El llatí vulgar i les magistratures romanes

El llatí vulgar

El llatí vulgar, llengua essencialment parlada, era la llengua del poble. Aquesta va donar lloc als diferents dialectes del llatí que es van desenvolupar a les províncies occidentals de l'Imperi Romà i que, al llarg dels anys, es van transformar en les llengües romàniques primitives.

El llatí parlat es va anar diferenciant de la llengua literària o clàssica en els següents aspectes:

• Fonètica: Es van reduir diftongs, se'n van crear de nous i es van palatalitzar els sons k, t, g.
• Gramàtica: Els casos van ser substituïts per construccions amb preposició.
• Vocabulari: Moltes paraules clàssiques van canviar.

El coneixement que tenim del llatí vulgar procedeix de tres fonts:

• Lingüística comparada: Permet reconstruir formes a partir de les llengües romàniques.
• Textos de gramàtica normativa del període del llatí tardà: Condemnen errors lingüístics que els parlants del llatí solien cometre.
• Expressions que trobem en textos de llatí tardà: Difereixen de les expressions del clàssic.

El primer document conegut en una llengua romànica són els Juraments d'Estrasburg, que registren un acord entre dos dels hereus de Carlemany. Va ser en aquest moment que el terme llatí vulgar es va utilitzar per designar el grup de dialectes derivats del llatí.

Les magistratures romanes

La primera condició per accedir a una magistratura era ser ciutadà romà, posseir una fortuna considerable, haver demostrat una mínima experiència en la gestió d'afers públics i no presentar cap causa d'indignitat. Cada magistrat tenia almenys un col·lega i cadascun podia vetar les decisions de l'altre, de manera que ningú no tenia poders absoluts. Els més alts, a més de potestas (poder administratiu), tenien imperium (poder militar i judicial), rebien protecció divina i podien fer auspicis per conèixer la voluntat dels déus. En cas d'haver aconseguit èxits militars, qui ostentava l'imperium podia rebre el títol d'imperator, els honors del triomf i desfilar per la Via Sacra de Roma fins al Capitoli.

Hi havia dues altres magistratures:

• Interrex: Assumia el poder en períodes de transició d'un magistrat a un altre.
• Dictador: Era designat en situacions d'emergència que feien necessària la concentració del poder dels dos cònsols en una sola persona.

Cursus honorum

• Cònsols: Magistratura superior de Roma des de l'any 367. Eren dos i constituïen una magistratura epònima. Dotats d'imperium, tenien el comandament suprem de l'exèrcit i eren la màxima autoritat civil de Roma en afers interiors i exteriors: convocaven i presidien el senat, les assemblees, etc.
• Pretors: Eren dos i impartien la justícia. El pretor urbanus s'ocupava de causes entre ciutadans mentre que el peregrinus s'encarregava d'afers entre estrangers.
• Questors: Eren quatre i acompanyaven l'exèrcit romà en les llargues campanyes fora d'Itàlia. Eren els màxims responsables del tresor i de l'arxiu públic.
• Censors: Eren dos i se'ls elegia cada cinc anys. Examinaven la capacitat moral dels ciutadans.
• Edils: Eren quatre i vigilaven l'ordre públic.
• Tribuns de la plebs: Tenien la capacitat de vetar els magistrats amb imperium i podien convocar l'assemblea del poble quan es tractava de defensar interessos públics.