La liberalització econòmica a Espanya

Liberalització i creixement econòmic

Pla estabilització, plans de desenvolupament i la indústria

El fracàs de l’autarquia va fer que l’economia espanyola entrés en una forta crisi i l’única solució era implantar reformes que liberalitzessin l’economia i posessin fi a l’autarquia. A partir del 1957, els governs incorporen una nova generació de polítics, els tecnòcrates, molt provinents de l’Opus Dei que tenien un perfil tècnic amb més preparació professional. Tenien com a objectiu mantenir el règim de Franco, aplicant mesures administratives i econòmiques per impulsar el creixement econòmic, augmenta les despeses en serveis socials i infraestructures i disminueixen en defensa i governació. També van implantar una reforma fiscal que va resultar insuficient.

Pla d’estabilització (1959)

Aquest va tenir tres eixos d’acció:

• Estabilització de l’economia: amb l’objectiu de reduir la inflació, reforma fiscal, reducció despesa pública i congelació salaris.
• Liberalització interior de l’economia: eliminant organisme interventors i preus fixos.
• Liberalització exterior de l’economia: facilitant entrada mercaderies estrangeres i inversió de capitals.

Després de les mesures d’estabilització, es posen en marxa plans de desenvolupament econòmic i social. Es va promulgar tres plans quadriennals (1964-1967, 1968-1971, 1972-1975) i es crea la comissaria del Pla de Desenvolupament, presidida per Laureà López Rodó (Opus Dei). Aquests plans van obrir dues línies d’actuació: les accions estructurals, s’inverteix en infraestructures i productes bàsics (acer, carbó, alumini...) i els pols de desenvolupament que pretenien reduir desequilibris regionals amb les zones d’escassa industrialització. Els resultats de la planificació franquista van ser molt limitats, perquè en molts cassos els recursos es van invertir ineficaçment. Però si que es va ser dotar el país d’infraestructures i matèries bàsiques.

La indústria com a motor del desenvolupament

La indústria va actuar com a motor del desenvolupament econòmic. Aquesta va provocar l’augment d’un 10% de la producció anual, gràcies a la millora de la productivitat industrial, la importació de maquinària, la inversió estrangera i els baixos salaris. També va produir la diversificació de la producció industrial, derivada d’un creixement del sector metal·lúrgic, químic i alimentari. També hi va haver una reestructuració dels sectors tradicionals (tèxtil...) i creixen industries com el vestit, calçat i mobles. Per últim, la indústria es va concentrar en zones amb tradició més fabril, Catalunya i País Basc. Però també es van industrialitzar zones noves com Madrid, Ferrol, Vigo, Cadis... A Catalunya, totes les branques industrials es van expandir però el sector que va liderar el progrés va ser la metal·lúrgia (automòbils i electrodomèstics). Les exportacions principals deixen de ser productes agraris i minerals i passen a ser equipaments i automòbils. També cal destacar el boom de la construcció com a conseqüència de la immigració a les ciutats provinents del camp i el turisme i el desenvolupament del sector bancari (necessitat de finançament noves activitats econòmiques)

Agricultura i turisme

Respecte l’agricultura, durant els anys 60, l’agricultura tradicional (cereals) entra en crisi i s’abandonen les explotacions agràries poc rendibles degut a l’augment de la demanda de productes ramaders. Això també va portar molts propietaris a invertir en espècies, maquinàries i adobs, cosa que va contribuir en la intensificació de conreus i la mecanització agrícola, produint un gran èxode rural (tractors) cap a les ciutats i l’estranger. També es va produir una diversificació de la producció deguda als canvi en la dieta de la població més urbanitzada, produint-ne tot plegat una modernització del camp.

A partir dels 60, Espanya també experimenta un gran auge del turisme (34 milions de turistes). Això va provocar una gran font d’ingressos i un augment de l’activitat hotelera i la construcció. Aquest va contribuir directament en l’expansió de serveis i en l’estimulació del comerç interior i exterior, els mitjans de transport i comunicació

Fragilitat model econòmic espanyol

Entre el 1960 i 1975, l’economia espanyola creix molt, augmenta el PIB (superior a la mitjana europea) i es genera un increment del 40% de la renda per habitant i per tant es millora el nivell de vida dels espanyols. Això es degut a la vinculació amb el mercat internacional i es genera una forta dependència exterior. El mercat espanyol comença a ser atractiu per als inversors estrangers, pels baixos costos fiscals i salaris respecte la resta, això va permetre equilibrar el dèficit. Però la rapidesa i la profunditat de les transformacions, no van ocultar les febleses d’aquest model, l’augment del PIB no es suficient per atendre unes necessitats acumulades. Tot i que la producció havia augmentat, la forta dependència exterior, que implicava grans despeses i no acaba de funcionar. L’economia espanyola sobreviu gràcies a les trameses dels emigrants, les divises dels turistes i les inversions de les empreses estrangeres (Europa). Tot i així, la manca de recursos públics va fer que l’Estat no fos capaç de complir la seva funció pel que fa a la redistribució de rendes i infraestructures i s’inicia un limitat sistema de Seguretat Social (1963). Totes aquestes febleses van derivar en la greu crisi econòmica mundial iniciada el 1973.

