Lamarckisme, Mendel i Teoria Sintètica de l'Evolució

Lamarckisme

Al segle XIX es va proposar un nou model explicatiu, l'evolucionisme, on s'afirma que totes les espècies animals i vegetals són el resultat d'una complexa evolució a partir d'altres existents anteriorment. Lamarck va començar l'evolucionisme a partir de dues premisses: la funció crea l'òrgan i els canvis o caràcters adquirits es transmeten genèticament. Segons aquesta idea, els individus d'una espècie desenvoluparien unes característiques físiques determinades en un procés d'adaptació als canvis de l'entorn. Si un òrgan s'utilitza, tendeix a desenvolupar-se i, si no, s'atrofia i desapareix. Per exemple, l'origen de les girafes: els canvis climàtics condueixen a la manca d'herba; aquestes s'han d'adaptar estirant el coll i, de generació en generació, s'aconsegueix una elongació. Lamarck s'equivocava en la segona de les seves premisses i no era del tot precís en la primera. Ara sabem que la funció no fa l'òrgan en la manera de Lamarck. Sí que és cert que un òrgan més utilitzat es desenvolupa més. Lamarck s'equivocava clarament en la segona de les seves premisses: els caràcters adquirits no són transmissibles genèticament.

Mendel i la Teoria Sintètica de l'Evolució

Mendel va aportar una nova perspectiva des de la genètica al problema de l'origen de l'ésser humà i altres espècies. Segons ell, no són els caràcters adquirits per l'ús els que són hereditaris; aquests són genètics i determinen alguns caràcters físics.

• La primera llei explica que tots els descendents d'un encreuament entre dos individus homozigots per a un caràcter determinat són fenotípicament idèntics a la raça pura dominant. Això ens indica que hi ha en els progenitors gens dominants forts que s'imposen sobre gens recessius dèbils.
• La segona llei explica que en un creuament de dos individus heterozigots d'aquesta primera generació de què parlàvem abans, ens tornen aquells gens recessius que no apareixen en el fenotip de la primera generació. No havien desaparegut, sinó que no es manifestaven.
• La tercera llei és la llei d'herència independent de caràcters i, segons ella, quan dos caràcters diferents es combinen entre si, s'hereten de forma independent seguint les regles anteriors.

Aquestes regles, que expliquen els canvis físics en una espècie, eren la peça que li faltava a Darwin.

Les tesis de Darwin, les lleis de Mendel i algunes investigacions sobre les mutacions van proporcionar la possibilitat de redefinir les teories evolutives inicials. Es va presentar una nova teoria (teoria sintètica de l'evolució), que sintetitza la base teòrica sobre l'evolució de Darwin amb les noves aportacions de la genètica de Mendel i altres. Explica que les mutacions en el codi genètic d'un individu es poden produir de forma casual i arbitrària a causa de condicions genètiques i ambientals imprevisibles. Aquests canvis genètics es transmeten segons les lleis mendelianes i és llavors quan intervé la selecció natural darwiniana. Aquesta teoria acaba imposant-se sobre tots els prejudicis religiosos i les teories fixistes. És la teoria model referent sobre la qual es defineix i explica l'origen de l'ésser humà.

Hominització

L'hominització és el procés que explica les transformacions que han provocat que arribem a ser com som ara. Carl Linné va proposar una divisió taxonòmica: els humans som criatures del regne animal, també som del gènere homo. Abans es creia que les espècies eren posteriors a l'altra, però l'evolució no ha estat lineal. Sabem que han conviscut diverses espècies homo, però l'espècie humana és l'única que queda. Els trets diferencials han estat inicialment anatòmics; aquests han facilitat processos d'adaptació a l'entorn. Una d'aquestes diferències adaptatives és el bipedisme: aixecar tot el pes corporal sobre les extremitats inferiors (abandonar els arbres i poder desplaçar-se), la qual cosa requereix una modificació postural i canvis en la columna vertebral i en l'aparell locomotor. Aporta grans avantatges adaptatives com la visió panoràmica, les cames permeten recórrer grans distàncies i queden lliures les extremitats superiors. La capacitat manipuladora: la boca ja no és necessària per agafar i la mandíbula es redueix. També s'establirà més relació entre la mà i el cervell, que anirà desenvolupant-se, augmentant el volum del cervell. Segons l'índex d'encefalització, l'ésser humà té un cervell més gran, sinònim de més intel·ligència.