Lírica Femenina Medieval: Harajat i Cantigues d'Amigo

Veu Femenina a la Lírica Medieval

Primera lírica coneguda:

• El “jo” poètic és una dona.
• Es documenta per les prohibicions dels eclesiàstics, per exemple: III Concili de Toledo (589), Concili de Chalons (639): Es lamenten que grups de noies es dediquen a “cants obscens i grollers”.

Harajat: Orígens i Característiques

La lírica ibèrica és la més antiga conservada de l’Europa romànica, des que Samuel Mivilos Stem descobrí les harajat en muwassahat (poemes escrits en hebreu) el 1948.

Emilio García Gómez publica les àrobs el 1952.

Aljamiat: escriptura de text romànic en caràcters àrabs o hebreus.

Les harajat són dos versets al final de la composició “muwassahat”, petites cançonetes o refranys.

Romanoandalusí: dialecte romànic parlat a l’Àndalus (bona part de la península ibèrica ocupada pels àrabs).

Estructura del Muwassahat

• Preludi o encapçalament: A A (dístic apariat)
• Bayt o yuz: b b b (trístic monorima/ mudança)
• Simit o quiff (cauda/ volta): A A
• Tornada (hipòtesi): A A

Última tornada de la composició.

• Gènere del muwassah inventat per Muhammed Ibu Mahmed “al Cabrí”.
• Harajat (plural de harga) amb elements romànics - 1050-1150 (època daurada).
• La harga determinava l’estructura i les rimes del muwassah. És el nucli de tot el poema. En vulgar o àrab romà.

Contingut de la Harga i Muwassahat

Són diferents i, en llengües també.

En el mawassahat el jo poètic masculí canta sobre l’amor homofílic (en primera persona) (homosexual). La harga és l'última estrofa en 3a persona que dona entrada a una noia enamorada (veu femenina) i no té res a veure amb el que la precedeix.

No hi ha gust per la metàfora, són composicions senzilles, de contrast formal.

La literatura medieval era purament oral, per això, no se'n conserven mostres.

• Harajat en romano andalusí – veu femenina (jo poètic).
• Harajat en àrab vulgar – veu masculina (jo poètic).

Cantigues d'Amigo: Veu Femenina Galaicoportuguesa

Pedro Vindel 1913-14 va comprovar que a la cara interior del folre hi havia una cosa sorprenent: Estaven transcrites 7 Cantigues d’amigo acompanyades de la seva corresponent música i el nom de l’autor: Martin Codax.

Martin Codax: Joglar compositor en llengua galaicoportuguesa = SEGREL. Compositor de Vigo (Galícia).

L’activitat d’aquest segrel hauria de situar-se cap a mitjans de segle XIII i, que es tractaria d’un compositor i difusor de les seves obres, de classe humil i, d’una competència retòrica que ha rebut educació en mitjans, ja siguin aristocràtics o religiosos.

Rubricador: el que s’encarrega de fer les inicials (rubeo: vermell).

• Tinta negra per al text.
• Tinta vermella per al pentagrama.
• Tinta roja i blava alternadament per les inicials majúscules.

Característiques de les Cantigues

• Cantigues d’amor: el paral·lel de la cançó dels trobadors (el jo poètic de les cançons és masculí, el trobador).
• Cantigues de amigo: s’inscriuen en aquesta tradició de la harajat, que té com a interlocutor la mare, les amigues i, de vegades, un element de la naturalesa. Sempre demanant notícies sobre l’estimat absent.

El jo poètic és femení, que lamenta l’absència de l’estimat o que espera il·lusionada trobar-se amb ell, aspecte temàtic que es relaciona amb el sarajat.

Unitat mètrica: el dístic (parella de versos), encadenat amb vers de tornada (de llarga tradició).

Tret característic: mecanisme estilístic: paral·lelisme (repetició estructural i semàntica).

Leixa-prén (reprendre el vers de l’estrofa precedent).

El 1990, en enquadernació posterior, apareixen composicions del poeta portuguès Mon Denís.

Les cantigues de amigo, a part de ser cantades, eren ballades.

Paral·lelisme: Repetició i amplificació de les estrofes inicials, però sovint també intensificació narrativa. El procés s’encadena de forma que constitueix una unitat rítmica i semàntica.

Leixa-pren o encadenament: cada dues estrofes desapareix un vers.

Progressió Argumental de les Cantigues

[Potser en relació a la conquesta de Sevilla 1248]: (possible ordenació argumental de les 7 cantigues)

• A. Encontre amb l’enamorat (6a cantiga): quan la noia, anant a ballar, troba el seu primer amor.
• B. Una entrevista (3a cantiga-segona fase): quan la noia es troba amb l’amic, acompanyada de sa mare i germana.
• C. Hores tristes (4a, 1a i 7a cantiga): Les que expressen un enyor intens que sent la noia per l’absència de l’estimat i el sentiment de solitud.
• D. La bona nova (2a cantiga): La noia expressa la immensa satisfacció que li proporciona la notícia del retorn en breu del seu amic i es disposa a anar a esperar-lo al port de Vigo.
• E. Dia feliç (5a): quan convida les amigues a què l’acompanyin a l’arribada de l’amic i al bany d’amor a les aigües de la ria de Vigo.