Literatura catalana del segle XIX: romanticisme i renaixença

El romanticisme

El romanticisme és un moviment estètic i espiritual que neix a Alemanya i Anglaterra a finals del segle XVIII i s'estén per la resta d'Europa. Aquest moviment inaugura una renovació profunda en la creació artística i va transformar la relació entre l'individu i el món que l'envoltava.

Trets característics

• Sentiments i intuïció: Predominen els sentiments en contraposició al domini de la raó, propi del clàssic.
• Individualisme: S'exalta el jo i la soledat.
• Subjectivitat: Prevalen les idees pròpies i els sentiments.
• Originalitat i llibertat: Es potencien les capacitats creatives enfront dels models i de les regles formals de la literatura clàssica.
• Sentiment religiós: S'exalta la religiositat i l'espiritualitat.
• Tradicions: Es potencia la cultura dels pobles i les llengües nacionals.
• Evasió de la realitat: Predomina la recerca de la inspiració i de mons alternatius.

La Renaixença

Els ideals de llibertat, l'evocació medieval i la recuperació dels orígens de cada poble promoguts pel romanticisme quallaren en la nostra literatura a mitjan segle XIX i van donar lloc a la Renaixença.

Aquest terme pressuposa una mort prèvia: durant els segles XVI, XVII i XVIII es va produir una disminució progressiva de l'ús de la nostra llengua en la literatura culta. Tradicionalment aquest període s'anomenà «decadència», terme rebutjat actualment perquè el català no deixa mai d'emprar-se. L'objectiu en aquest moment és dignificar la llengua i restablir una literatura nacional. La Renaixença, per tant, és un moviment literari, ideològic i cultural que exalta les glòries passades i busca la recuperació de l'ús culte de la nostra llengua.

L'any 1830 va veure la llum el poema La pàtria de Bonaventura Carles Aribau. Aquest poema, junt amb el pròleg de Lo Gaiter del Llobregat, que Joaquim Rubió i Ors va publicar el 1841 i que feia una valoració nostàlgica del passat medieval, es considera simbòlicament l'inici de la Renaixença. En aquests dos textos els autors plasmen la seva enyorança pel prestigi perdut de la llengua.

Els Jocs Florals

Els Jocs Florals: La poesia esdevé el gènere més conreat durant el període de la Renaixença. Això ocorre per tres raons principals: la identificació dels escriptors de la Renaixença amb l'ideari romàntic, en el qual la lírica prevalia sobre els altres gèneres; la falta d'infraestructura bàsica per a la comercialització de la novel·la i les obres de teatre; i la recuperació dels Jocs Florals.

L'any 1859 Barcelona va recuperar els Jocs Florals, un certamen literari anual que havia instaurat el rei Joan I durant el segle XIV. Els Jocs Florals responien a la influència romàntica de l'interès pel passat. L'objectiu era restaurar els certàmens poètics medievals que premiaven les virtuts dels antics trobadors. Els Jocs Florals també eren anomenats «Jocs de la Gaia Ciència», és a dir, de l'art de la poesia; per això, quan algú guanyava els tres premis era investit mestre en gai saber. La recuperació d'aquests premis va suposar la creació d'una infraestructura pública que, a més de servir de plataforma per als autors, contribuïa a prestigiar la literatura culta en la nostra llengua.

Els temes de les obres dels Jocs Florals eren la pàtria, l'amor i la fe, que corresponien a cadascun dels tres premis principals: l'Englantina d'Or, la Flor Natural i la Viola d'Or, respectivament.

Jacint Verdaguer

Jacint Verdaguer (1845-1902) fou un dels poetes renaixentistes més importants. Des de ben jove va demostrar la seva vàlua com a poeta: amb vint anys va obtenir un accèssit i un premi especial en els Jocs Florals de Barcelona, i més endavant va consagrar-se amb L'Atlàntida (1877). Se l'ha comparat amb Ramon Llull per la importància de la seva obra: va dotar la poesia de recursos per a una llengua que no tenia altres referents que no fossin els medievals, i va conrear una prosa flexible i moderna, ajustada a les exigències de l'època.

