Literatura Catalana de Postguerra: Autors i Tendències Clau

Mercè Rodoreda

Mercè Rodoreda va viure una infantesa plàcida, en un ambient en què la presència de les flors del jardí de la casa familiar va tenir per a ella una importància cabdal, que després traslladà a la seva obra en forma de material simbòlic. Quan tenia vint anys es va casar amb un oncle seu, molt més gran que ella, del qual es va separar uns anys després. Durant la Guerra Civil va treballar per a la Generalitat de Catalunya i, un cop acabat el conflicte bèl·lic, va haver d’exiliar-se.

Característiques de la seva obra

La narrativa de Rodoreda respon a la tècnica de l’anàlisi psicològica. Temàticament, està centrada en les relacions home i dona. Són sempre unes relacions insatisfactòries, d’oposició entre els dos sexes. El resultat és la frustració de la dona, que sol actuar com a víctima passiva. Les novel·les i contes de Rodoreda, escrits des del punt de vista de la dona, reflecteixen la feblesa femenina en un món d’homes i se’n desprèn una visió profundament pessimista de la vida. Una altra constant és la interiorització d’aquests personatges a través d’un tipus d’escriptura parlada, sovint ingènua, amb la qual l’autora vol recuperar la parla de la gent del poble i mostra la visió que les dones de les classes populars tenen de la realitat.

En la primera etapa, entre el 1932 i 1936, Mercè Rodoreda va escriure quatre novel·les, però ella no va voler-les considerar dins de la seva obra literària perquè eren novel·les d’aprenentatge. Així doncs, la primera novel·la de Mercè Rodoreda és Aloma (publicada el 1938 i refeta el 1969). Aquesta es pot considerar una novel·la psicològica en què es fa el retrat d’una adolescent a través de la qual es dóna una visió del món de la Barcelona de preguerra.

En la segona etapa trobem que, a causa del trasbals de la Guerra Civil i de l’exili, Rodoreda no tornà a escriure seriosament fins que no s’establí a Suïssa. Aquesta estabilitat personal li donà el temps i la serenitat necessària per tornar a emprendre la seva carrera literària. El 1958 publicà Vint-i-dos contes, un recull on continua la temàtica del triangle amorós que ja havia encetat a Aloma.

En aquesta segona etapa, també trobem La plaça del Diamant, amb la qual Mercè Rodoreda reprèn la producció novel·lística. És, probablement, la seva novel·la més coneguda. Publicada el 1962, fou rebuda amb gran fervor per la crítica, que en destacà la contundència d’un estil sàviament trobat per l’autora.

A la primera part de La plaça del Diamant, hi impera l’alegria del barri, el batibull de la vida que gira a l’entorn de la plaça que dóna títol al llibre, amb una Colometa jove, senzilla i carregada d’il·lusió per un futur que no gosa imaginar. El seu matrimoni, el rebombori de la preguerra i el naixement dels seus dos fills presideixen aquesta part de l’obra, en què ja s’observa la submissió de la dona a la voluntat del marit i la presència constant dels coloms a casa seva, uns elements que ràpidament es convertiran en el símbol de l’angoixa de la dona.

A la segona part, la Guerra Civil fa acte de presència amb tota la seva crueltat. Amb el marit al front, on finalment mor, la Colometa viu els moments més tristos, que la condueixen cap a una situació límit. Malgrat tot, és aquí on comença a prendre alguna decisió que, finalment, la conduirà cap a l’alliberament personal.

A la tercera part, vídua, la Colometa refà la seva vida al costat d’un botiguer del barri que li proposa casar-s’hi. Els fills creixen i ella, que es va fent gran, s’evadeix del món real creant un món mental carregat de mites.

En aquesta etapa també trobem El carrer de les Camèlies, on Rodoreda presenta novament temes ja tractats a La plaça del Diamant.

