La Llengua Catalana: Història, Diversitat i Sociolingüística

Què és una Llengua? Definició i Riquesa

Una llengua és la manera de parlar i pensar d’un grup de persones.

• Riquesa col·lectiva: Cada llengua ens mostra el món d’una manera única.
• Riquesa individual: Parlar llengües ens ajuda a connectar amb altres persones i a aprendre més coses.

Patrimoni Lingüístic de Catalunya

Les llengües de Catalunya són un tresor per al país, ja que ens permeten crear i aportar a la societat.

A Catalunya es parlen:

• Català: Llengua pròpia i oficial.
• Occità: Llengua pròpia de la Vall d’Aran i oficial.
• Castellà: Llengua oficial a tot Espanya.
• Llengua de Signes Catalana (LSC).

També hi ha moltes llengües d’immigrants i llengües internacionals.

Diversitat Lingüística Global

Quantes llengües es parlen al món?

Al món hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües, parlades per 7.000 milions de persones.

• La majoria de llengües es troben a Àsia i Àfrica.
• Almenys la meitat de la gent parla dues o més llengües.
• Moltes llengües tenen més de 50.000 paraules, però en el dia a dia la gent només utilitza unes 100 paraules habituals.

Diversitat Lingüística a Europa

A Europa hi ha 225 llengües pròpies. Això és només un 3% de totes les llengües del món.

Diversitat Lingüística a Catalunya

A més del català, l’occità i el castellà, a Catalunya es parlen unes 300 llengües diferents.

Les llengües més comunes a Catalunya (a banda de les oficials)

• Àrab: 151.700 parlants
• Romanès: 56.100 parlants
• Amazic: 41.800 parlants
• Francès: 38.800 parlants
• Gallec: 33.200 parlants
• Rus: 31.900 parlants
• Italià: 29.200 parlants
• Anglès: 26.500 parlants
• Portuguès: 26.500 parlants

La Llengua Catalana: Dades i Territori

El català té uns 10 milions de parlants. Es parla en un territori de 68.730 km² amb 13,7 milions de persones. Es parla a Andorra, Espanya, França i Itàlia.

Història de la Llengua Catalana

Història de la Llengua Catalana I: Esplendor Medieval

Els primers textos en català són del segle XII: el Forum Iudicum i Les Homilies d’Organyà.

Entre els segles XIII i XVI, el català va ser llengua de govern i cultura gràcies a la Corona d’Aragó, que es va expandir per la Mediterrània.

Grans autors i obres

• Ramon Llull
• Les quatre Cròniques (Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere el Cerimoniós)
• Francesc Eiximenis, Anselm Turmeda, Bernat Metge, Ausiàs Marc.
• Joanot Martorell: Tirant lo Blanc (considerada la primera novel·la moderna europea).

Textos legislatius i traduccions

• Textos legislatius en català: Furs de València, Costums de Tortosa, Usatges, Llibre del Consolat de Mar.
• Traduccions importants: Divina Comèdia de Dante i Decameró de Boccaccio.

Història de la Llengua Catalana II: Decadència i Prohibicions

El primer llibre imprès en català va ser el 1474: Les trobes en llaors de la Verge Maria. Durant el Renaixement i el Barroc, la literatura catalana va decréixer, però la llengua es va mantenir a l’Administració i entre el poble.

Autors destacats del període

• Josep Vicenç Garcia
• Francesc Fontanella
• Joan Ramis
• Lluís Galiana

Conflictes i pèrdua d'oficialitat

• 1640-1659: Després de la Guerra dels Segadors, el nord de Catalunya va passar a França i el català va ser prohibit en escoles i oficis.
• 1704-1715: Guerra de Successió. Després de la derrota, el català va perdre els usos oficials en legislació, justícia, ensenyament i comerç.

Història de la Llengua Catalana III: La Renaixença

Amb el romanticisme i el nacionalisme europeu, el català va viure una Renaixença literària.

• Inici simbòlic: 1833, La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

Autors importants de la Renaixença

• Jacint Verdaguer: L’Atlàntida, Canigó.
• Àngel Guimerà: Terra Baixa.
• Narcís Oller: La febre d’or.
• Altres: Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Víctor Català, Joan Salvat-Papasseit, etc.

També es van fer estudis lingüístics i diccionaris, que van preparar el català per a la normativització moderna del segle XX.

Història de la Llengua Catalana IV: Normativització i Oficialitat

Els polítics catalans volien que el català s’ensenyés a l’escola i s’utilitzés a l’administració. Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya van ser clau per al suport del català.

