El Llegat Romà a Hispània: Ciutats Clau i la seva Història

Barcino: La Colònia Romana de Barcelona

La colònia romana de Barcino, amb el nom complet de Colonia Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino, va ser fundada per l’emperador Octavi August a finals del segle I a.C. i tenia una extensió de 10 hectàrees. El motiu principal de la seva fundació va ser tenir el control dels dos eixos de penetració en el territori interior: els rius Llobregat i Besòs. La ciutat, creada ex novo dalt d’un petit turó anomenat Taber, tenia forma de rectangle, tot i que estava escapçada en cadascun dels seus vèrtexs per adaptar-se a la geografia del turó. A més, per romanitzar la zona, el que feien era donar el Ius Connubii, és a dir, el dret a casar-se i una parcel·la per conrear, més una paga de jubilació als ex-militars que anaven a residir a Barcelona.

La quadrícula d’insulae era perfectament rectangular i s’estructurava en paral·lel al Cardo Maximus (que resseguia l’eix perpendicular del Besòs al Llobregat) i el Decumanus Maximus (que resseguia l’eix que anava de muntanya a mar), els quals es creuaven en el fòrum, l’actual plaça de Sant Jaume, on es troba un temple dedicat a Octavi August, del qual se'n conserven tres columnes i una part del podi. Els dos eixos donaven accés a les quatre portes de la ciutat. La provisió d’aigua es feia gràcies a dos aqüeductes, d’un dels quals en resten alguns arcs. També hi havia un parell de termes, unes de les quals a la plaça Sant Miquel, darrere de l’ajuntament. Com que era una colònia, els seus òrgans eren els següents:

• Duòvirs: Feien la funció dels cònsols.
• Duòvirs quinquennals: Feien la funció dels censors.
• Edils
• Ordo Decurionum: Feia les funcions del senat.
• Tribu Galèria o els cives: Comunitat resident a Barcino.

Cap a finals del segle III d.C. i principis del segle IV d.C., la ciutat va dur a terme una expansió de les seves muralles per motius de seguretat, ja que començava a haver-hi diversos atacs dels pobles bàrbars en territori romà. A partir de l’Edicte de Milà del 313 d.C., el cristianisme ja es podia manifestar lliurement i es creen tota una sèrie d’edificis de culte (aula basilical, baptisteri per immersió, una basílica, part del palau episcopal, etc.) i, per tant, Barcelona passa a tenir molts edificis religiosos. Les restes més ben conservades són les de la muralla; a més de les restes del temple i de les termes (actualment soterrades), es conserva una necròpolis i la plaça Vila de Madrid.

Tarraco: Capital de la Hispània Citerior

Tarraco neix com a conseqüència de l’enfrontament entre Roma i Cartago pel control de la Mediterrània occidental. Les tropes legionàries s’hi instal·len a partir de l’any 218 a.C. Originàriament era una base d’operacions que Gneu Escipió i el seu germà Publi van desembarcar a Empúries per anar contra Aníbal, durant la Segona Guerra Púnica (218-201 a.C.).

A Tarraco hi van establir un praesidium que amb el temps va anar assimilant tota la població (cassetans, laietans, etc.), obligant-los a compartir la mateixa religió i llengua. Més tard, aquesta ciutat rep la categoria de colònia gràcies a Juli Cèsar i durant el 25-26 a.C., època en què es van dur a terme les campanyes militars entre càntabres i asturs, batalla en què August hi estava implicat. Un any més tard, l’any 27 a.C., August atorga a Tarraco el títol de capital de província imperial (Tarraconense) i la denominà Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Un cop denominada així, va esdevenir la capital del gran imperi romà. D’aquesta manera va esdevenir seu del legatus Augusti propraetore, càrrec ocupat per membres de les famílies més importants de Roma. Aquests eren també aquells qui controlaven i administraven els set districtes o conventus els quals formaven part del que es coneix com la Hispania Citerior.

Durant la seva romanització, es va sotmetre el territori a un procés de monumentalització, en què s’hi van construir molts edificis immensos i commemoratius, i a banda, hi va haver un gran creixement de població. Aquest procés acaba l’any I-II d.C. durant la dinastia Flàvia.