Algunes obres destacables

• L'Atlàntida: és un poema en deu cants que narra la desaparició del continent dels atlants, la creació de la Mediterrània i el descobriment d'Amèrica, que representen la mitificació del paradís perdut. Destaca la precisió en la descripció d'aspectes geològics.
• Canigó: és una exaltació de tipus mitològic i amb una marcada influència romàntica sobre els orígens cristians de Catalunya a l'edat mitjana. En el poema es barregen personatges històrics amb nombrosos elements fantàstics, com ara fades. Representa un cant d'amor a la geografia catalana.
• Pàtria: obra basada en l'amor a la terra i l'exaltació del passat històric.

La Renaixença valenciana

Entre guants i espardenyes: Després d'un període inicial en què apareixen els primers poemes d'inspiració romàntica amb autors com Tomàs Villarroya, considerat l'iniciador d'aquest període en les nostres terres, la Renaixença valenciana es divideix en dos grups d'autors:

• Poetes d'espardenya: Eren de classe social humil i d'ideologia republicana i progressista. Tingueren èxit sobretot en gèneres com la premsa satírica i el teatre còmic. Feien servir un model lingüístic col·loquial. Constantí Llombart i Eduard Escalante en foren els autors més destacats.
• Poetes de guant: Burgesos conservadors, no pretenien polititzar la Renaixença. Utilitzaven una llengua arcaïtzant que anomenaven llemosí, que en realitat era la denominació d'un dialecte provençal. Hi destacaren Teodor Llorente i Vicent V. Querol.

Teodor Llorente

Teodor Llorente influït pel mallorquí Marià Aguiló, començà a escriure poesia en valencià seguint els tòpics dels Jocs Florals: l'historicisme i el paisatgisme sentimental. En canvi, va escriure sempre en castellà la seva producció narrativa, sobretot traduccions d'autors romàntics europeus, i la seva obra com a periodista en Las Provincias, diari que fundà. De la seva obra es poden destacar Llibret de versos i Nou llibret de versos, obres en què demostrà el seu gran domini del llenguatge.

Constantí Llombart

Constantí Llombart fou el fundador de la societat Lo Rat Penat, entitat que va instaurar els Jocs Florals a València des del 1879, i intentà que la Renaixença arribés a les classes més populars. Però l'afany de Llombart per donar cabuda a tots els escriptors que usaven el valencià no va tenir l'èxit esperat i els conservadors de Llorente acabaren controlant l'associació. De les seves obres destaquen Niu d'abelles grogues i La copa d'argent.

La narrativa

El realisme

El realisme és un corrent estètic que sorgeix a Europa durant la segona meitat del segle XIX i que retrata la societat de l'època d'una manera objectiva i versemblant. La novel·la es converteix en el gènere més conreat perquè permet que el públic se senti identificat amb el que llegeix, ja que s'hi reflecteixen els seus temors i ànsies, les inseguretats i els problemes diaris.

Les característiques de la narrativa realista són les següents:

• Individu com a centre d'interès.
• Narrador omniscient.
• Temps recent i espais recognoscibles.
• Detallisme i descripcions.

El naturalisme

El naturalisme literari és una evolució de l'ideari realista. El naturalisme considera que l'ésser humà està sotmès al determinisme ambiental i biològic, és a dir, que la seva actitud i el seu comportament estan condicionats per l'entorn i per l'herència genètica.

L'impulsor de l'escola literària naturalista fou el francès Émile Zola, que va escriure novel·les com Nana, la història d'una cantant que sedueix els homes per malgastar les seves fortunes. Zola va influir en la nostra literatura, sobretot pel contacte que mantingué amb Narcís Oller, un dels autors més destacats de l'època.

Els escriptors naturalistes analitzen tots els aspectes de la societat, fins i tot els que no són agradables. S'ocupen d'individus problemàtics, de classe social baixa o que viuen en ambients sòrdids, a fi d'investigar les causes de la seva marginació.

Novel·la històrica i costumisme

La narrativa històrica i el quadre de costums van conviure amb l'obra realista de Narcís Oller. La primera és escassa i menor. En destaquen L'orfeneta de Menargues, d'Antoni Bofarull, o Lo coronel d'Anjou, de Francesc Pelai Briz.