Amb la novel·la Jardí vora el mar i el recull de contes La meva Cristina i altres contes s’inicia la tercera etapa de Mercè Rodoreda, caracteritzada pel domini narratiu d’un món simbòlic i per una concepció mítica de la vida que culminen amb la novel·la Mirall trencat, una autèntica obra mestra en la qual els temes, els personatges, els símbols, les variades tècniques narratives... hi apareixen com una maquinària narrativa perfecta.

Aquesta novel·la narra la història d’una família de l’alta burgesia barcelonina des dels seus orígens fins a la seva desaparició. Situada l’acció a la primera meitat del segle XX, la novel·la transcorre al llarg de tres generacions, amb dos eixos importants que vertebren tota la història: una torre amb un jardí i Armanda.

Cal destacar que Mercè Rodoreda desplega a Mirall trencat un ventall de tècniques narratives que donen a l’obra una riquesa enorme.

De les darreres obres trobem: Viatge i flors, Quanta, quanta guerra.

Llorenç Villalonga

Per copsar bé la vida i l’obra de Llorenç Villalonga, cal tenir en compte que, en el moment en què el jove Villalonga irromp en el camp cultural, a Mallorca hi subsistia una classe social aristòcrata, a la qual pertanyia l’autor, que havia estat al marge de les batzegades socials dels últims segles i conservava els seus privilegis. Dos fets importants van canviar aquest panorama al segle XX: la Guerra Civil i la invasió de l’illa per part del turisme, que, a partir dels anys cinquanta, capgirà l’economia, la tranquil·litat i els costums de Mallorca. El món que Villalonga havia conegut de menut i de jove era un món en extinció.

Abans del 1936 publicà alguna novel·la i alguna peça teatral en castellà i es dedicà a una àmplia activitat periodística, també en castellà. Algunes novel·les que podem esmentar són: Flo la vigne, La Lulú i reculls de narrativa curta: El llendoner, La castra i De fora Mallorca.

Les novel·les fonamentals de Villalonga són Mort de Dama i Bearn, que marquen dues èpoques ben diferenciades de la història de Mallorca i de l’actitud de l’autor davant d’aquesta història.

Mort de Dama

Es va publicar el 1931. El personatge central, una vella senyora aristocràtica anomenada Obdúlia de Montcada, és la representant de tota una classe social que sobreviu encara a la Mallorca ancestral. L’agonia d’Obdúlia de Montcada esdevé, de manera caricaturesca i sarcàstica, l’agonia d’una classe social sencera.

Bearn

Aquesta novel·la és una obra mestra i, sens dubte, la més important de Llorenç Villalonga.

Si Mort de Dama és una caricatura d’un món en declivi, Bearn s’alça com una elegia magnífica d’aquest mateix món. Tota la novel·la és un tribut plàcid i tendre a aquests grans senyors de l’aristocràcia que temps enrere havien dominat Mallorca i que ja no tornaran mai més.

El protagonista de Bearn és don Toni, aristòcrata pràcticament arruïnat que viu en una possessió juntament amb la seva esposa, Maria Antonia. Estructurada en dues parts, tot en la novel·la sembla plantejat a partir de binomis constants: la joventut/la vellesa; la infidelitat/ la fidelitat; l’amor/ el ressentiment; París/ Roma; la bellesa/ la decrepitud...

Panorama General de la Literatura a la Postguerra (1939-1980)

La Guerra Civil (1936-1939) va tancar totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió... són paraules que caracteritzen la immediata postguerra; a més, amb la Segona Guerra Mundial es van clausurar les fronteres i el bloqueig internacional va durar fins l’any 1955. Una situació com aquesta afecta la vida ciutadana i cultural; els intel·lectuals partiren com els altres afectats de la guerra, però a més varen veure trencades les seves possibilitats literàries. Va començar un procés d’espanyolització que va suposar la supressió d’organismes que havien dut a terme una intensa activitat cultural en els anys anteriors (Conselleria de Cultura, Institució de les Lletres Catalanes...), es van tancar els organismes, van desaparèixer els diaris i les revistes, es prohibí l’ús de la llengua catalana reduint-la a l’àmbit familiar... Les poques edicions catalanes que aparegueren durant els 5-6 anys després van ser clandestines o realitzades fora de l’estat espanyol. Els lectors, en conseqüència, també van disminuir. La majoria d’escriptors es varen exiliar, entre els quals trobem Josep Carner, Pous i Pagès, Carles Riba, Mercè Rodoreda…

