El Llatí Cristià: Autors, Bíblia (Vulgata) i Epigrafia

Autors Cristians

Des dels primeríssims segles de l'era es començà a formar un llatí cristià, que no només traslluïa influències gregues i orientals sinó que, per tenir com a intenció directa la difusió de la nova religió i haver nascut en mitjans sobretot populars, representava una llengua més pròxima a la parlada que la dels autors pagans contemporanis. Tertul·lià, Agustí i altres Pares de l'Església, tot i ser homes de gran cultura capaços d'escriure també en llatí impecable i elegant, en moltes de les seves obres de propòsit propagandístic se serveixen d'una llengua voluntàriament propera a la parlada pel poble, al qual es dirigeixen: "Melius est reprehendant nos grammatici quam non intelligant populi", deia Agustí (In Psalmum 138, 20).

Vetus Latina i Vulgata

El primer text de la Bíblia que va penetrar al món romà fou el grec. A partir de la segona meitat del segle II es van començar a traduir, sobretot a Àfrica i a Itàlia, els passatges més importants i més útils per a les necessitats litúrgiques: són les variants de la Vetus Latina (versio), anomenada normalment, a causa d'un passatge mal comprès de Sant Agustí (De doctrina christiana 2, 15), Itala. El grup de manuscrits que reflecteixen els primers intents de posar en llatí els textos bíblics semblen tenir a la base versions fetes a Àfrica: és el grup Afra de la Itala, notable pel seu caràcter popular. La circulació de diferents versions va determinar el papa Damas a confiar a Jeroni la tasca de revisar i d'unificar el text llatí de la Bíblia. Aquest va emprendre la seva llarga tasca entre el 383 i el 405, en dues etapes: primer revisà –sobre l'original grec– el text de la Itala (per al Nou Testament i els Salms), després el verificà i va traduir de nou l'Antic Testament (amb l'ajut de la Septuaginta); la seva traducció s'anomenà Vulgata i a poc a poc suplantà la Itala, per constituir, a la fi, el text base de la Vulgata catòlica (revisada de nou el 1592).

La Peregrinatio Egeriae

És la descripció d'un viatge als Llocs Sants fet per una dona del segle IV i, pel que sembla, el text va ser escrit (o dictat) sota la impressió directa dels llocs visitats. Tant el nom (Etèria/Euquèria/Egèria) com la pàtria i personalitat del seu autor han estat, i continuen essent, objecte de moltes discussions pels crítics, sense que s'hagi arribat a conclusions definitives. El principi i la fi s'han perdut i és una carta de Valeri del Bierzo (segle VII) qui ens testimonia que l'autora és una religiosa de la regió dels Pirineus, de nom Egèria. Des del descobriment del text, hom pugna entre dos territoris com a possible lloc d'origen de la pelegrina Egèria: la Gàl·lia Narbonesa o l'Aquitània i la Gal·lècia de la península Ibèrica. Hi ha argumentacions que sostenen una i altra hipòtesi, però la tesi de l'origen galaic d'Egèria té més solvència i és també l'opinió majoritària actualment.¹⁶ La llengua d'aquesta obra és un exemple típic de l'estil parlat, amb repeticions, pleonasmes, anacoluts; no és un text 'vulgar', sinó un testimoni de l'estil familiar propi de la fi del segle IV dC. Tot i que se li escapen algunes frases, girs i paraules que poden considerar-se de la parla popular, no està totalment mancada de cultura, i el seu text presenta en conjunt més aviat un caràcter literari que purament vulgar.

Fonts Epigràfiques

El gran avantatge que tenen les fonts epigràfiques és que, en transmetre's sobre material dur, no presenten problemes de transmissió textual, de manera que tenim la seguretat que allò que allí llegim és el que es va escriure. Són, doncs, testimonis directes capaços de mostrar-nos com s'escrivia el llatí des d'època arcaica fins al Baix Imperi. De totes maneres n'hi ha de moltes menes: no és el mateix una inscripció en memòria d'algú molt important feta per un home culte que una que manifesta uns determinats sentiments afectius, no honorària. Aquesta darrera és més propera a la parla i menys acurada. D'altra banda, cal tenir en compte que hi havia models segons el missatge que s'havia de donar i hi ha una part formulària, estereotipada, que posa fre a l'espontaneïtat dels seus autors.

Graffiti

Els murs de les cases i edificis de Pompeia i Herculà s'han conservat força bé gràcies a la cendra que els va cobrir per la famosa erupció del Vesuvi (79 dC): la major part dels grafitis de Pompeia es daten a partir del 62 dC, quan la ciutat va ser reconstruïda després del gran terratrèmol que es registrà en aquell any.