La Literatura Catalana dels Anys 70: Característiques i Autors Clau

La Literatura Catalana dels Anys 70

Durant els anys setanta, els escriptors van viure una situació diferent a la de la immediata postguerra: la fi del franquisme, la creació d'editorials (Tres i Quatre, Saó, etc.), que van facilitar el coneixement d'obres d'arreu del domini lingüístic, nous premis literaris, el relaxament de la censura i, amb la restauració democràtica, el reconeixement dels drets lingüístics de les nacionalitats amb llengua pròpia.

És aleshores quan va irrompre una sèrie de joves escriptors nascuts en la immediata postguerra (1940-1955), batejats per Oriol Pi de Cabanyes i Guillem-Jordi Graells el 1971 com a «generació literària dels 70» perquè tenien una sèrie de trets comuns que permetien parlar d'ells com a generació. Així:

• No havien viscut la guerra, com la generació anterior, però n'havien patit les conseqüències: una educació repressiva (moral, ideològica, lingüística i sexual).
• Tots ells estaven marcats pels canvis sociopolítics dels anys 50-60 i per les conseqüències del Maig francès del 1968.
• La lluita al carrer contra el franquisme i per l'agonia i desenllaç final de la dictadura franquista (1975).
• L'aprenentatge autodidacte de la llengua.
• Havien viscut la cultura dels mitjans de comunicació de masses i compartien uns mateixos elements formatius: tebeos, ràdio, cinema, televisió; elements que, mitificats i desmitificats, formarien part de l'obra d'aquests autors.

Tots aquests autors van donar a conèixer la seva obra en uns moments en què el realisme històric havia entrat en crisi i compartien la consciència general de la crisi dels models novel·lístics. En les seves novel·les no trobarem la peripècia d'uns personatges en un marc social, temporal i geogràfic concret, sinó que la ficció hi funciona com una forma de posar en joc la memòria o d'il·lustrar un sentiment de la vida. Aquesta orientació difícilment podia afavorir el propòsit d'escriure una novel·la, entesa com a relat d'una realitat objectiva, com una «història». Com que els interessos dels joves novel·listes gravitaven sobre el seu desarrelament social i moral, la societat —en la seva realitat quotidiana i concreta— no s'hi troba representada, sinó, en tot cas, posada en qüestió, «refusada».

Moltes novel·les de la generació dels 70 tenen un caràcter de crònica generacional, seguint el model que va establir Terenci Moix en El dia que va morir Marilyn, i se centren en el tema de la fugida, com a reacció contra la situació claustrofòbica que es vivia en l'entorn familiar —l'escenari íntim— i en l'entorn sociopolític —la dictadura franquista. El cicle es tanca, a partir de l'any 1975, amb un cicle de novel·les en què els personatges retornen.

Altres novel·listes es van sentir atrets per un tractament mític de la realitat i les seves obres tenen com a nucli la presentació d'un nucli humà compacte: una família o un poble.

D'altra banda, també tenen més informació sobre la cultura europea i han tingut referències i models literaris, a diferència de la generació de la postguerra. De fet, durant els anys setanta es van publicar les obres completes dels autors més representatius de les generacions anteriors.

Característiques Generals de la Literatura dels 70

• El trencament amb el realisme. L'actitud de l'autor és molt més lírica i intimista.
• El culturalisme. El món cultural de l'escriptor es palesa a les obres a través de la intertextualitat, les referències a altres autors i el joc de la literatura dins de la literatura. A tall d'exemple, cal assenyalar la recreació i l'actualització dels sonets de J. V. Foix, feta per Carles Torner, o l'Assaig a “Falles folles fetes foc” (1974) d'Amadeu Fabregat.
• Una transgressió moral i ideològica. És a dir, la recreació sublimada del món prohibit de la infantesa i de la joventut viscudes: actitud de revolta, erotisme, antidogmatisme, etc.
• La incorporació de la cultura moderna. Alhora, serveix per a experimentar sobre les possibilitats dels gèneres poètics i narratius: el cinema, el còmic, la música pop, etc.
• El retorn a l'estètica simbolista i formalista. Amb un llenguatge molt elaborat, ric en imatges i hermètic, de difícil interpretació.
• El retorn a l'existencialisme. El desencant produït per la crisi de les ideologies i l'actitud de revolta envers l'educació rebuda aboquen els autors a una posició escèptica davant un món que no reconeixen com a propi. Això els porta a una contemplació elegíaca del passat personal, a l'autobiografia i al record evocador.

