliquen l’exercici de les capacitats pròpiament humanes. Aquesta jerarquia es justifica perquè aquells que han provat tots dos tipus prefereixen els més elevats, fins i tot si comporten més sofriment. Així, Mill afegeix una dimensió moral i intel·lectual a l’utilitarisme, refinant-lo.

Mill defensa una versió qualitativa de l’utilitarisme: no tots els plaers tenen el mateix valor. Els plaers intel·lectuals, socials o morals són superiors als físics. Això no contradiu el principi d’utilitat, perquè el que importa és la qualitat i quantitat del plaer, i el plaer superior és més desitjable. Per tant, valorar més un tipus de plaer no és trair el principi utilitarista, sinó refinar-lo.

4. La Felicitat com a Únic Fi Desitjable

Mill defensa que la felicitat és l’únic fi desitjable per si mateix, ja que totes les persones la desitgen. Igual que només diem que una cosa és visible si pot ser vista, només podem dir que alguna cosa és desitjable si realment la desitgem. Així, la felicitat és l’únic bé en si mateix. Tot i això, reconeix que hi ha altres coses com la virtut que la gent desitja, però afirma que aquestes coses són també mitjans per assolir la felicitat o s’integren en ella.

Mill defensa que la felicitat és l’únic fi realment desitjable per si mateix, mentre que totes les altres coses són desitjables només com a mitjans per assolir-la. Argumenta que l’única prova que una cosa és desitjable és que la gent la desitgi, de la mateixa manera que només sabem que una cosa és visible perquè es veu. Per tant, com que tothom desitja la pròpia felicitat, la felicitat general pot considerar-se un bé i un criteri legítim de la moral.

5. Significat de Termes Clau sobre la Felicitat

• Felicitat: Estat de benestar i plaer que constitueix l’objectiu últim de la vida moral.
• Fi: Allò que es busca per si mateix, l’objectiu últim d’una acció o d’una conducta.
• Felicitat: Plaer i absència de dolor, entesa com el bé suprem de la vida.
• Desitjable com a fi: Que es vol per si mateix, no com a mitjà per a una altra cosa.
• Felicitat: El benestar subjectiu que cada persona desitja per a si mateixa, és el criteri per a la moral.
• Criteri de la moral: La norma o principi que determina si una acció és moralment bona o no.

6. Justificació de la Felicitat General com a Fi de la Conducta

Mill aplica un raonament empíric: si una cosa és desitjada, aleshores és desitjable. Com que totes les persones desitgen la felicitat, podem concloure que és un fi en si mateix. A més, afirma que els altres objectes de desig, com la virtut, acaben sent valors integrats dins del desig de felicitat, ja que ens aporten satisfacció. Per tant, encara que les persones desitgin altres coses, aquestes coses només són valorades en la mesura que contribueixen a la felicitat. Així, segons Mill, la felicitat és l’únic bé intrínsec, fonament de la moral i criteri últim de valoració de les accions.

Segons Mill, el criteri de la moralitat és el que condueix a la felicitat general. Aquesta afirmació parteix d’una analogia empírica: com sabem que alguna cosa és visible si la veiem, sabem que és desitjable perquè la gent la desitja. I com que totes les persones desitgen la seva pròpia felicitat, podem concloure que la felicitat és desitjable per ella mateixa. A més, encara que les persones també desitgin coses com la virtut, aquestes acaben integrant-se en la felicitat, ja que es valoren perquè fan part del benestar. Així, Mill defensa un utilitarisme hedonista però refinat, on tot valor desitjat acaba relacionant-se amb la felicitat.

Mill defensa que la gent desitja coses com la virtut, però això no contradiu l’utilitarisme. Quan algú desitja la virtut per si mateixa, aquesta passa a formar part de la seva felicitat. L’utilitarisme no nega aquests valors, sinó que els integra com a mitjans o components de la felicitat general, mantenint-se fidel al principi que el bé moral últim és allò que promou la felicitat.

Mill considera que quan una persona desitja virtut per ella mateixa, aquest desig s’ha incorporat al concepte de felicitat personal. Per tant, no s'oposa a l’utilitarisme, sinó que el complementa: virtuts com la justícia, la generositat o l’honestedat acaben essent fonts de plaer moral i benestar personal. Així, l’utilitarisme pot absorbir valors superiors com la virtut dins del seu esquema moral.

Mill defensa que la felicitat general com a criteri ètic es basa en els sentiments socials humans, que impulsen les persones a viure en unitat amb els altres. La societat és natural i es fonamenta en el reconeixement dels interessos comuns de tots els membres.