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC)

Es va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907) i la seva secció de llengua. El primer president va ser Antoni M. Alcover.

• Contribucions d'Alcover: El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i el Diccionari català-valencià-balear (1926-1962).

Pompeu Fabra i la Normalització

Pompeu Fabra va establir les normes clares del català: gramàtica, ortografia i diccionari (1913-1930).

La Constitució de 1931 i l’Estatut de 1932 van fer que el català fos oficial i es pogués ensenyar. A les Illes Balears i al País Valencià no van aprovar els seus estatuts.

Història de la Llengua Catalana V: La Dictadura Franquista

Durant la dictadura de Franco, el català va ser perseguit molt fort, sobretot els anys 40 i 50.

Prohibicions imposades

• No es podia ensenyar català a l’escola.
• No es podien publicar llibres, diaris ni revistes en català.
• No es podia parlar català en telèfons ni enviar telegrames.
• Les pel·lícules, el teatre, la ràdio i la televisió havien de ser en castellà.
• Els documents oficials (notaris, jutjats, negocis) només podien ser en castellà; els que estaven en català no tenien validesa.
• Els rètols, la publicitat i els senyals també estaven només en castellà.

La immigració d’altres parts d’Espanya no va tenir gaire oportunitats d’aprendre català.

Resistència cultural

Malgrat tot, la gent continuava parlant català a casa i amb la família. Alguns escriptors importants van continuar escrivint en català, alguns des de l’exili:

• Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Joan Fuster, entre d’altres.

Història de la Llengua Catalana VI: Recuperació Democràtica i Normalització

Quan va morir Franco (1975) i es van recuperar les llibertats, la Constitució de 1978 va reconèixer que Espanya té diverses llengües i que les llengües diferents del castellà poden ser oficials segons cada territori.

Reconeixement autonòmic

Els estatuts autonòmics van reconèixer el català com a llengua pròpia i oficial:

• Catalunya (1979) i Illes Balears (1983): Català oficial juntament amb el castellà.
• País Valencià (1982): Valencià oficial juntament amb el castellà.
• Andorra (1993): Català com a llengua oficial de tot el país.

Lleis i suport a la llengua

Els parlaments autonòmics van aprovar lleis per protegir i fer servir el català a l’escola, l’Administració i els mitjans de comunicació.

A Catalunya, la Llei de normalització lingüística (1983) va començar un procés per recuperar l’ús del català en tres àmbits principals:

1. Institucions (Generalitat, Parlament, ajuntaments): el català és la llengua habitual.
2. Mitjans de comunicació.
3. Ensenyament (escoles).

Organismes i iniciatives clau

La Generalitat va crear la Direcció General de Política Lingüística per coordinar i planificar l’ús del català. Es van reforçar altres organismes:

• Institut d’Estudis Catalans (IEC): Recerca i normativa de la llengua.
• TERMCAT (1985): Vetlla per la terminologia catalana.
• Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL): Fomenta l'aprenentatge i l'ús del català.

A partir del 1982, es va aplicar el model de conjunció lingüística a les escoles de Catalunya, on el català és la llengua principal per ensenyar i aprendre, sent un exemple a nivell internacional.

Conceptes de Sociolingüística

Lingüística tradicional vs. Sociolingüística

La lingüística tradicional estudia com és la llengua per dins:

• Fonètica: Els sons.
• Lèxic: Paraules.
• Morfosintaxi: Com es formen les frases i les paraules.

La Sociolingüística estudia la llengua i la societat, analitzant:

• Qui parla la llengua i com.
• Quan i on s’usa o no s’usa.
• Com influeixen les condicions socials en la supervivència de la llengua.

Comunitat i Consciència Lingüística

Una Comunitat Lingüística és un grup de persones que tenen en comú almenys una manera de parlar la llengua i que coneixen les regles per fer-ho bé. Aquest grup no sempre coincideix amb un país, una religió, una cultura o un territori concret.

La Consciència Lingüística és crucial quan en una societat comença a parlar-se una segona llengua. Implica tenir una lleialtat lingüística, és a dir, voler utilitzar la llengua i protegir-la de manera conscient.

Segons Weinreich (1974), la lleialtat lingüística es dona quan les persones es posen d’acord per defensar la seva llengua i evitar que canviï massa o que s’hi barregin paraules i formes d’una altra llengua.

Llengües Minoritàries, Majoritàries i Minoritzades

Llengües Minoritàries i Majoritàries

Quan parlem de llengües minoritàries, ens referim sobretot al nombre de persones que les parlen. No hi ha un número clar que defineixi exactament quina llengua és minoritària i quina és majoritària.