Tarraco és coneguda per les seves terrasses, ja que s’organitzava per nivells. A dalt de tot, el temple dedicat al que és més eclesiàstic; en el segon nivell hi havia el circ, que partia en dos la terrassa o nivell, i a les terrasses de més avall hi havia les termes. Fora de la muralla hi ha l’amfiteatre, l'aqüeducte, el port, el teatre i una part de la Via Augusta.

En relació amb l’urbanisme, Tarraco seguia un traçat hipodàmic amb els carrers del Cardo Maximus i el Decumanus Maximus. En aquesta ciutat hi havia una torre de pretori o castell del rei i se’n conserven les torres de Minerva, Cabiscol i l'Arquebisbe. Pel que fa al recinte, estava emmurallat per una fortificació formada per dos murs paral·lels.

L’any II d.C. es va construir un amfiteatre fora de les muralles. Aquest tenia forma el·líptica amb fosses subterrànies i estava fet de dues basíliques. A banda, també extramurs, hi van construir tres aqüeductes, un port i un teatre. També s’hi podia veure la Via Augusta que creuava la ciutat. Dels aqüeductes esmentats, només se'n conserva un, anomenat aqüeducte de les Ferreres.

Tarraco s’estudia per dos motius: fou capital de l’Imperi Romà pel control militar i polític del territori, i a més, era una ciutat que s’havia de romanitzar i que, al seu torn, havia de sotmetre també les ciutats del seu voltant. Per aquest motiu, a Tarraco s’hi troben dos fòrums: un a la part alta i un a la baixa.

Hi ha un monument funerari dedicat als Escipions, la necròpolis que s’ha conservat era paleocristiana i un monument que s’ha conservat de la Via Augusta és l’Arc de Berà. Una de les viles importants era Altafulla.

Els càrrecs principals de Tarraco eren:

• Duúmvirs (quinquennals)
• Edils: Controlaven els serveis públics.
• Orde dels Decurions: Cos consultiu format per decurions que representaven els ciutadans.

Gerunda: Cruïlla Estratègica de la Via Augusta

Gerunda va ser fundada per Pompeu al segle I a.C. durant la Baixa República. Es va fundar després de vèncer les tropes de Sertori, un governador d’Hispània que havia vingut d’Itàlia per oposar-se a la política de Pompeu. Posteriorment, es va fer la Constitució Antoniniana (o Edicte de Caracal·la) durant el segle III d.C.

La situació privilegiada de Girona a la Via Augusta va fer del territori una parada obligada entre el trajecte de Roma a Gades (Cadis). Constituïa, per tant, una de les mansiones de la Via Augusta (parades). A més, tenia la condició d’Ansió o etapa de l’itinerari per arribar a Tarraco. La via passava enmig del recinte envoltat de muralles, concretament pel Cardo Maximus. Actualment correspon al carrer de la Força. L’oppidum que envoltava la ciutat va ser edificat durant l’època de Pompeu per tal de protegir-se durant la Guerra Civil.

El nom de Gerunda i el dels seus habitants (gerundenses) és esmentat en unes inscripcions dels Vasos Apol·linars, que constaven d’unes copes de plata on hi havia escrit l’itinerari de la Via Augusta des de Gades (Cadis) fins a Roma.

En referència a l’urbanisme, Gerunda era una fortificació molt ben ubicada dalt d’un turó; la planta és gairebé triangular i el traçat és característicament romà, és a dir, perpendicular i paral·lel. Aquesta ciutat es va romanitzar amb uns 1.000 habitants i va comportar la construcció de clavegueram, carrers pavimentats, etc. Les muralles que se’n conserven tenen característiques pertanyents a l’etapa imperial baixa. Al segle III d.C. es construeixen les noves muralles perquè es passa de l’Alt Imperi Romà al Baix Imperi Romà.

Pel que fa a l’estructura política, Gerunda va ser un municipi Ius Latii, és a dir, era una ciutat de dret, la qual estava conduïda per un senat municipal, anomenat Ordo Decurionum, i per dos Duumvirs (presidents de cúria). Els càrrecs inferiors eren els de qüestor i edil, i la màxima aspiració era arribar a ser Flamen, el que coneixem com a sacerdot.

