Literatura Catalana Contemporània: Autors, Tendències i Gèneres

Autors Destacats de la Narrativa Catalana Contemporània

Ferran Torrent: Novel·la Negra i Crítica Social Valenciana

Ferran Torrent (Sedaví, 1951) és un dels autors més populars. Ha excel·lit en el conreu de la novel·la policíaca amb humor i una original recreació del llenguatge d'argot en obres com No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1987) i Cavall i rei (1989). En aquestes, amb un estil molt personal, adoptava les tècniques de la novel·la negra per a reproduir la realitat valenciana amb una gran habilitat per a crear diàlegs àgils i rics d'expressions populars.

La solidesa i maduresa com a narrador són ben paleses en les últimes obres, de caràcter més intimista i elegíac, sense perdre el sentit de l'humor i la ironia. Cal destacar Gràcies per la propina (1994), on rememora la seva infantesa i joventut, i La mirada del tafur (1996). D'una gran ambició és la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides (2003) i Judici final (2006), una radiografia crítica de la societat valenciana actual, i de la corrupció urbanística i política.

Jaume Cabré: Complexitat Narrativa i Memòria Històrica

Jaume Cabré (Barcelona, 1947) és l'autor on més fàcilment podem trobar les característiques d'aquesta generació d'escriptors: la meditació per a aconseguir una obra rodona, la incorporació culturalista d'altres arts i disciplines, la indagació intimista dels personatges i la recerca en el passat personal, familiar, històric i social per a explicar el present són constants en les seves novel·les, d'estructura complexa, però de lectura atractiva.

Però potser les dues grans obres de Cabré són:

• L'ombra de l'eunuc (1996), un complex relat sobre les aspiracions i frustracions d'una generació, la de l'autor, que viu una època políticament convulsa, la de finals dels anys seixanta i principis dels setanta, encarnades en un personatge que es debat entre la lluita revolucionària i la reflexió sobre el seu passat personal i familiar.
• Les veus del Pamano (2004) constitueix una llarga narració amb tots els ingredients típics dels narradors d'aquesta generació: Tina, una mestra que prepara un reportatge fotogràfic sobre una escola vella, descobreix, amagat darrere d'una pissarra, un diari íntim d'un mestre de la postguerra a qui el Papa Joan Pau II està a punt de canonitzar. La lectura d'aquest diari porta a la reconstrucció d'un seguit de veritats amagades i tergiversades durant tota la segona meitat del segle XX. Al capdavall, una excel·lent aportació a la recuperació de la memòria històrica i la novel·la més brillant dels últims anys.

Evolució de la Literatura Catalana: Dels Anys Vuitanta a l'Actualitat

Factors Clau i Renovació Literària

Hi ha dos factors que han marcat clarament l'evolució de la literatura catalana dels anys vuitanta. D'una banda, l'evolució general de la societat cap a uns determinats modes de producció i consum cultural propis de les societats postindustrials. De l'altra, el fet que la literatura catalana ha disposat d'un cert suport institucional. La seva obligatorietat en l'ensenyament, a més de servir per a crear futurs lectors, ha produït una gran demanda de llibres escolars o utilitzables a l'escola, una de les grans fonts del negoci editorial en qualsevol llengua.

La dècada dels vuitanta va ser clau pel que fa a la renovació i continuïtat de la literatura catalana. Durant aquells anys van desaparèixer els grans escriptors que havien assegurat el prestigi literari del català durant la postguerra: Llorenç Villalonga, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Joan Oliver o Josep Vicenç Foix. Alhora, però, es va produir la reivindicació d'autors que havien estat relativament marginats: Joan Perucho, Joan Brossa i, sobretot, Pere Calders, l'obra del qual va començar a arribar a un públic ampli després que el grup Dagoll-Dagom va adaptar-la al teatre amb gran èxit el 1978 amb l'espectacle Antaviana.

L'any d'Antaviana va ser també el de l'aparició d'un llibre de contes que va marcar una nova etapa per a la literatura catalana: Uf, va dir ell, de Quim Monzó. Monzó encetava amb aquest llibre una literatura imaginativa i directa que reflectia, amb tocs d'humor que no amagaven un cert sentit tràgic de l'existència, la desorientació ideològica de la nova societat postfranquista. Ben aviat, van aparèixer un seguit de narradors joves que van seguir els passos de Monzó. L'humor, la fantasia i el retrat dels nous costums urbans caracteritzen l'obra d'aquests autors.

