Josep Carner: Del Modernismo al Noucentismo y el Exilio

Josep Carner: Un Intel·lectual Català i Europeu

Josep Carner va néixer a Barcelona el 1884 i va morir a Brussel·les el 1970. Carner va néixer en l'època del Modernisme, però molts dels seus contemporanis vivien en la maduresa de la Renaixença. Va créixer amb el Noucentisme i el va representar plenament, evolucionant des del dandi (cavaller/seductor) al poeta noucentista.

Trajectòria Professional i Cultural

Als 12 anys, Carner va començar a col·laborar en publicacions literàries. Als 18 anys, es va llicenciar en Dret, i als 20, en Filosofia i Lletres. El 1922, va triomfar amb el seu tercer recull de versos. Va ser mestre en Gai Saber el 1926 i el 1927 va ingressar a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la seva vestimenta cuidada i la seva facilitat de paraula el van convertir en un personatge reconegut i assenyalat de la Barcelona de l'època, tot i que no sempre celebrat.

Trets Essencials de Carner

• Extraordinari domini lingüístic.
• Identificació amb el país a través del conreu literari del català.
• Gran capacitat de treball i habilitat per a la generació i articulació de projectes culturals.

Va escriure Els fruits saborosos, llibre considerat emblemàtic del Noucentisme. Paral·lelament, a través de les seves amistats, es va acostar a cercles catòlics i catalanistes. El coneixement d'Enric Prat de la Riba, a qui sempre va professar una gran admiració, li va obrir el 1902 les portes de La Veu de Catalunya, el diari del catalanisme moderat. Anys després, Prat de la Riba el situaria a l'Institut d'Estudis Catalans (1911).

A l'IEC, va col·laborar estretament amb Pompeu Fabra i va esdevenir locutor, escriptor i filòleg.

Un Professional de la Cultura

Durant anys, Carner va escriure diàriament una gran quantitat d'articles, notes i poemes a La Veu. Va dirigir l'Editorial Catalana, va traduir els autors occidentals més importants i, mentrestant, va escriure i publicar una poesia rica i multiforme, alhora popular i d'alta qualitat. Destaquen obres com Auques i ventalls i La paraula en el vent.

El 1915 es va casar i va tenir dos fills. Després dels 30 anys, era un escriptor famós i un personatge clau de la cultura catalana, però la seva situació professional no estava a l'altura de la seva fama. El 1920 es va presentar a Madrid a unes oposicions al cos consular i, al març de 1921, va marxar de Catalunya cap a Gènova per instal·lar-se amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.

Expatriació: Obra i Mite

La seva feina de cònsol el va portar lluny de Catalunya, però va continuar exercint de brillant columnista i la seva obra poètica no es va aturar. Després d'una extensa antologia amorosa recopilatòria (El cor quiet, 1925), quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, Carner va ser un dels únics diplomàtics que es va mantenir fidel a la República. Això va fer que el 1939 el seu allunyament voluntari es tornés forçat i, amb la seva segona esposa, emprengués camí d'exili, primer a Mèxic i després a Bèlgica.

És a l'exili on neixen els dos llibres que converteixen Carner, més enllà de l'important escriptor que ja era, en un nom fonamental de la poesia del nostre segle: el primer llarg poema, Nabí (1941), i el segon, Poesia (1957).

A partir de l'aposta de Josep M. Cruzet i de la fidelitat d'amics i lectors d'abans de la guerra, així com de les noves generacions, l'obra de Carner va anar sent reeditada, rellegida i revalorada. La seva figura va ser utilitzada per impulsar una candidatura per obtenir el primer Nobel català o va rebre acollida mediàtica durant el seu fugaç retorn a Catalunya pocs mesos abans de morir.

La suma de la seva obra (els llibres de poemes, la prosa, el periodisme, el teatre, les traduccions), la seva activitat cultural i la seva actuació cívica i política al llarg de més de mig segle componen una imatge encara no del tot perfilada, però que permet parlar d'ell com un dels grans homenots literaris del nostre temps i com un intel·lectual català i europeu, en el sentit més clàssic i més modern.