Mill argumenta que el desig d'unió social és un sentiment fonamental que fa que les persones reconeguin la necessitat de considerar els interessos dels altres. Això reforça l'utilitarisme com una base natural de la moral, ja que fa que la felicitat col·lectiva sigui un objectiu legítim i desitjable.

7. Comparació amb Altres Autors sobre la Felicitat i el Bé

• Mill vs. Kant (Felicitat com a fi): A diferència de Mill, que defensa una moral utilitarista basada en les conseqüències (la felicitat com a bé suprem), Immanuel Kant sosté que la moral es basa en el deure i la raó, no en les conseqüències. Per a Kant, una acció és moral si es fa per respecte al deure universal, independentment del que provoqui. Així, mentre Mill és un conseqüencialista, Kant és un deontòleg. Mill vol maximitzar la felicitat; Kant vol actuar segons principis universals.
• Mill vs. Kant (Bé suprem): Mill considera que el bé per si mateix és la felicitat (entesa com a plaer i absència de dolor). En canvi, Kant sosté que el bé suprem rau en la bona voluntat, és a dir, en actuar per deure segons el principi de l’imperatiu categòric, i no pas pels resultats o per la felicitat. Per a Kant, una acció és moral si compleix una llei universal racional, encara que no porti felicitat. Així, mentre Mill dona valor al resultat (conseqüències), Kant valora la intenció moral.
• Mill vs. Aristòtil (Com hem d'actuar): Mill defensa que hem d’actuar segons el principi d’utilitat, promovent la màxima felicitat (de qualitat superior). En canvi, Aristòtil considera que hem d’actuar segons la virtut, trobant el terme mig entre excessos i defectes, i assolint així l’eudaimonia (vida plena). Mentre que Mill dona valor a les conseqüències, Aristòtil s’interessa més pel caràcter moral i la formació del bon hàbit. Ambdós, però, relacionen la bona vida amb una forma elevada de plaer o realització.
• Mill vs. Aristòtil (Virtut i Eudaimonia): Per a Aristòtil, el bé últim és l’eudaimonia (felicitat entesa com a realització de la naturalesa humana), que s’assoleix mitjançant la virtut i la vida racional. Tot i que coincideix amb Mill en valorar la felicitat, Aristòtil no la redueix al plaer sinó a la vida plena i virtuosa.
• Mill vs. Kant (Moral Utilitarista vs. Deure): En contrast amb la moral kantiana, que es basa en el deure i les lleis universals, Mill es basa en les conseqüències de les accions, és a dir, la felicitat general com a criteri de moralitat. L'utilitarisme es centra en els resultats i en la felicitat de tots els implicats.
• Mill vs. Kant (Interessos Compartits): En contrast amb la concepció de la moral d'Immanuel Kant, que se centra en el deure i els principis universals, Mill subratlla els interessos compartits i la felicitat general com a base de la moral.

8. Opinions Raonades sobre la Felicitat i la Moral

• Sòcrates Insatisfet vs. Ximple Satisfet: Hi estic d’acord. Ser Sòcrates insatisfet implica tenir consciència crítica, capacitat de reflexió i valors superiors, encara que això porti malestar. Un ximple satisfet viu feliç, però des de la ignorància i la falta d’autonomia. Mill defensa que la qualitat de la felicitat importa més que la comoditat, i jo comparteixo aquesta idea: viure plenament com a ésser racional i lliure val més que viure sense preocupacions però sense profunditat ni sentit.
• Accions que no comporten felicitat no són obligació moral: No hi estic d’acord. Segons l’utilitarisme de Mill, el criteri moral últim és si una acció contribueix a maximitzar la felicitat. Si una acció no comporta més felicitat que les alternatives, llavors no pot ser una obligació moral. L’obligació només es justifica si genera el millor resultat global. Si no hi ha cap augment de felicitat (ni personal ni col·lectiva), no hi ha raó moral utilitarista per considerar l’acció obligatòria. Pot ser que moralitats alternatives ho considerin deure, però no des de la perspectiva de Mill.
• La virtut com a part de la felicitat: No hi estic del tot d’acord. Hi ha accions moralment bones que poden portar patiment (com denunciar una injustícia). Encara que contribueixin a la felicitat a llarg termini, no sempre generen plaer immediat. Això mostra que la moralitat pot incloure valors que van més enllà del plaer.
• La felicitat general com a valor moral fonamental: No estic del tot d'acord amb Mill, ja que, tot i que la felicitat és un valor important, en alguns casos, altres valors com la llibertat individual o la justícia poden tenir més pes que la simple felicitat.
• Acció moral segons Mill: Concordo en part amb Mill, ja que és una idea atractiva considerar que les accions que generen més felicitat per a la majoria són moralment desitjables. Però potser en algunes situacions, la felicitat de l'individu hauria de ser un criteri més important que l'impacte global, especialment quan les accions no afecten els altres.
• Accions èticament correctes sense plaer immediat: Hi estic d’acord. Hi ha accions com dir la veritat o protegir innocents que poden no generar més plaer a curt termini, però són èticament correctes. Això mostra que el valor moral no sempre es pot reduir al càlcul de felicitat.