• Al món hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües, però només unes 15 o 20 són parlades per més de 50 milions de persones. La resta tenen poquíssims parlants.
• El fet de tenir menys parlants no afecta la qualitat de la llengua.
• Dir que una llengua és minoritària o majoritària és una convenció, no una veritat absoluta.

Llengües Minoritzades

Una llengua minoritzada és una llengua que està perdent terreny perquè hi ha una altra llengua dominant que s’imposa.

Els parlants d’aquesta llengua sovint han de parlar també la llengua dominant per poder viure i treballar, perquè la seva llengua no és suficient per fer-ho tot. Exemples de llengües minoritzades són: català, occità, euskera, gallec, sard, cors, etc.

Plurilingüisme, Monolingüisme i Bilingüisme

Plurilingüisme

Les comunitats lingüístiques no viuen soles, sinó en contacte amb altres. Saber una altra llengua ajuda a comunicar-se amb altres pobles.

Al món hi ha entre 6.000 i 7.000 llengües i menys de 200 estats, així que és normal que en un mateix país hi hagi diverses llengües convivint.

Monolingüisme

És molt poc habitual que un país tingui només una llengua. A Europa, només Islàndia, Albània i Portugal ho serien (tot i que a Portugal hi ha zones on es parla lleonès).

No hem de confondre monolingüisme estatal (només una comunitat lingüística) amb tenir una sola llengua oficial. Per exemple, països com França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc i Austràlia tenen una llengua oficial, però dins hi ha moltes altres llengües. Aquests països a vegades ignoren o menyspreen les altres llengües i cultures per reforçar la unitat nacional: una sola llengua, una sola cultura, una sola història.

Bilingüisme

El bilingüisme vol dir parlar més d’una llengua, però no són els països els bilingües, sinó les persones. Una persona pot parlar dues llengües (bilingüe) o més (trilingüe, etc.).

Quan hi ha més d’una llengua en un lloc, normalment passa que:

• La gent que parla una llengua petita o menys poderosa ha d’aprendre la llengua més forta.
• La gent que parla la llengua oficial o de prestigi normalment no aprèn la llengua petita.

Algunes persones practiquen el monolingüisme militant: només parlen la seva llengua i volen que els altres aprenguin la seva, però elles no aprenen cap altra.

El bilingüisme no és normal per a un poble: una societat només necessita una llengua. Quan hi ha dues llengües, normalment hi ha conflicte. Aquest conflicte arriba perquè una llengua domina l’altra per guerres, ocupacions, polítiques, economia o problemes socials. La llengua més poderosa ocupa l’espai de l’altra, i l’altra pot acabar desapareixent.

Varietat Estàndard i Diglòssia

Varietat Estàndard

La varietat estàndard és la forma de la llengua que serveix per a tothom, independentment de la zona on visquin o del grup social al qual pertanyin. És com un punt de trobada entre els diferents dialectes (formes de parlar segons la zona) i sociolectes (formes de parlar segons el grup social).

Serveix per comunicar-se a l’escola, l’administració i els mitjans de comunicació. També ajuda a unir i donar prestigi a la llengua. Totes les llengües culturals han creat una versió estàndard. Algunes llengües van agafar un sol dialecte (francès, espanyol). Altres van fer servir un dialecte base, però integrant altres varietats (alemany, català).

Diglòssia

Hi ha dues maneres d’usar una llengua dins d’una comunitat:

• Llengua A (Alta): És la llengua de prestigi. S’usa en situacions formals: escola, treball, administració, mitjans de comunicació. És la llengua “important” que tothom ha de conèixer.
• Llengua B (Baixa): És la llengua pròpia o familiar. S’usa en situacions informals, amb la família o amics. És la llengua que s’usa al dia a dia dins la comunitat.

Conflicte, Substitució i Normalització Lingüística

Conflicte Lingüístic

Quan dues llengües es barregen dins d’una comunitat, a vegades passen coses difícils:

1. Conflicte Lingüístic: Quan les dues llengües competeixen, una intenta “guanyar terreny” sobre l’altra (a l’escola, el treball, la televisió, la família…).
2. Substitució Lingüística: Si la llengua pròpia perd i desapareix, i la llengua estrangera o forastera la reemplaça.
3. Normalització Lingüística: Si es fan esforços per donar força a la llengua pròpia, s’intenta que torni a ser la principal i es mantingui viva.