La Narrativa dels Anys 70

De la mateixa manera, els narradors, a partir dels anys setanta, comparteixen les mateixes característiques esmentades abans:

• Intimisme i lirisme. La història de la novel·la és motiu de recerca en l'interior del propi narrador, que hi indaga sobre la seva identitat i els seus orígens. És per això que conreen, amb certa freqüència, la narrativa de caràcter històric, les sagues familiars i l'evocació del món de la infantesa i la joventut. Algunes obres destacades són: Calidoscopi (1983), de Josep Franco, i Dies d'ira (1991) de Vicent Josep Escartí.
• Cosmopolitisme. Hi ha la voluntat de fugir de la visió localista en benefici d'una ambientació en altres països, on cerquen la modernitat, la tolerància, la cultura, o bé d'entendre el viatge com la recerca del propi jo. En aquest sentit, els autors conreen el reportatge i el llibre de viatges.
• Reflex de la modernitat i de l'esperit de rebel·lia. Les novel·les reprodueixen sovint una actitud transgressora: les idees que trenquen amb el sistema de valors establerts (religiosos, polítics i morals).
• L'experimentalisme avantguardista. La barreja de registres lingüístics i gèneres, la incorporació a la novel·la de tècniques pròpies d'altres arts (cinema, música, teatre, periodisme...) són freqüents en les novel·les a partir dels anys setanta. D'acord amb aquesta característica, els autors conreen la novel·la eròtica.
• També conreen la novel·la policíaca.

La narrativa valenciana dels 70 va aparèixer una mica més tardanament en el món cultural català, molt lligada a la normalització que es va dur a terme al voltant d'editorials com Tres i Quatre i plataformes com els Premis Octubre. En pocs anys es van donar a conèixer nous novel·listes com Rafael Ferrando, J. B. Mengual (Isa Tròlec) i Isabel-Clara Simó.

Els autors que van influir en aquesta generació de narradors van ser els autors sud-americans, especialment Gabriel García Márquez, i alguns escriptors anteriors com Joan Perucho, Mercè Rodoreda i Pere Calders.

Autors Destacats de la Narrativa dels 70

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943)

Es dona a conèixer amb la novel·la històrica Júlia (1983), sobre la societat alcoiana de finals del segle XIX. Posteriorment va escriure T'estimo Marta (1986), una dramàtica història contada per dos narradors des d'una tècnica perspectivista. En totes dues obres és destacable la profunditat psicològica dels personatges. Altres obres destacables són Ídols (1985), la novel·la juvenil Raquel (1991), on empra la tècnica narrativa del diari íntim, i l'última novel·la, El meu germà Pol (2008), entre altres.

Josep Lozano

És l'autor de la novel·la històrica més notable dels anys setanta, Crim de Germania (1980), on la narració de caràcter fragmentari, les fitxes policials, les memòries i el gènere epistolar formen un conjunt molt original i aconseguit per a explicar les Guerres de Germanies. Altres obres són Històries marginals (1982) i Laodamia i altres contes (1986), reculls de narracions breus. Ha estat guardonat amb els premis Ciutat d'Alzira i Prudenci Bertrana amb Ribera i Ofidi, respectivament, totes dues del 1990. En la darrera novel·la (El mut de la campana, 2004) torna a oferir-nos una narració històrica ambientada en la València barroca del segle XVII.

Quim Monzó (Barcelona, 1952)

Reflecteix la vida quotidiana en un món dominat per la modernitat. La deformació, la caricatura i l'absurd posen de manifest les contradiccions de la vida moderna. Destaquem Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury (1980) i La magnitud de la tragèdia (1989). Darrerament ha publicat el conjunt de la narrativa curta completa a Vuitanta-vuit contes (1999).