II. L'Utilitarisme en la Pràctica i els Dilemes Morals

1. La Resolució de Conflictes d'Obligacions

Mill reconeix que totes les doctrines morals s’enfronten a conflictes d’obligacions. A diferència d’altres sistemes que no tenen un criteri comú per resoldre’ls, l’utilitarisme ofereix un estàndard únic: la utilitat. Aquest criteri, tot i que difícil d’aplicar, permet decidir racionalment entre drets i deures en conflicte. Mill defensa que els altres sistemes apel·len a principis absoluts sense mecanismes legítims per prioritzar, mentre que l’utilitarisme ofereix una guia clara basada en el bé comú.

2. Significat de Termes Clau sobre Obligacions

• Drets: Reclamacions o exigències morals o legals que una persona pot fer en relació amb altres.
• Consideracions d’utilitat: Criteris basats en les conseqüències d’una acció per al benestar general o la felicitat comuna.

3. Explicació de la Frase Clau: La Utilitat com a Fonament Moral

Mill afirma que la utilitat, entesa com la promoció de la felicitat general, és el fonament últim de tota obligació moral. Això implica que, si dues obligacions entren en conflicte, el criteri per resoldre quin deure s’ha de prioritzar ha de ser el que maximitzi la felicitat o redueixi el sofriment. Aquesta visió ofereix un mètode objectiu i racional per a la presa de decisions morals, mentre que altres sistemes —com els basats en normes absolutes— no poden justificar quin deure hauria de prevaldre si entren en contradicció.

4. La Mentida: Una Anàlisi Utilitarista vs. Deontològica

Per a Mill, mentir no sol ser acceptable perquè sol generar més conseqüències negatives que positives, però pot ser moralment justificable si evita un mal major. En canvi, Kant sosté que mentir és sempre moralment incorrecte, ja que viola el deure moral universal i la dignitat de les persones, independentment de les conseqüències. Així, Mill adopta una visió conseqüencialista, mentre que Kant defensa una moral deontològica.

5. Robar Menjar per Necessitat: Una Perspectiva Utilitarista

Estic d’acord amb l’afirmació. Si una persona té gana i no té cap altra manera de sobreviure, robar menjar pot ser moralment justificable des d’un punt de vista utilitarista: el bé que obté (evitar el sofriment i mantenir-se amb vida) supera el mal que ocasiona (el petit perjudici a qui perd el menjar). A més, en aquest cas, el robatori no es fa per cobdícia, sinó per necessitat. La moral no pot ser insensible al context i a la supervivència bàsica.

6. Opinió Raonada sobre Complir Promeses

No hi estic del tot d’acord. Tot i que complir les promeses és moralment important, l’utilitarisme de Mill exigeix avaluar les conseqüències. Si assistir al casament suposa sacrificar el benestar dels fills, això no maximitza la felicitat global. En aquest cas, el deure de cuidar els fills té prioritat moral, i trencar la promesa seria justificable. La moral no és cega ni rígida, i ha de tenir en compte el context i les repercussions reals de cada acció.

III. El Principi del Dany i la Llibertat Individual (Sobre la Llibertat)

1. Límits de la Intervenció Social i Estatal

Mill distingeix entre accions que afecten només la pròpia persona i accions que afecten tercers o la societat. La llibertat individual ha de ser respectada mentre no hi hagi un dany clar a altres persones o a l’interès col·lectiu. Per tant, només s’hauria d’intervenir legalment quan un acte infringeix un deure social o causa un perjudici directe. La llibertat s’ha de preservar encara que comporti alguns inconvenients, si aquests no afecten directament ningú més que l’individu mateix.