Substitució Lingüística: Etapes

La substitució lingüística és quan una llengua va desapareixent i és reemplaçada per una altra. Passa en dues etapes:

1. Bilingüització

La gent comença a parlar la llengua nova (llengua A) a poc a poc. Passa primer entre les persones més riques, a les ciutats i entre els joves. La llengua nova comença a usar-se en coses formals (escola, feina, documents…). La llengua pròpia (llengua B) encara es parla, però va perdent espai.

2. Monolingüització en la Llengua Dominant

La llengua pròpia (B) pràcticament desapareix. Tothom parla la llengua dominant (A). Aquesta etapa és molt ràpida, perquè gairebé tothom ja domina la llengua A.

Prejudicis Lingüístics i Autoodi

Problemes de la segona fase (quan la llengua pròpia està perdent terreny):

• Autoodi: Els que comencen a parlar la llengua nova s’avergonyeixen de la seva pròpia i la menyspreen.
• Mitificació del bilingüisme: Es pensa que les dues llengües poden conviure sense problemes, però en realitat la llengua pròpia perd espai i la nova en guanya.
• Prejudicis Lingüístics: La gent diu que una llengua és “dolça”, “fàcil”, “superior”… i l’altra “aspra”, “primària”… sense cap raó científica, només per menysprear-la. Això fa que menys gent vulgui usar o aprendre la llengua pròpia.

La tercera fase és quan la llengua pròpia desapareix completament i tothom parla la llengua nova.

Normalització Lingüística

La normalització lingüística és la resposta al conflicte lingüístic. La idea és tornar a fer servir la llengua pròpia i augmentar els parlants. Vol protegir i reforçar la llengua pròpia per evitar que desaparegui.

Per fer-ho, calen dues coses que van juntes:

1. Normativització: Posar normes clares per a l’ús correcte de la llengua.
2. Política Lingüística: El govern ajuda la llengua pròpia amb lleis, escoles i mitjans de comunicació. Aquesta política pot ser conscient (feta a propòsit) o inconscient (passa sense voler, però també afecta la llengua).

L’objectiu és reorganitzar les funcions de les dues llengües perquè la pròpia torni a ser útil i valorada a la societat.

Situació Actual de la Llengua Catalana

El futur del català és difícil de predir i no gaire optimista. Després del franquisme, el català ha millorat molt en llocs públics i formals. Més gent el sap llegir, parlar i escriure (excepte al País Valencià).

Però a la vida diària, s’utilitza menys en les relacions entre persones. Si en un grup hi ha almenys una persona que parla castellà, la resta tendeix a parlar en castellà. Això provoca la “llatinització”: el català es coneix i té prestigi, però s’usa poc o gens, com passava amb el llatí.

Apèndix: Nocions Bàsiques d'Ortografia Catalana

Oclusives (p, t, c / b, d, g)

Final de mot

• Normal: p, t, c (sap, part, poc).
• Si ve de b, d, g, es manté la sorda: pare → paret, amic → amigdalitis.
• Excepcions: club, solitud, demagog.

Davant consonant

• Es manté la lletra (príncep, destorb).
• Excepcions: b en verbs (tingui, comprengui), c → derivats amb g (fatigosa).

Dins del mot

• b: ob-, sub-, ib- (objecte, dubte).
• p: cap-, ap- (acceptar).
• d: ad- (advocat).
• t: atletisme.
• g: mag- (magnífic).
• c: dolç, eficàcia.
• Cultismes: anècdota, pànic.
• Gerundis: -ant, -ent, -int.
• Duplicacions: dd, gg, cc (addició, suggerir).

Dígrafs

Dues lletres equivalen a un so.

• Normals: gu, qu, ny, ll, ss, rr.
• Consonàntics: tg, tj, tx, tz (jutge, metge).

Separació sil·làbica

• Sí: car-rer, pas-sar.
• No: quaranta, peix, cotxe. Els dígrafs tx, tg, tj, tz no se separen.

Normes d’Accentuació

Funció: marca la síl·laba tònica.

• Accents: oberts (à, è, ò) / tancats (é, í, ó, ú).
• Aguts (oxítons): S’accentuen si acaben en vocal o -n/-s (sabó, París).
• Plans (paroxítons): S’accentuen si NO acaben en vocal o -n/-s (difícil, màgic).
• Esdrúixols (proparoxítons): S’accentuen sempre (música, àrbitre).

Apòstrof

• S’apostrofa: d’home.
• No s’apostrofa: de la A, de hobby, de l’spray, de H₂O.
• Contraccions: del, dels.

Guionet

S’usa en:

• no-violent, vint-i-u.
• bum-bum, guarda-roba.
• blanc-i-blau, mà-lleugera.
• pH-metre, Josep-Lluís.
• anglo-nord-americà, tutti-frutti.