Quan el règim franquista permeté novament edicions en llengua catalana fou de manera molt restrictiva: poesia, reedicions d’obres antigues, literatura per a cercles reduïts i adherits, res que pogués interessar i arribar a la gran massa de possibles lectors. Naturalment, el cinema i la ràdio no es podien fer en català.

Etapes de la Literatura de Postguerra

Podem dividir la literatura de postguerra en quatre etapes:

Primera etapa: Etapa més restrictiva (1939-1945)

En aquesta etapa la literatura catalana va ser clandestina. Els intel·lectuals que no s’havien exiliat es varen organitzar segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer es reuniren a cases particulars i després varen formar grups (grup “Miramar”, “Estudi”...). Feien lectures, conferències... i en sortiren edicions d’obres diverses.

L’any 1944, també clandestina, aparegué la revista “Poesia” que mitificà la figura de Bartomeu Rosselló-Pons.

Segona etapa: Lleu obertura (1946-1955)

La derrota de les forces de l’Eix al final de la Segona Guerra Mundial va significar una lleu liberalització de l’ambient. S’iniciaren els contactes entre els intel·lectuals catalans i els de la resta del país i la literatura catalana, molt lentament, va sortir de la clandestinitat i va tornar a ser pública. Van apareixent i naixent editorials com per exemple Barcino, Moll...; es crearen premis literaris com el Joanot Martorell de novel·la, la Óssa Menor de poesia, Victor Català de contes...; es recuperà el teatre: Rusiñol i Sagarra; i sortiren revistes dependents de centres religiosos. Amb tot, la tasca clandestina va continuar lligada als nuclis universitaris. De les diferents facultats sortiren revistes culturals que impulsaren la vida universitària en propostes noves.

Tercera etapa: Espanya a l’ONU, imatge de tolerància i obertura (1955-1970)

A partir dels últims anys de la dècada dels 50 es començaren a produir algunes obres diguem-ne “normalment” (la censura continuà). Distingim dues generacions d’escriptors: aquells que, formats i en algun casos ja coneguts abans de la guerra, havien deixat d’escriure i ara tornaven a la llum pública; i uns altres de més joves que iniciaven en aquell moment la tasca intel·lectual. Els primers varen ser els més afectats per la desfeta bèl·lica que patí el país. Són els escriptors que d’una manera més directa fan literatura sobre la Guerra Civil des dels precedents més immediats fins a l’exili o els camps de concentració, passant per la rereguarda i el front. Pensem en: Riba, Carner, Espriu, Rodoreda, Calders... Els més joves, mancats d’una tradició i d’una vida literària i cultural adient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els punts bàsics del seu programa varen ser dos: d’una banda normalitzar definitivament la llengua, i, de l’altre, arribar a una entesa entre la ideologia marxista i la cristiana més dinàmica. Podem destacar Gabriel Ferrater, Vicenç Andrés Estellés…

Quarta etapa (1970-1980)

Els últims anys de la dècada dels 60 són marcats per dos fets que incidiren de manera especial en el desenvolupament posterior de la nostra literatura. D’una banda la lluita dels universitaris pel Sindicat Democràtic i de l’altre el Maig de 1968.

