Literatura i Teatre Català Contemporani: Autors Clau i Evolució

Manuel de Pedrolo: Obra i Temàtica

L’obra de Manuel de Pedrolo és la més extensa de la nostra literatura actual, formada per més de 100 títols, on empra diferents tècniques i temes, i cultiva tots els gèneres literaris. Entre 1958 i 1963, va escriure 13 obres teatrals on predominava el tema de la llibertat, per damunt d’altres com l'autenticitat de l'home o la rebel·lió d'una parella contra el conformisme heretat, així com reflexions sobre la llibertat centrada en l'aspecte polític i social.

Si s'estudia l'obra de Pedrolo, destaquen trets comuns dins de les seves obres:

• Espais tancats i simbòlics.
• Comportaments quotidians.
• Ús del llenguatge com a vehicle de discussió.
• Eliminació d'elements històrics.
• Referències a la realitat social dins una atmosfera d'angoixa i inquietud.

L'aportació de Manuel Pedrolo al món teatral va coincidir amb el corrent de teatre europeu de l'absurd, però cal explicar que l'autor reivindica que la seva obra no gira al voltant del teatre absurd, sinó de l'abstracte.

Joan Francesc Mira: Assaig i Identitat Valenciana

Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Ha desplegat una àmplia producció literària, que inclou novel·la i assaig, tant en la seva vessant periodística com en l’acadèmica.

Els seus llibres d'assaig tracten temes com la construcció nacional, biografies de valencians o qüestions d’antropologia i sociologia. Destaquen:

• Crítica de la nació pura: Mira analitza la qüestió del nacionalisme des de la perspectiva que li dóna la seva formació com a antropòleg: la nació és una creació social, sempre en construcció i indefectiblement dependent dels símbols.
• Sobre la nació dels valencians: Una reflexió sobre la complicada adscripció nacional dels valencians, a partir de l'assaig de Fuster Nosaltres els valencians, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva publicació. Mira, en canvi, opta per una via valenciana, amb uns símbols allunyats de la dependència espanyola i de l'abstracció intel·lectual que representa l'opció catalanista.

Per tant, Mira és un escriptor plenament arrelat al país, que observa la societat valenciana amb una mirada crítica i madura, enriquida per l'experiència personal, per la lectura dels clàssics i per la seva dedicació a l'escriptura. Tot això ha modelat en ell una prosa precisa i ordenada.

El Teatre Català de Postguerra (1940-1970)

Durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i va imposar el teatre en castellà. Durant els anys 50 i 60, el franquisme va començar a autoritzar algunes obres en la nostra llengua que van haver de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio.

Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona, on es van representar obres com Primera història d’Esther de Salvador Espriu i d'altres autors coetanis. A València, es va viure una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià.

Durant els anys 60, en els cercles universitaris es va començar a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: l'avantguardista, el surrealista i l'absurd. En els 70, van aparèixer grups que oferien espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals destacades d'aquest període són:

• Els Joglars (dirigits per Albert Boadella)
• Els Comediants
• Dagoll-Dagom
• La Fura dels Baus

Joan Fuster: L'Assagista Clau del Segle XX

Joan Fuster és l’assagista més important de la literatura catalana del segle XX. Va ser també un precursor del gènere tant al País Valencià com a Catalunya, on després de la Guerra Civil els assagistes escassejaven. Fuster és autor d’una extensa obra literària de gran diversitat temàtica.

Les seves reflexions se centren en l’ésser humà en aspectes bàsics, quotidians i inquietuds generals de l’època. Amb els seus plantejaments, reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes actuals amb una visió universalista.

La seva carrera d’assagista, d’amplitud temàtica i un estil incisiu, va començar el 1955 amb El descrèdit de la realitat. Després va publicar altres títols, com Diccionari per a ociosos (1964) o Sagitari, que responen a un humanisme clàssic i ètic. Des del primer moment també va publicar treballs erudits sobre història i literatura.

El 1962 va publicar Nosaltres els valencians i El País Valencià, llibres d’estudi de la cultura i la història valencianes. La força de la seva personalitat intel·lectual i la seva obra extensa han superat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural i civil valenciana i catalana. Per tant, és una de les figures més representatives i influents de la cultura del país en el seu temps.

Característiques del Teatre Català Contemporani

• Investigació de nous espais escènics: Les companyies actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en llocs insospitats. Per exemple, La Cubana comença la representació fora del recinte teatral, o La Fura dels Baus i Els Comediants converteixen un estadi olímpic en un teatre.
• Rebuig del teatre escrit a priori: S’elabora el text a l’interior del grup. Es rebutja així la figura de l’autor teatral que escriu sol, a casa seva. Un exemple clar són Els Joglars.
• Importància de la figura del director escènic: És qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar, hi ha, doncs, una implicació total en l’obra. Exemples: Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure.
• Rebuig de la visió occidental: Davant la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l’interès i la investigació per les formes teatrals africanes i, sobretot, orientals, més rituals i simbòliques.
• Barreja de mitjans expressius: Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren també en el món teatral actual, que barreja tècniques antigues com el mim i el circ amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen.

Josep M. Benet i Jornet: Dramaturg i Guionista

Josep Maria Benet i Jornet és un dramaturg, guionista i escriptor que ha marcat decisivament el teatre contemporani català. El seu teatre d'inspiració realista tracta la problemàtica de la generació que va viure la postguerra i les seves limitacions. Critica l’actitud d’aquells que, una vegada aconseguit el benestar econòmic, es van oblidar de les penúries viscudes.

Malgrat les innovacions per l'experimentació, la seva producció manté la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta. Algunes de les temàtiques de la seva obra teatral inclouen: la insatisfacció humana i el somni de l’impossible, o la reflexió sobre el sentit de l’existència.

Entre les seves obres destaquen Berenàveu a les fosques i Revolta de bruixes. Amb La desaparició de Wendy, Benet i Jornet va iniciar una etapa dedicada al teatre infantil i juvenil que no abandonaria mai.

És important la seva vinculació professional als mitjans de comunicació per ser guionista de sèries com: Poble Nou, Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d'ombres, El cor de la ciutat, Ventdelplà i Zoo.

La seva obra es fonamenta en dos temes principals: la contraposició entre el vell i el nou, i el canvi de fortuna d'una família.