Canvis demogràfics i Una societat en transformació

Creixement urbà i desequilibri territorial

Espanya va experimentar l’augment de població més alt de la seva història. Aquest creixement va ser provocat per la davallada de la mortalitat, una taxa de natalitat elevada i una millora de les condicions de vida. Tot això provoca un augment de l’esperança de vida i una disminució de la mortalitat infantil. Comportant-ne un augment dels joves i dels més grans (+65 anys). El fenomen demogràfic més rellevant van ser els moviment migratoris, on milions de persones emigren del camp a l’estranger i a les ciutats. Les causes d’aquest fenomen migratori van ser la capacitat d’atracció de les grans ciutat que oferien unes condicions de treball (+ oportunitats de feina) i de vida més bones. Aquest èxode rural va provocar un fort desequilibri territorial amb la despoblació de zones rurals i un creixement massiu urbà (sobretot a Catalunya). L’augment de la població urbana, va ser degut sobretot per la immigració. Mentre les zones més agrícoles quedaven despoblades, a les ciutats es formen grans àrees metropolitanes, on es concentrava molta població. Aquestes zones van créixer de forma desordenada i els grans blocs de cases, de mala qualitat, identifiquen un nou barraquisme vertical i es presenten deficiències de serveis (ritme construcció lent i es creen dues espanyes, una molt poblada i jove i l’altra despoblada i envellida).

Nova estructura social i modernització de la societat

Davant aquesta situació i el creixement econòmic, fan que es configuri una nova estructura social, es configura una societat capitalista avançada, caracteritzada per la pèrdua de pes del món rural, l’augment del proletariat urbà (nombre d’obrers industrials era superior al de pagesos), l’impuls d’una nova classe mitjana (que augmenta el pes social) i una burgesia associada a les empreses internacionals i sector públic.

La millora dels salaris i l’increment del nombre d’ocupats van fer pujar la renda per capità, comportant un augment del poder adquisitiu de la població.

La societat comença a ser més oberta gràcies als hàbits socials i culturals de les societats europees i per tant sorgeixen nous comportament socials i formes de vida que modernitzen la societat:

• Accés progressiu a la societat de consum gràcies a l’augment del poder adquisitiu. Es popularitza l’automòbil, les llars s’equipen d’electrodomèstics, s’amplia l’oci, tot això multiplica el consum.
• Procés de laïcització i de secularització que distancia la societat de les rígides normes de l’Església (primer franquisme).
• Accés a l’ensenyament bàsic dels espanyols (dones també) i un augment d’universitaris. Gràcies a la Ley general de Educación del 1970 (reorganització sistema educatiu...).
• La modificació de l’estructura familiar que va comportar el pas de la família extensa a la família nuclear (parells i fills). Tenen una gran influència els mitjans de comunicació i el turisme (viatges).
• El canvi del paper de les dones, en l’àmbit educatiu, laboral, ideològic...

Reformisme sense llibertats

Necessitat d’un canvi d’imatge i reformes institucionals i legislatives (lleis)

Els governs dels anys 60, formats a partir de la influència de Carrero Blanco (i tecnòcrates) van voler impulsar una sèrie de reformes polítiques, per aconseguir el desenvolupament econòmic, una renovació política que comportés la modernització de l’administració, la legislació i les institucions dels país. També indirectament, amagar els aspectes més autoritaris del franquisme. Darrera aquest tímid reformisme hi havia la convicció que el desenvolupisme consolidaria el regim franquista.

Amb aquest objectiu es van introduir una sèrie de lleis i reformes legislatives. Al 1966, Manuel Fraga va promoure una Llei de Premsa i Impremta, la qual suprimia la censura prèvia i es va permetre la publicació de revistes, diaris i llibres que havien estat prohibits (hi havia un límit que si es passava es posaven multes). Al 1967, es va aprovar la Llei de Bases de la Seguretat Social, que va ampliar els mecanismes de les assegurances de malaltia, vellesa i viduïtat. Al mateix any, s’aprova la Llei Orgànica de l’Estat, votada en referèndum, establia la separació de càrrecs de Cap de l'Estat i Cap de Govern i actualitzava algunes lleis fonamentals (contrafuero). Al 1967, també s’aprova la Llei de llibertat religiosa i la llei de representació familiar (elecció de procuradors familiars a les corts). Per últim al 1969, d’acord com s’havia estipulat a la Llei de successió, Franco designa com a successor a Joan Carles de Borbó (Todo ha quedado atado y bien atado, frase famosa de Franco al nomenar el seu successor i assegurar la continuïtat del franquisme).