Els escriptors que comencen a produir en aquests anys, majoritàriament universitaris, viuen enlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves experiències (universitat, irreligiositat, els nous mitjans de comunicació, droga i sexe). Autodidactes com els anteriors i formats en el bilingüisme acusen una certa pobresa de llenguatge i de tècniques. Cal destacar Terenci Moix, Carme Riera, Quim Monzó, Maria Antònia Olivera, Jaume Fuster…

La literatura a l’exili

Els autors que al 1939 deixaren el país varen organitzar-se molt aviat per tal de mantenir vius uns lligams cívics i emotius i, alhora, d’afirmar i conservar la llengua i la cultura catalana. Fins l’any 1950 aproximadament la tasca dels exiliats va ser importantíssima. Revistes culturals i de partits, conferències, commemoracions, edicions de llibres... serviren d’element aglutinadors dels exiliats i varen substituir les activitats que no es podien dur a terme a la península. A partir dels anys 50 la literatura catalana d’exili és bàsicament testimonial.

Poesia de Postguerra

Els poetes que varen viure la Guerra Civil, d’una manera o d’una altra es varen fer ressò del conflicte bèl·lic. Així, autors consagrats, com Josep Carner o Carles Riba, assoleixen una gran volada poètica en expressar la seva experiència de l’exili.

El 1946 la publicació de Cementiri de Sirena, de Salvador Espriu, és una fita important en l’evolució de la poesia catalana: els poetes deixen ja els camins del simbolisme per mostrar la situació personal i col·lectiva.

L’any 1960 es pot considerar clau en el canvi de tradició poètica: es varen publicar La pell de brau, de Salvador Espriu, Vacances pagades, de Pere Quart, i Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater. Aquests autors varen inaugurar una nova manera de fer poesia, qualificada de realisme històric, que expressava la realitat que vivien.

A partir dels anys setanta es pot dir que la poesia no té una tendència determinada i es caracteritza per l’eclecticisme.

Per acabar, podem destacar Miquel Martí i Pol amb les seves grans obres: El poble, La fàbrica, Vint-i-set poemes en tres temps, Quadern de vacances, Llibres d’absències….

Narrativa de Postguerra

La novel·la, per essència, és un gènere majoritari que reclama unes inversions econòmiques considerables i que necessita, per a la seva difusió, una propaganda que la faci arribar a un públic. El resultat de la guerra civil, però, provocà, en l’àmbit de la literatura catalana en general i de la novel·la en particular, el col·lapse radical de les relacions entre els diversos elements inherents a la producció narrativa. De la realitat més o menys brillant del panorama literari de la preguerra es passà, purament i simplement, al no-res més desolador. És comprensible, doncs, des d’aquesta perspectiva, que, en certa manera, la història de la novel·la catalana de postguerra hagi estat la història d’una represa a tres nivells: autor, editors i lectors.

Cal destacar els dos autors més importants, Llorenç Villalonga amb Mort de Dama i Bearn i Mercè Rodoreda amb Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat.

Teatre de Postguerra

Durant els anys de la immediata postguerra, el teatre en català va ser completament bandejat dels escenaris (fins i tot el popular Els Pastorets). El 1946 es pogué tornar a representar teatre en català, però fins deu anys després no van ser permeses les traduccions.

En aquests anys, exiliats o prohibits els autors més dinàmics d’abans de la guerra, el panorama teatral no va oferir cap novetat d’interès. Només J.M. de Sagarra i Carles Soldevila aconseguiren estrenar obres d’un cert relleu.

A la segona meitat dels anys 50 s’inicià una positiva recuperació (Estrenes d’Espriu, Oliver, Brossa i Pedrolo; creació de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona...), que fou consolidada en la dècada següent.

Cal destacar l’Escola Catalana d’Art Dramàtic d’Adrià Gual, que tingué un paper decisiu en la tasca de connexió del teatre català amb els més moderns corrents europeus.

Un aspecte interessant d’aquesta etapa va ser l’aparició de molts de grups de teatre independent, la majoria no professionals.

Entre els autors més significatius destaquem: J.M Benet i Jornet i Jordi Teixidor (El retaule del flautista).

