El jurament dels Horacis

Estil: neoclàssic, tema: literari

Descripció formal

David organitza tota la composició d’una manera equilibrada, de la mateixa manera que mostra una perfecta integració de les figures i assigna una arcada a cada una d’elles. Aquest equilibri permet ordenar tots els personatges i transmetre una claredat expositiva característica de la pintura neoclàssica.

L’obra mostra un estil depurat, utilitza colors i té un modelatge anatòmic perfecte.

El pintor prioritza la línia recta en els personatges masculins i la ondulada en els femenins, assignant una actitud més agressiva als homes i més sentimental a les dones.

Pel que fa al cromatisme, predominen les tonalitats grises, ocres i vermelles. Els grisos i ocres s’utilitzen per al fons i el vermell per a les figures. El vermell permet al pintor equilibrar cromàticament l’escena, ja que aquest s’utilitza en les tres parts en les que es divideix el quadre. David converteix el vermell en un color fred i subordinat estrictament a la línia.

Tota l’escena està banyada per una llum tènue que entra per l’esquerra.

Temàtica

L’obra està inspirada en la tragèdia literària Horaci basada en la Història de Roma de Tità Livi.

En aquesta obra, David evoca el moment en què els tres germans Horacis juren davant el seu pare que combatran fins la mort contra els germans Curiacis per decidir quin bàndol serà el vencedor de la guerra pel control de la Itàlia central. En un segon pla, a la dreta, apareixen tres dones: Camil·la (germana Horaci casada amb un Curiaci), al seu costat, Sabina (germana Curiaci casada amb un Horaci). Al fons trobem la mare dels Horacis amb dos fills de Sabina.

L’intenció de l’autor no era reproduir un episodi històric, sinó reflectir el culte a les virtuts cíviques, l’honor i la lleialtat, personificades en l’actitud dels Horacis.

A l’època, es van veure reflectides al quadre algunes intencions revolucionàries de l’autor, com per exemple el seu profund sentiment de deure amb la pàtria. Això va ser interpretat com un atac contra l’autoritat de l’Estat Monàrquic.

Models i influències

La cultura i l’art càssics de Grècia i Roma van ser, sens dubte, el punt de referència de David tant des del punt de vista formal com temàtic. També s’hi veu representada l’influència de Rafael, Poussin i Caravaggio. Dels dos primers, adquireix la perfecció de la línia i l’ús de composicions equilibrades. Mentre que el tractament de la llum mostra la influència de Caravaggio.

La seva pintura fou molt reconeguda i copiada pels pintors neoclàssics, sobretot l’energia i la resolució en els homes i el dolor de les dones.

Biografia de l’autor:

Jaques-Louis David és una de les figures centrals del Neoclassicisme. Va fer el seu aprenentatge amb Boucher.

Al 1776 viatja a Itàlia i coneix l’antiguitat clàssica, la qual marca l’estil de la seva obra.

Quan va tornar a París al 1780, se'l va escollir millor representant contra la frivolitat del Rococó i al 1784 va ser nomenat acadèmic.

Posteriorment, va participar en la Revolució del 89 i va ser considerat l’artista oficial.

Després de la mort de Robespierre, va ser empresonat però amb l’arribada de Napoleó, va recuperar el prestigi, doncs el va nomenar pintor de cambra. David va pintar molts quadres per a Napoleó que se situen dins l’estil Imperi.

Després de la caiguda i desterrament de Napoleó, es va exiliar a Brussel·les i es va dedicar a pintar petites teles de temàtica mitològica i retrats d’altres exiliats napoleònics.