Ladri di biciclette: Anàlisi del neorealisme italià

Ladri di biciclette (1948). Vittorio de Sica

Vittorio de Sica sempre va reconèixer que va tenir una infància molt dura i que el seu destí era acabar fent de comptable, com el seu pare. Però mentre estudiava, va començar a fer d'actor amateur i va acabar muntant la seva pròpia companyia de teatre. Es va introduir en el cinema fent pel·lícules de *telefoni bianchi* i es va convertir en un dels galants més populars d'Itàlia. L'èxit d'aquestes pel·lícules li va permetre iniciar-se com a director l'any 1940 dins del gènere *telefoni bianchi*.

Durant la guerra, la seva actitud com a cineasta va canviar en casar-se amb una noia del partit comunista, que va tenir molta influència en ell, i també perquè va conèixer el crític de cinema Cesare Zavattini, un dels ideòlegs del moviment neorealista. Aquesta actitud es va fer evident quan va salvar centenars de jueus durant la guerra d'anar als camps de concentració, fent-los participar com a extres en el rodatge de la seva pel·lícula, amb la col·laboració del Papa.

Els nazis no se'n van adonar, però la mà dreta de Hitler, Goebbels, va veure la pel·lícula i el va cridar perquè es fes càrrec del nou cinema feixista, però ell ho va refusar. L'any 1948 va rodar el seu gran èxit, *Ladri di biciclette*, i com que hi havia una petita part de pressupost americà, va optar a l'Oscar a la millor pel·lícula estrangera i el va guanyar, cosa que va donar rellevància al moviment neorealista.

Quan el moviment va començar a desaparèixer a mitjans dels anys 50, De Sica va començar a fer pel·lícules menys reivindicatives i va tornar a les pel·lícules costumistes, com *Divorci a la italiana*, amb tòpics.

El guió de *Ladri di biciclette*

El guió de la pel·lícula és molt simple: tracta d'un home aturat que troba feina per penjar cartells, però per fer-ho li cal una bicicleta. La seva bicicleta està empenyorada, així que la recupera i comença a treballar amb il·lusió. El primer dia de feina, però, li roben la bicicleta. Aleshores, es dedica a buscar-la per tota Roma. El plantejament de la pel·lícula era tan poc èpic i romàntic que De Sica no va aconseguir finançament, tot i que ell era un dels personatges més importants de Roma, i malgrat que el guió estava extret d'una novel·la d'èxit de l'època.

En part per això, i per pròpia decisió, els actors són amateurs. Així, el protagonista (el pare) és un aturat d'obra de debò, i el nen era d'una banda del carrer. Degut a l'escàs pressupost, el guió va ser molt pautat, sense espai per a improvisacions, i va comptar amb la col·laboració de Zavattini. Tot i que no hi ha espai per a improvisacions, hi ha escenes completament improvisades per decisió de direcció, com per exemple, quan va a visitar una vident, on tot és real: la gent, la vident i l'interior.

Hi ha dues grans influències en aquesta pel·lícula:

• The Kid de Charles Chaplin, però aquí està completament transgiversat: la desmitificació del pare, ja que el nen tenia el pare idealitzat i veu com ell perd els papers i li cau del pedestal.
• La figura d'Ulisses, tant el d'Homer com el de Joyce: un viatge d'anada i tornada després de passar per tot d'aventures.

És una pel·lícula que és un flaix, un retall de vida; passa en tres dies, i el 80% de la pel·lícula és diumenge. El divendres comença a treballar, el dissabte li roben la bicicleta i el diumenge l'ha d'anar a buscar. Surt de l'anonimat un dia i hi torna el mateix dia.

Anàlisi d'escenes clau

La casa d'empenyoraments

La primera escena destacable per com està rodada és la de la casa d'empenyoraments. La seva dona decideix empenyorar tota la roba de llit per a recuperar la bicicleta. És una escena que sembla rodada d'una manera molt natural, però està feta amb una certa intenció: fan una hipèrbole amb tota aquesta roba quan intenten entrar-la per la finestreta. De Sica es dedica a fer plans i contraplans fixos, i el detall d'ella mossegant-se les ungles per donar-nos a entendre que és "molt de carrer", igual que els diàlegs. És un plantejament molt auster a nivell fílmic. Obre el pla només quan hi ha accions; quan l'home es mou per agafar papers o algú, els plans s'utilitzen per explicar coses. Fa una el·lipsi de moviment quan, en teoria, han anat tots dos a buscar la bicicleta, però ens saltem el tros de canvi de cabina per transmetre'ns que és la mateixa burocràcia: l'home que controla la situació darrere de la finestreta i l'home que no, al davant.