El quadre de costums, que tingué més èxit, és una narració sense argument que descriu de manera nostàlgica els ambients, els costums i els personatges que la industrialització ha anat fent desaparèixer. A la Comunitat Valenciana se'n publicaven exemplars en revistes com El Mole o El Sueco.

Narcís Oller

Narcís Oller hagué de combatre les dificultats que suposava escriure en aquella època amb un model lingüístic fix. El seu intent de reflectir la realitat el va apropar a una llengua que imitava la parla del carrer, plena de castellanismes i col·loquialismes. Pretenia retratar en les seves obres la societat en què vivia: les conseqüències de la industrialització en la vida rural, l'eufòria de l'incipient capitalisme financer, el creixement urbà, etc.

Obres representatives

• L'Escanyapobres (1884): suposa un pas cap al naturalisme. Reflecteix l'impacte de la industrialització en la societat rural amb la història d'uns avars a qui la passió pels diners porta a la tragèdia.
• La febre d'or (1890-1892): es considera l'obra de plenitud d'Oller perquè hi aconsegueix dominar les tècniques naturalistes. Hi descriu l'alta burgesia financera de Barcelona, obsessionada per la febre de la borsa, i narra l'ascens d'una família gràcies a l'especulació borsària i el posterior descens. Té una intenció moralitzadora i crítica.

El teatre

Teatre culte i popular

Teatre culte o popular: La burgesia acudía al teatre per diversió i, per aquest motiu, calien obres teatrals pròximes a les seves vides i en la seva llengua.

El gènere més important va ser el sainet, una peça d'un acte escrita en vers que no superava la mitja hora de durada. Representava situacions còmiques de la vida domèstica, sovint caricaturitzades, protagonitzades per personatges fàcilment identificables pel públic. Hi destaca Eduard Escalante.

El teatre romàntic en la nostra llengua utilitza una llengua arcaica i artificiosa. Era historicista i presentava personatges dominats per passions amoroses i afany de llibertat, amb escenes dramàtiques i una escenografia amb efectes teatrals que buscaven commoure el públic. Entre aquests dramaturgs destaca Àngel Guimerà.

Eduard Escalante

Eduard Escalante: la seva obra consta de 47 sainets, que foren representats contínuament als teatres valencians i tenien molt d'èxit entre el públic. En aquestes peces retratà irònicament les classes mitjanes de la València preindustrial del segle XIX. S'hi observen les característiques següents:

• Imitació de les classes altes: imitaven el comportament i la llengua de les classes altes.
• Caràcter còmic i satíric: les situacions tenen un caràcter còmic i satíric, afavorit per la manera de parlar dels personatges.

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà fou un gran renovador del teatre del segle XIX i la seva obra també va triomfar a l'estranger. És considerat un dels millors dramaturgs de la nostra història.

Va néixer a les Canàries però es traslladà a Catalunya. Va crear i dirigir la revista La Renaixença. Fou proclamat mestre en gai saber en els Jocs Florals de Barcelona de 1877.

Etapes creatives

• Etapa de formació o romàntica: influït pels corrents romàntics del drama històric, va escriure en vers Mar i cel (1888), que conta la història d'amor entre un pirata musulmà, Said, i la seva presonera cristiana, Blanca. La mar i el cel simbolitzen les dues religions i només es poden trobar a l'horitzó, que simbolitza la mort.
• Etapa de plenitud o realista: avança cap al drama realista i intenta acostar-se als temes més quotidians; els personatges mostren un caràcter apassionat. Hi trobem Terra baixa (1897).
• Etapa de dubtes: tracta d'adaptar-se i incorporar idees del modernisme, però no ho aconsegueix i torna als drames històrics. Hi destaca L'aranya (1906).

Els temes principals de la seva obra són el mestissatge i els personatges a cavall entre dues cultures; la infància o l'orfandat, que apareix de manera enyorada, idealitzada o viscuda de forma traumàtica; la passió humana en general; la creença en la bondat de l'ésser humà; i el fracàs amorós.