El gran protagonista de la literatura catalana dels anys vuitanta va ser la narrativa, en concret la novel·la, privilegiada com a camí per a crear un públic lector en català. Tot i les dificultats de classificar obres tan recents i els seus autors, que es troben en plena evolució, es poden detectar diferents línies en la narrativa catalana actual.

Tendències Narratives Actuals

Narrativa Simbòlica i Al·legòrica (Quim Monzó)

En primer lloc, un tipus de narrativa que té en Monzó el seu màxim representant, caracteritzada per la disgregació de la identitat dels protagonistes i per una trama plena de connotacions simbòliques o al·legòriques. S'hi troba la influència d'autors sud-americans com Julio Cortázar i de nord-americans com Robert Coover o Raymond Carver. En són temes predominants el tedi, l'angoixa, la sensació d'absurd acompanyada de l'humor i la consciència d'artificialitat de qualsevol ideologia o sentiment i, per tant, de la mateixa literatura. El joc amb la tradició, amb la mateixa literatura o amb els tòpics i els discursos socials i culturals, connecten directament aquesta narrativa amb els autors catalans dels anys vint i trenta com Pere Calders.

Narrativa de la Memòria i Ambientació Rural

Un segon tipus de narrativa es caracteritza per l'exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l'ambientació rural de les històries.

La Novel·la Històrica i Filosòfica

Emparentada amb aquesta narrativa elegíaca, la novel·la històrica ha recreat des del passat medieval fins a la història de la Transició. Josep Lozano és un dels autors que han practicat aquest gènere. D'altres autors han conreat el que es pot qualificar com a novel·la simbòlica o filosòfica.

Novel·la de Gènere: Políciaca, Eròtica i Ciència-Ficció

Des dels començaments dels vuitanta, la novel·la de gènere —la novel·la policíaca, l'eròtica o la de ciència-ficció— ha estat molt practicada pels escriptors, que l'han considerada un mitjà d'arribar a un públic més ampli. Dins d'aquest corrent destaca per sobre de tots Ferran Torrent.

Literatura Juvenil i Educació en Valors (Anys Noranta)

La incorporació de la nostra llengua com a matèria curricular i com a vehicle d'ensenyament a partir dels anys vuitanta i l'enfocament dels valors morals i cívics inspirats en la nova realitat democràtica han estat la causa d'una demanda d'obres destinades a un públic lector jove. Fruit d'aquesta nova situació, els anys noranta han vist el naixement editorial d'una generació d'autors que, tot i seguir en la mateixa línia estètica que els autors dels setanta, responen a la necessitat d'educar en valors i en el gust per la lectura.

Normalment, professors de secundària han irromput en el mercat editorial amb obres de qualitat, molt ben escrites i d'estil impecable. Entre altres, en destaquem Silvestre Vilaplana (Les urpes del diable, 2001; Les cendres del cavaller, 2005).

Literatura d'Idees i Periodisme en Català

Assaig, Opinió i Dietaris: Veus Destacades

El més freqüent és que aquesta prosa d'idees estigui relacionada amb el periodisme, cosa que ha estat possible gràcies a la llibertat d'expressió i a la possibilitat de col·laborar amb la premsa en català (Avui, El Punt, El Temps, Diari de Balears, etc.), o bé amb articles en català en diaris en llengua castellana.

Així, molts d'aquests autors han escrit assajos sobre llengua i crítica literària. Però alguns han excel·lit en l'article d'opinió. En destaquem Joan F. Mira (El Temps), Isabel-Clara Simó, Empar Moliner (El País) i Quim Monzó (La Vanguardia).

D'Empar Moliner, autora de narrativa curta, fa reflexions iròniques sobre fets quotidians a Busco senyor per amistat i el que sorgeixi (2005) i Desitja guardar els canvis? (2006). Quant a Quim Monzó, cal destacar l'agudesa, l'enginy i l'humor amb què analitza anècdotes de l'actualitat. Algunes obres que en recullen els articles són Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998) i El tema del tema (2003). Entre els dietaris, cal destacar les obres de Pere Gimferrer: Dietari. 1979-1980 (1981) i Segon dietari. 1980-1981 (1982).