Però el més interessant ve quan el director, que fins aleshores havia estat molt neutre, introdueix un tercer personatge i segueix la mirada amb una obertura de pla del personatge.

El robatori de la bicicleta

L'escena on hi ha més acció és quan li roben la bicicleta. Ell ha estat aprenent l'ofici amb un altre treballador i li roben la bicicleta quan penja el primer cartell sol. Veiem una ironia per part del director, ja que veiem que penja cartells de cinema romàntic, dient que la realitat no és bonica. Està molt ben planificat, ja que hi ha cinc homes que participen en el robatori: el que puja amb gorra negra, el que s'amaga darrere dels cotxes, etc. És una seqüència molt elaborada, tant fílmicament com tècnicament. Comença amb una ironia, penjant un cartell de realisme romàntic que recorda a *Gilda*, un èxit de l'època, i ens ensenya el personatge mentre el penja, de manera que queda fora de pla, demostrant que no veu la bicicleta realment. Hi ha un muntatge en paral·lel per crear tensió: ell d'esquena i el lladre que va cap a la bicicleta.

Aquesta situació és la més controlada de totes; el carrer es va tancar. El pla picat mostra el personatge sol enmig de la ciutat; això ho repetirà al final, és la sensació que ha perdut la bicicleta. Quan puja al cotxe és com si recuperés l'esperança, i amb aquesta càmera subjectiva dins del cotxe, i l'altre lladre que puja a l'altre costat, veiem el gran joc de càmeres. Surt del túnel i veiem que el món és molt gran per trobar la bicicleta, i ens recorda les imatges documentals; ell s'integra dins de tot i es fon amb l'entorn, significa que és un més, anònim.

La visita a la vident

En la seva recerca de la bicicleta, el protagonista, que va acompanyat del seu fill, desesperat, va a consultar una vident de la qual s'havien rigut anteriorment. És una escena molt costumista, la que més de la pel·lícula. Aquesta escena estava rodada al pis on de debò vivia la vident, i els personatges i la vident són reals, clients d'ella. Aquí és on el guió s'acosta més a l'*Odissea*, perquè té aquest punt de realisme i també màgic en visitar la bruixa, com Ulisses que visita Circe. Marcarà molt el cinema posterior, sobretot per aquesta màgia, un moviment que apareixerà després amb directors com Fellini.

També veiem aquests ambients claustrofòbics, deguts al fet que són gravats en directe, amb poc espai per a la càmera, però tot i així, De Sica ho resol d'una manera molt efectiva, perquè veiem que quan té espai la mou, però quan no, com per exemple en el moment de la profecia, on se centra en els personatges. Al principi, sobretot, és on hi ha més moviment; al passadís veiem un pla general, després fa un petit primer pla de la cara d'ell per veure que està desesperat. Però l'important és el viatge de la tassa de te, que ho utilitza per ensenyar-nos tota la cambra i la situació.

El segon robatori

Un dels moments àlgids de la pel·lícula és el segon robatori. Aquí veiem com el protagonista es planteja robar una bicicleta, dut per la desesperació. Es veu com tracta els exteriors, De Sica i el realisme, amb els plans generals i com els combina amb els de la ciutat i l'home petit, i la psicologia del personatge: com se sent l'home per haver de robar. Comença amb espais grans i desolats, la cruïlla enorme.

Aquesta escena és molt interessant per la dualitat de tractament d'imatge: quan tracta espais, obre el pla, fa grans panoràmiques i el moviment de la càmera és horitzontal (quan la gent surt de l'estadi); en canvi, quan tracta els personatges, juga molt amb el pla mitjà i el segueix. És a dir, quan el personatge va mirant cap a l'estadi i la bicicleta que està sola, el va seguint. També és molt destacada perquè és cinema sonor i no hi ha paraules; el que entenem és per l'actuació dels actors. La música ajuda perquè fa un *in crescendo*; quan la gent surt de l'estadi és més de *thriller*. El so ambient transmet la sensació que el personatge està aclaparat, perquè escoltem els crits de la gent. Quan passen els ciclistes per davant té un punt sàdic i humorístic alhora, perquè ell s'asseu amb el seu fill, que és la consciència, i quan no vol mirar, li passen per davant.