El teatre ha tendit en les darreres dècades a posar en primer pla la part d’espectacle en detriment del text i s’ha caracteritzat per la recerca de noves formes expressives. Un exemple d’això són les obres del grup Els Joglars, que varen obtenir un gran èxit internacional.

Poesia de Postguerra: Autors Principals

Els poetes que varen viure la Guerra Civil, d’una manera o d’una altra es varen fer ressò del conflicte bèl·lic. Així, autors consagrats, com Josep Carner o Carles Riba, assoleixen una gran volada poètica en expressar la seva experiència de l’exili.

El 1946 la publicació de Cementiri de Sirena, de Salvador Espriu, és una fita important en l’evolució de la poesia catalana: els poetes deixen ja els camins del simbolisme per mostrar la situació personal i col·lectiva.

L’any 1960 es pot considerar clau en el canvi de tradició poètica: es varen publicar La pell de brau, de Salvador Espriu, Vacances pagades, de Pere Quart, i Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater. Aquests autors varen inaugurar una nova manera de fer poesia, qualificada de realisme històric, que expressava la realitat que vivien.

A partir dels anys setanta es pot dir que la poesia no té una tendència determinada i es caracteritza per l’eclecticisme.

Cal destacar els dos autors més importants, Llorenç Villalonga amb Mort de Dama i Bearn i Mercè Rodoreda amb Aloma, La plaça del diamant i Mirall trencat.

Per acabar cal esmentar les tendències literàries de la poesia de postguerra:

• Estètica postsimbolista: Aquesta poesia en els primers moments de la postguerra trobarà en Carles Riba la figura del mestre i de l’animador.
• Conviurà la poesia pura i una poesia força relacionada amb el context històric, i la situació que Catalunya vivia sota el règim franquista.
• Al mateix temps es treballa acuradament el llenguatge i els mots, tradició iniciada en el Noucentisme.
• També hi trobarem una actitud més propera a les problemàtiques sorgides a la postguerra.
• Cap als anys 40, tot i que en un segon pla, comença a prendre el relleu la figura de Joan Brossa, qui, tot i donar importància a la paraula, inicià la investigació del vessant visual de la poesia i, fins i tot, de la negació del llenguatge.

Narrativa de Postguerra: Autors Principals

La novel·la, per essència, és un gènere majoritari que reclama unes inversions econòmiques considerables i que necessita, per a la seva difusió, una propaganda que la faci arribar a un públic. El resultat de la guerra civil, però, provocà, en l’àmbit de la literatura catalana en general i de la novel·la en particular, el col·lapse radical de les relacions entre els diversos elements inherents a la producció narrativa. De la realitat més o menys brillant del panorama literari de la preguerra es passà, purament i simplement, al no-res més desolador. És comprensible, doncs, des d’aquesta perspectiva, que, en certa manera, la història de la novel·la catalana de postguerra hagi estat la història d’una represa a tres nivells: autor, editors i lectors.

Autors

Els novel·listes catalans de postguerra, d’origen cronològic molt divers, poden classificar-se en dos grups. El primer és integrat pels qui, formats a la preguerra, completen o culminen la producció que ja havien iniciat amb anterioritat a 1939 com per exemple Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda...; el segon, constituït pels qui hagueren de formar-se després del conflicte bèl·lic, aglutina els autors procedents de dos nuclis generacionals: el dels nascuts entre 1923 i 1939, que neix a la vida pública a finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta (cas de Baltasar Porcel), i el dels nascuts entre 1939 i 1949, que gaudí de més facilitats culturals que el nucli precedent (casos de Terenci Moix, Montserrat Roig i Gabriel Janer Manila). Entremig d’aquests dos grups, alguns escriptors de formació anterior a 1939 no comencen a publicar fins a la postguerra (casos de Maria Aurèlia Capmany i de Manuel de Pedrolo).