Mill defensa que viure en societat implica certes obligacions morals i legals, com no perjudicar els drets dels altres i contribuir a la protecció col·lectiva. Afegeix, però, que la societat només té dret a intervenir quan les accions d’un individu perjudiquen els altres. Si la conducta només afecta la pròpia persona, la llibertat individual ha de ser total. Aquesta distinció serveix per limitar l’autoritat social i preservar la llibertat com un valor fonamental.

Mill critica que la societat intervingui en la conducta purament personal, perquè sovint ho fa de manera injusta o errònia. L’opinió pública, quan tracta assumptes privats, sol imposar preferències subjectives com si fossin normes universals. Només hauria d’intervenir en allò que afecta els altres. Així, defensa la llibertat individual com a límit contra el poder de la majoria.

Mill defensa que la intervenció de la col·lectivitat en la conducta personal ha de ser limitada perquè, quan hi intervé, pot fer-ho erròniament o injustament. L’opinió pública pot ser correcta en qüestions de deure social, però en qüestions personals pot ser equivocada, ja que es basa en preferències individuals que no tenen en compte el benestar de l'altre.

Mill afirma que no cal intervenir en les accions d'una persona si aquestes no afecten ningú més. Les accions que no impliquen un dany directe o un risc evident a altres no justifiquen la intervenció de la societat, ja que l'individu té la llibertat de triar el seu destí.

2. Significat de Termes Clau sobre la Llibertat

• Infracció social: Acte que trenca un deure envers la comunitat o l’ordre públic establert.
• Àmbit del dret: Espai de regulació legal on l’Estat pot intervenir i aplicar sancions o normes.
• Consentiment tàcit: Acceptació implícita d’una norma social pel simple fet de viure dins la societat.
• Ser castigat per l’opinió: Rebre el rebuig o la crítica social sense que hi hagi una sanció legal.
• Conducta purament personal: Accions que afecten només a l'individu que les realitza i no impliquen danys o riscos a altres persones.
• Paritat: Igualtat de condicions, sense cap desavantatge per a ningú en una situació comparada.
• Àmbit de la llibertat: Es refereix a les accions individuals que no causen danys a altres i per les quals la societat no ha d'intervenir.
• Àmbit de la moralitat: Inclou les accions que afecten el benestar d'altres i que poden justificar la intervenció social per evitar danys.

3. Explicació de la Frase Clau: El Principi del Dany

Mill defensa que la societat ha de tolerar certes accions individuals, fins i tot si són perjudicials per a qui les comet, sempre que no causin dany a tercers. Això es fonamenta en el principi del dany: la intervenció de l’Estat o la societat només es justifica si hi ha perjudici a altres persones. D’aquesta manera, la llibertat de l’individu es manté com un bé suprem, essencial per al desenvolupament personal i col·lectiu. Els riscos inherents a la llibertat són un preu acceptable per mantenir-la viva i protegida.

Mill afirma que no és justificat discutir si cal intervenir socialment quan la conducta d’una persona no afecta cap altre individu, perquè en aquests casos només competeix a la llibertat individual. Aquesta idea es fonamenta en el principi del dany, eix central del seu pensament: l’única raó legítima per limitar la llibertat d’un individu és evitar perjudicis a tercers. Per a Mill, respectar aquesta frontera és essencial per garantir una societat lliure i justa. La llibertat inclou el dret a cometre errors si només ens afecten a nosaltres mateixos.

Mill defensa que la societat només pot limitar la llibertat d’un individu si aquest perjudica els altres (principi del no-dany). Això evita que la majoria imposi la seva moral sobre la minoria. La llibertat individual és un valor fonamental per al progrés humà, i la societat no ha de controlar la conducta privada, ja que sovint actua per prejudicis i no pel bé comú.

Mill creu que la col·lectivitat ha de intervenir només quan hi hagi un dany evident o risc de dany a altres. Quan la conducta personal no afecta ningú més, la llibertat de l'individu ha de ser respectada. Aquesta visió es fonamenta en el principi de la llibertat individual i el respecte a les preferències personals de cada individu, sempre que no perjudiquin els altres.

Mill sosté que, quan les accions d'una persona no afecten altres, la societat ha de permetre-li la llibertat de triar el seu camí, ja que això és essencial per preservar la llibertat humana. La intervenció només s'ha de produir quan hi hagi un dany clar a altres.

