Laocoont i els seus fills: Anàlisi d'una obra mestra

Laocoont i els seus fills

Fitxa tècnica

Catalogació

Títol: Laocoont i els seus fills
Autors: Agesandre, Polidor i Atenodor de Rodes
Cronologia: Segle II a.C. (original en bronze grec); segle I d.C. (còpia en marbre romà)
Estil: grec hel·lenístic
Tipologia: grup escultòric d'embalum rodó
Localització: Museus Vaticans

Anàlisi material

Dimensions: 2,42 m d'alçada
Materials: marbre
Tècnica: talla, trepant

Tema

Representa Laocoont, sacerdot troià, i els seus fills en el moment en què unes serps, càstig dels déus, els estan atacant.

Descripció formal

Anàlisi formal

Forma: escultura exempta, d'embalum rodó
Espai: diversos punts de vista, tot i que hi ha un predomini del punt de vista frontal.
Composició: la composició del grup forma un triangle amb el vèrtex en el cap de Laocoont, cosa que fa que la nostra atenció se centri en el patiment del seu rostre. El cos de Laocoont traça una diagonal des del peu esquerre fins al braç dret que atorga dinamisme i dramatisme al conjunt.
Moviment: al dinamisme també hi contribueix l'enroscament dels cossos sobre el seu propi eix i el de la serp que envolta amb línies sinuoses tota la composició.
Expressivitat: el rostre de Laocoont expressa el moment àlgid de patiment en què, impotent, s'adona que no pot fer res per salvar la vida dels seus fills ni la seva pròpia. La serenitat i la contenció clàssiques són abandonades en favor del pathos.
Volum: l'hercúlia musculatura en tensió del sacerdot contribueix també a aquesta expressivitat exacerbada. L'anatomia dels infants, al contrari, perd aquest realisme i sembla un model a escala de l'anatomia del pare, impròpia per a l'edat que representa.
Llum: la talla en marbre profunda i l'ús del trepant afavoreixen el joc de llums i ombres, que donen al conjunt un major dramatisme.

Anàlisi conceptual i projecció de l'obra

Agesandre, Apol·lidor i Atenodor, escultors de l'escola de Rodes, sembla que pare i fills respectivament, tenen els seus noms gravats en un grup escultòric semblant al de Laocoont. No obstant això, se'n tenen molt poques notícies, ni tan sols és segura l'època en què van viure. El que sembla clar és que són anteriors o del segle I a.C., ja que Plini el Vell parla del Laocoont (segle I). L'autoria de l'escultura, coneguda des de principis del segle XVI, s'ha comprovat amb unes troballes de grups de figures fetes el 1957, que representaven escenes de l'Odissea d'Homer, en una cova utilitzada per l'emperador Tiberi com a sala de banquets, a prop de Nàpols. Aquí es va trobar un grup que representava Ulisses encegant Polifem, i que portava els noms d'aquests escultors gravats. A partir d'aquí s'han relacionat, per la similitud tècnica, els dos grups.

El 1506, Miquel Àngel es va assabentar del descobriment (a prop de la Domus Aurea de Neró) d'unes escultures i les va identificar amb aquelles que Plini el Vell havia definit amb aquestes paraules tan eloqüents: "...més enllà de qualsevol obra mai pintada o esculpida". El grup escultòric pertanyia a la col·lecció de Neró. Miquel Àngel es va inspirar en la figura del pare en la realització d'una de les seves obres més emblemàtiques, el Moisès. El papa Juli II, mecenes del Renaixement, va pagar per elles una gran suma de diners. Nou anys més tard, Francesc I, rei de França (que atrauria a la seva cort Leonardo da Vinci), la va exigir com a botí de guerra. Lleó X Medici, successor de Juli II, va ordenar secretament la realització d'una còpia. L'original va arribar fins a París en temps de Napoleó. Després de la caiguda d'aquest, va ser retornat a Roma. El 1905, l'arqueòleg Ludwig Pollack va identificar en un antiquari romà el braç de marbre del Laocoont.