Editors

L’activitat editorial catalana en el terreny de la novel·la topà amb un obstacle bàsic: la censura. De fet, fins als anys cinquanta no aparegueren regularment col·leccions dedicades exclusivament al gènere novel·lístic, i fins al 1962 no fou autoritzada una col·lecció de traduccions de novel·les. Fins a la dècada dels anys seixanta, en què apareixen empreses editores amb criteris econòmics innovadors, el panorama novel·lístic és dominat per dues editorials: Electa i Aymà.

D’altra banda, i també abans de 1960, tres editorials, en concret: Moll (de Mallorca), Torre (de València) i Albertí (de Barcelona); es plantejaren la possibilitat d’assolir una àmplia repercussió conjunta en els Països Catalans. Però, el seu ressò igualment fou escàs.

Lectors

La recerca i l’ampliació del públic lector de novel·les han estat, i són, un procés lent i difícil. En la immediata postguerra, les enormes limitacions imposades al gènere novel·lístic i la manca d’una crítica que orientés els gustos dels qui n’eren consumidors provocaren una desconnexió total entre l’escriptor català i el seu públic. Amb el temps, les editorials endegaren un seguit de sistemes per recuperar un contacte que s’havia perdut; amb aquest propòsit nasqueren els clubs del llibre i les subscripcions a col·leccions de novel·la. En el mateix sentit, els catàlegs editorials esdevingueren una font d’informació que el lector no podia trobar enlloc més. Un fet que ajuda a comprendre la situació és: la premsa periòdica barcelonina no inclogué seccions dedicades a la literatura catalana fins a finals de la dècada dels anys cinquanta.

Així doncs, a la dècada dels anys trenta s’escrivien moltes novel·les en català i es publicaven un nombre important de traduccions de novel·listes estrangers. El corrent literari que va dominar aquells anys va ser el de la novel·la psicològica. Però després de la Guerra Civil, el govern franquista imposà uns límits molt estrets a la publicació de llibres en català i, a més, la censura se’ls mirava amb més atenció. Això va suposar per a la narrativa un període de silenci forçat. El gènere no es va recuperar fins a la dècada dels cinquanta, amb Mercè Rodoreda i les seves grans obres: Aloma, La plaça del Diamant i Mirall trencat; i Llorenç Villalonga i les seves grans obres Mort de Dama i Bearn, les dues grans figures de la narrativa de la postguerra. A més, cal tenir en compte la gran obra de Josep Pla, dins el corrent de prosa realista, que va reprendre la publicació de llibres en català a final dels anys quaranta. Per tant, van haver de passar uns trenta anys perquè el mercat editorial en català assolís un volum considerable per fer possible la professionalització d’un bon nombre d’escriptors i, per tant, que la literatura catalana es pogués considerar “normal”.

Per acabar, cal esmentar que durant la postguerra va haver una narrativa en català de gran qualitat literària en què es distingeixen dos corrents diferents: la novel·la psicològica i la prosa realista.

Les característiques de la novel·la psicològica són les següents:

• Anàlisi descriptiva de la psicologia dels personatges. Sovint comporta la substitució de l’acció externa per a la creació de mons interiors.
• Els personatges tenen sentiments de soledat en moltes ocasions.
• Reflexió sobre el pas del temps, unes vegades amb un to nostàlgic i d’altre amb un to existencial.
• Els personatges estan representats per símbols.
• Introducció de noves tècniques narratives, com per exemple la del monòleg interior que consisteix a expressar de forma directa allò que s’agita en el subconscient d’un personatge.

En canvi, les característiques de la prosa realista són:

• Utilització d’un llenguatge col·loquial, sense figures retòriques, per bé que molt elaborat.
• Retrat fidel de la vida quotidiana.
• La narració té importància enfront de la descripció.
• Els llibres no sempre són pròpiament de ficció, sinó que algunes vegades s’empren gèneres com el dietari, les memòries, l’assaig.

Entre els autors més significatius destaquem: J.M Benet i Jornet i Jordi Teixidor (El retaule del flautista).