El lloc on se situa Gerunda va ser triat estratègicament, ja que es troba en la confluència entre el riu Ter i el riu Onyar. A més, aquesta ciutat està situada prop del mar, al qual desemboca el riu Ter. També hem de tenir en compte la proximitat de Barcino i, al mateix temps, dels Pirineus (Gàl·lia). Per últim, sabem que Gerunda està situada en un lloc estratègic a la Via Augusta per fer el trajecte de Gades a Roma.

Ilerda: La Capital dels Ilergets i Cruïlla Estratègica

Els orígens d’Ilerda es remunten a l’època ibèrica, ja que se la identifica com Ilirta, la capital de la tribu dels ilergets. La ciutat es va fundar al segle I a.C., però les restes que conservem actualment daten del segle II a.C. Una resta destacada que es conserva és, per exemple, una inscripció del 89 a.C. que conté el registre més antic que es té d’Ilerda. En aquesta, hi ha escrit la paraula Ilerdenses. S’han trobat, a més, restes de la necròpolis i de les termes. Es conserva un complex termal, una domus i una resta del Cardo Maximus. Sabem, a més, que hi havia una necròpolis important.

Com a tret a destacar, cal saber que a l’època d’August, l’emperador li va atorgar el nom de municipium i sota el seu mandat va començar a ser monumentalitzada.

Ilerda pertanyia al districte judicial de Caesaraugusta, territori que actualment correspondria a la província de Saragossa. Era un lloc de pas i nucli estratègic perquè era el nexe entre l’interior de la península i la costa.

L’estructura de la ciutat constava de tres nuclis urbans anomenats Ilerda (Lleida), Iesso (Guissona) i Aeso (Isona). Els dos últims van ser creades ex novo.

Un es situava a prop de la Seu i l’altre a prop del riu Sícoris (és a dir, el Segre), on hi havia un pont de pedra que el travessava i que separava la ciutat. Constava d’un territori de 23 hectàrees, amb muralles que l’envoltaven i una disposició urbanística que no s’assemblava al traçat romà.

Malgrat no conservar gaires restes, la ciutat té molta rellevància perquè va ser el lloc en què es va produir una batalla important corresponent a la Segona Guerra Civil Romana, entre els partidaris de Cèsar i els de Pompeu, l’any 49 a.C. Aquesta va ser descrita pel mateix Cèsar a l’obra De Bello Civile i a l’obra de Lucà anomenada Poema èpic Farsàlia.

Emerita Augusta: Capital de Lusitània i Centre Vital

La ciutat de Mèrida fou fundada per l’emperador August l’any 25 a.C., com un punt neuràlgic de comunicació; això és, exercia un millor control de la via que unia les terres del sud peninsular amb sortida al mar amb les zones del nord i el nord-oest, i facilitava l’accés ràpid al Guadalquivir i, per tant, a la Mediterrània. Fou anomenada Colonia Augusta Emerita i va arribar a ser capital de la província de Lusitània. Va tenir l’estatut de colònia amb un clar component militar inicial (el seu poblament foren soldats veterans) i un caràcter propagandístic sobre el territori. La ciutat, que ocupava una extensió d’unes 80 hectàrees, s’estructura de la següent manera:

• Perímetre emmurallat amb torres semicirculars a intervals regulars.
• Quatre portes principals als extrems del Cardo Maximus i del Decumanus Maximus.
• Carrers amb quadrícula ortogonal (com tota ciutat de nova planta) amb clavegueram subterrani.
• Dos fòrums: el provincial i el municipal.

En el fòrum provincial hi havia un temple dedicat al culte imperial (conegut popularment com a “Temple de Diana”). També va comptar amb els tres edificis d’espectacles propis d’una gran capital: el teatre i l’amfiteatre (construïts intramurs, aprofitant els talussos del terreny per ubicar-hi les graderies) i el circ (situat extramurs, a causa de la seva magnitud). Per assegurar el subministrament d’aigua a la ciutat es van construir tres aqüeductes i un embassament als encontorns.

Restes Conservades a Emerita Augusta

Dins el clos emmurallat:

• Teatre
• Amfiteatre
• Temple (popularment conegut com a "Temple de Diana")
• Diverses cases senyorials
• Arc d’accés al fòrum provincial (popularment conegut com a "Arc de Trajà")
• Muralles

Fora del clos emmurallat:

• Circ
• Tres aqüeductes
• Necròpolis
• Pont sobre el riu Guadiana