4. Comparació amb Altres Autors sobre la Llibertat i la Moral

• Mill vs. Plató (Límits del poder polític): Mill, a "On Liberty", defensa que l’individu ha de ser lliure mentre no perjudiqui els altres, i que el poder polític no ha d’intervenir en la vida privada si no és per evitar danys. En canvi, Plató, en "La República", justifica un estat fort i dirigista, on els filòsofs-reis controlen la societat per garantir la justícia. Així, mentre Mill prioritza la llibertat individual, Plató dona prioritat a l’harmonia col·lectiva.
• Mill vs. Aristòtil (Moral i Caràcter): Mill considera que la moralitat ha d’estar vinculada a les conseqüències socials de les accions. En canvi, Aristòtil entén la moral com el camí cap a l’eudaimonia (felicitat plena) mitjançant la virtut i l’equilibri. Per a Aristòtil, una acció moral és la que reflecteix el just terme mig i el bon caràcter, no necessàriament la que maximitza la llibertat o minimitza el dany. Mill posa èmfasi en els límits externs de l’acció (dany a altres); Aristòtil, en el desenvolupament intern del caràcter.
• Mill vs. Kant (Moralitat i Deure): La moral per a Mill es basa en les conseqüències de les accions i en el respecte als drets i interessos dels altres. En canvi, Kant fonamenta la moralitat en el deure racional, independent de les conseqüències. Segons Kant, una acció és moral si es fa per respecte al deure universal, mentre que per a Mill ho és si afavoreix el bé comú i respecta la llibertat. Per tant, Mill defensa una moral més flexible i pragmàtica, mentre que Kant proposa una moral formal i incondicional.
• Mill vs. Plató (Estat i Autonomia): A diferència de Mill, Plató defensa que l’Estat ha d’orientar moralment els ciutadans, fins i tot en la seva vida personal, per aconseguir una societat justa. Mill, en canvi, és liberal: creu que l’Estat ha de protegir l’autonomia individual mentre no es faci mal a tercers.
• Mill vs. Plató/Aristòtil (Llibertat i Justícia): La visió de Mill s’enfoca en la llibertat individual com a fonament de la justícia, a diferència de la concepció platònica o d’Aristòtil, que vincula la justícia a la realització del bé comú o la virtut moral. Mill destaca la importància de la llibertat personal com a base d’una societat justa.
• Mill vs. Estat Paternalista (Funció de l'Estat): En contrast amb l'Estat paternalista que pot intervenir fins i tot en conductes personals (segons altres teories), Mill defensa un estat minimalista que només intervé quan els drets dels altres estan en perill.

5. Opinions Raonades sobre la Llibertat i la Intervenció Social

• Prohibició de la Poligàmia: Estic d’acord amb l’afirmació. Segons el pensament de Mill, l’Estat no hauria d’intervenir en qüestions privades si no hi ha un perjudici clar a tercers. Si la relació poligàmica és voluntària i entre adults informats, no hi ha motiu legítim per prohibir-la. Imposar una norma moral basada en convencions socials i no en el principi del dany contradiu la llibertat individual. Així, en nom de la llibertat humana, aquest tipus de pràctiques haurien de ser legals mentre no perjudiquin ningú més.
• Campanyes Antitabaquistes: Estic d’acord amb l’afirmació, però amb matisos. Seguint el pensament de Mill, fumar és una decisió personal si no perjudica ningú més (és a dir, si no hi ha fumadors passius). En aquest cas, l’Estat no hauria d’imposar prohibicions. Ara bé, les campanyes informatives i no coercitives poden ser legítimes si respecten la llibertat individual i simplement aporten informació útil per a una decisió autònoma. Per tant, la intervenció només és acceptable si no vulnera la llibertat, sinó que l’amplia amb coneixement.
• Opinió de la majoria sobre la llei a la minoria: Mill creu que la imposició de la voluntat de la majoria sobre la minoria només és legítima si es tracta d'interessos socials, no personals. Si la conducta no perjudica els altres, la intervenció no és justificada. Tot i així, hi ha contextos on pot ser necessari per evitar danys indirectes a la societat.
• Intervenció en conducta personal: No hi estic d’acord del tot. En alguns casos, la majoria ha de protegir drets fonamentals que afecten la col·lectivitat (com lleis contra el masclisme o la discriminació). Però és cert que no tot desgrat hauria de ser motiu de llei. Cal distingir entre conductes que ofenen i conductes que danyen realment.
• Cinturó de seguretat i la doctrina de Mill: Segons Mill, si l'acció no perjudica ningú més, la societat no ha d'intervenir. En aquest cas, la decisió personal de no cordar-se el cinturó de seguretat hauria de ser una qüestió privada, a menys que hi hagi riscos directes per a altres persones.