Els Jugadors de Cartes de Cézanne: Anàlisi i Context Postimpressionista

Els Jugadors de Cartes

• Autor: Paul Cézanne
• Cronologia: 1893
• Tècnica: Oli sobre tela
• Mides: 47 x 57 cm
• Estil: Postimpressionista
• Tema: Escena costumista o de gènere
• Localització: Musée d’Orsay (París)

Context Històric, Cultural i Artístic

La segona meitat del segle XIX es va caracteritzar per una sèrie d’esdeveniments històrics de gran transcendència política i social: la unificació italiana (1861), el reordenament de grans imperis, entre els quals Alemanya (1871), la caiguda del Segon Imperi i l’adveniment de la Tercera República a França (1870), així com la consolidació dels Estats Units d’Amèrica després de la Guerra de Secessió (1861-1865).

A Espanya, el panorama polític es va veure alterat per la Revolució del 1868, per un canvi dinàstic, per la proclamació de la Primera República i per la Restauració monàrquica, a més de les successives pèrdues colonials. A tot això s’hi afegiren les transformacions socioculturals, com per exemple l’afirmació de la burgesia com a gran consumidora d’activitats culturals, la mercantilització de l’art i una nova forma de relació entre l’artista i el client. El creixement demogràfic, la major concentració urbana, el desenvolupament industrial i els canvis en les comunicacions, especialment el ferrocarril, van dur al replantejament de les necessitats urbanístiques de les grans ciutats i a la substitució del treball artesà pel treball mecànic.

L’art va apel·lar al gust de les classes dominants amb la producció d’obres diverses que, malgrat les diferències, s’integren en un tot unitari (eclecticisme). Un altre corrent, minoritari, va aprofitar les fissures del mercat de l’art per cercar noves formes d’expressió, aprofitant la gosadia d’alguns marxants i la constància d’uns artistes atents als progressos i als experiments científics.

La societat, cada vegada més industrialitzada i competitiva, va contribuir a la inevitable substitució del llenguatge artístic vigent per uns altres llenguatges més adequats a les noves perspectives i a la caiguda d’axiomes tan característics com el que proclamava que “art és igual a bellesa” i de l’antagonisme entre obra d’art i objecte útil. Tot això va generar una sèrie de moviments que van esdevenir el germen de les Avantguardes del segle XX.

El centre artístic europeu més important de la segona meitat del segle XIX va ser París. La capital francesa es va convertir en centre creador i receptor de les tendències pictòriques principals: Realisme, Impressionisme, Postimpressionisme i Simbolisme. Roma, malgrat que va continuar sent el centre de l’art com a referència oficialista i acadèmica, va anar decaient com a focus artístic.

El Realisme (1848) donà pas a l’Impressionisme (1874), moviment que inicià un trencament en relació a les normes tradicionals de representació objectiva de la realitat.

Estil de l’Obra: Època i Autor

El Postimpressionisme

Dins d’aquest moviment tan poc homogeni, l’any 1886 va marcar una fita en la història de la pintura francesa, perquè els impressionistes van exposar junts per darrera vegada i, paral·lelament, van sorgir nous talents i formes d’expressió. Així, el període que separa l’última exposició impressionista del Cubisme, als primers anys del segle XX, rep el nom genèric de Postimpressionisme.

En el Postimpressionisme hi trobem un seguit d’actituds i tendències que, malgrat estar vinculades a les novetats impressionistes, són la porta d’entrada a l’art del segle XX. La tècnica de la pinzellada solta impressionista deriva en l’impressionisme científic, que utilitza petits punts de colors primaris combinats amb els seus complementaris.

L'Impressionisme i la seva Recepció

El darrer quart del segle XIX, un nou moviment pictòric, l’Impressionisme, va culminar la tendència d’unir visió i llum, inherent a la pintura occidental des del Renaixement. La representació de la llum per mitjà de tocs cromàtics solts va ser l’ambició de tots els grans mestres de la història de la pintura, però els antecedents més directes els trobem especialment en els paisatgistes anglesos Constable i Turner.

La sensibilitat social va ser hostil a aquesta nova manera de pintar. Els pintors impressionistes, malgrat que van estar en contra de l’academicisme i de l’art oficial, van intentar que les seves obres fossin admeses al Saló de París, però, en ser rebutjats, les van exposar a l’anomenat Salon des Refusés (saló dels rebutjats).

Allò que va unir els artistes va ser sobretot un sentiment d’amistat, més que no pas una consciència de moviment. Tot i que no va existir l’escola impressionista com a tal, els artistes impressionistes es reunien en tertúlies i als cafès parisencs per discutir sobre qüestions pictòriques, i podem dir que la seva manera de pintar, un estil impressionista, ha perdurat fins als nostres dies.

Paul Cézanne: Un Camí en Solitari

L’any 1895, Cézanne va rebre l’elogi i el reconeixement unànime dels mitjans artístics parisencs, i aquesta anomenada li va proporcionar la celebració d’un gran nombre d’exposicions.

Amb natures mortes, retrats i paisatges de la Provença, el pintor francès va inaugurar un camí en solitari centrat en l’estudi dels volums, la geometrització de la forma i l’austeritat cromàtica. Amb tot això, Cézanne va assentar les bases de la revolució que, ja el segle XX, van representar les Primeres Avantguardes.

Tot i que Cézanne va participar el 1874 en la primera exposició impressionista, les seves preocupacions artístiques tenen un altre sentit. El seu interès no era captar els aspectes fugaços de la realitat; per contra, buscava un sentit de solidesa, estabilitat i permanència, mitjançant la simplificació de volums i la claredat de la composició.

Les Versions dels Jugadors de Cartes

Aquesta és una de les diferents obres que Cézanne va pintar sobre aquest tema (els jugadors de cartes). En una versió anterior trobem tres jugadors; en aquesta versió, en canvi, es remarca la contraposició entre les dues figures simètriques (diferències d’edat, actitud, forma, color...). Hi ha qui les identifica com el pintor i el seu pare, però sembla que el model de l’home més vell va ser el jardiner de la família. Probablement no té cap sentit autobiogràfic, i aquesta contraposició és merament artística; sembla que Cézanne es va inspirar en una pintura de Le Nain (pintor francès del segle XVII) sobre el mateix tema, que es troba al Museu de Aix-en-Provence, on vivia.

Cézanne: Precursor del Cubisme

Cézanne tenia recursos econòmics propis, per la qual cosa no depenia de la venda de les seves obres. Per això, l’autèntica funció de les seves obres era l’experimentació artística. Posteriorment, el seu interès per la simplificació del volum va fer que fos considerat un precursor del Cubisme: freqüentment se cita una frase seva, segons la qual tot es redueix a cilindres, cons i esferes; però, de fet, ell mai no va arribar a aplicar als seus quadres aquesta reducció geomètrica de la forma, que seria utilitzada pels cubistes.

Anàlisi Formal de l’Obra

Composició i Figures

El quadre mostra dos homes asseguts davant d’una taula, de manera que l’espectador només en veu el perfil. L’ampolla que hi ha damunt la taula marca l’eix compositiu, que està desplaçat lleugerament cap a la dreta, de manera que la figura de l’esquerra queda totalment dins del quadre mentre que l’altre personatge està retallat per la vora del quadre. Malgrat això, la seva figura robusta compensa la part perduda pel fet que, amb el cos una mica tirat endavant, ocupa un espai més gran a la taula.

El tors dret del jugador de l’esquerra forma una columna vertical que contrasta amb la línia horitzontal del fons a l’alçada del seu cap. Per acabar amb l’explicació de les línies bàsiques d’aquesta complexa composició, cal assenyalar el triangle imaginari invers format a partir de les mirades dels dos jugadors fixades a les cartes.

Geometria, Pinzellada i Llum

L’ús de les figures geomètriques no solament se cenyeix a la composició, sinó que, en algunes parts, la conformació de les figures s’estableix també per mitjà de formes geomètriques. Això no vol dir, però, que l’artista supediti el color a la línia, perquè per al pintor francès tots dos conceptes tenen la mateixa importància.

La seva pinzellada, breu i disposada en superposició per mitjà de l’ús de diferents tonalitats, ajuda a modelar els cossos dels objectes i les persones de l’escena. També la llum és utilitzada com un element de configuració de l’espai i no solament com un efecte realista, ja que la seva intervenció no respon a criteris naturalistes, sinó a la funció que realitza com a contrast tonal.

Color i Tècnica

Pel que fa al color, en el qual predominen determinades tonalitats cromàtiques com ara els ocres, el pintor l’utilitza per reforçar la contraposició formal de tots dos jugadors, invertint els colors de la jaqueta i els pantalons de l’un i l’altre.

La tècnica pictòrica utilitzada és l’oli sobre tela, que consisteix a dissoldre els pigments amb aglutinant d’oli de llinosa en essència de trementina.

Interpretació

El pintor reprodueix una escena quotidiana en la qual dos personatges juguen una partida de cartes asseguts davant d’una taula. El jugador de l’esquerra, que fuma amb pipa, ha estat identificat amb Alexandre, el jardiner del pare de l’artista.

Aquesta tela és un dels cinc quadres que l’artista va fer durant la primera meitat de la dècada del 1890. Sembla que uns llauradors de Jas de Bouffan, que Cézanne havia observat mentre jugaven a cartes, van fer de models per a la sèrie. Cal remarcar que aquesta temàtica va ser tractada abundantment per la pintura francesa durant els segles XVII i XVIII i que, al mateix Museu Granet d’Aix-en-Provence, Cézanne en va poder trobar i contemplar un bon exemple en una tela pintada per Louis Le Nain.